El paisatgisme és una disciplina que, com a tal, és recent. La seva implantació relativa en la nostra societat, lluny de països on aquesta figura ja es troba en una maduresa envejable, com a França, Alemanya o Anglaterra, comença a prendre certa rellevància. Repassem exemples des de diferents perspectives per comprendre el pas de la jardineria al paisatgisme al llarg dels últims 150 anys.
L’Alícia barreja la seva concepció sobre la natura, quelcom desconegut amb moltes escletxes, amb la fantasia que neix de la seva ment. Dins la seva mirada distorsionada hi ha diferents nivells de naturalesa i d’espais. Allò fantasmagòric i boirós és el bosc, desconegut, aquella part de la naturalesa amb lleis pròpies. En canvi, els jardins són nítids i meravellosos, construccions pròpies de la ment humana i de les lògiques (o il·lògiques) d’espais a la nostra escala.
L’avorriment davant la realitat porta l’Alícia a endinsar-se en un nou món a través del cau d’un conill. Entra dins la terra, que és viva, i la porta a un altre món; un món configurat aquí absolutament per la natura i la seva ment. Aquest món és a l’altra banda del mirall, on dins la foscor i la indefinició troba jardins fantàstics. Els espais que envolten l’Alícia són vius i estan poblats per éssers vius humans i no humans caracteritzats. Els objectes i útils són els únics elements que apareixen tal com són, com allò propi del fet domèstic.
Els jardins, que per l’Alícia configuren una realitat fantàstica, són per nosaltres aquells llocs on l’element vegetal, viu, obre passatges a nous relats dins la metròpoli.
Clàssics i singulars
Nicolau M. Rubió i Tudurí, arquitecte, paisatgista i urbanista, va dissenyar entre els anys 1923 i 1925 un jardí a la coberta de l’edifici que Cambó va encarregar a l’Adolf Florensa després d’un viatge a Amèrica. Un jardí amb tots els elements propis del jardí clàssic, des de fonts, estancs, bardisses, templets i, fins i tot, una palmera. Aquest jardí en una coberta, amb recorreguts, racons, ombres i elements en altura, és previ i va més enllà que les actuals cobertes vegetals. L’espai ja no només respon a uns requeriments de sostenibilitat, quelcom que, com a tal, en aquells anys potser no es tenia tan present, sinó que és un jardí com el que podia tenir qualsevol casa de l’Avinguda Tibidabo. És interessant com canvia el perfil de la Via Laietana, com des del carrer es podia entreveure aquell jardí noucentista ple de vida. En aquest jardí destaquen els elements vegetals propis d’un jardí mediterrani: l’aigua com a element en continu moviment, la vegetació emmarcant els límits i creant espais per estar més arresserats i la palmera, una Phoenix canariensis, fent créixer en alçada encara més aquell gran edifici de nou plantes al centre de la ciutat on a la coberta semblava tenir un palauet. El jardí va necessitar ser refet després de la Guerra Civil i ho va fer Joan Mirambell, un mestre jardiner que provenia de les Escoles d’Art i que va acabar sent l’encarregat de la reforma, traç i manteniment dels jardins i monuments del Departament de Cultura de la Generalitat.
Joan Mirambell també va ser l’autor, a la primera meitat del segle passat, de dos clàssics jardins barcelonins més. Són també jardins dins una arquitectura o de la qual en formen part. Els jardins del Palau Robert en són un exemple. Originalment eren només els jardins del Palau, però actualment són un espai públic amb molta activitat, tant d’usuaris com de vianants que els travessen. Són uns jardins amb un espai obert adjacent a la casa, a mode de plaça, rodejada en una de les cares per arbres tipus fruiter, de port petit i mitjà i alguna palmera. D’aquesta plaça surten dos camins amb petits racons per poder-hi descansar. En aquest jardí és interessant l’ús de la vegetació. La varietat en l’arbrat i en la diferència d’escala permet al mateix temps crear una lectura conjunta del jardí i una lectura a l’escala dels petits espais. Per exemple, en una de les placetes que es genera en un dels dos camins destaquen, sota la cota gran dels plataners, un conjunt de 3 o 4 elements Pittosporum tobira ja en format arbori amb una copa perenne i densa d’una alçària que no supera l’1,60 m, creant un espai de petita escala que dona força intimitat gràcies a aquest sostre vegetal. La vegetació baixa, en canvi, és força homogènia i no supera els 80 cm d’alçària, de fulla perenne d’un verd intens generant un cromatisme continu a l’altura dels ulls. L’arbrat de port mitjà està format per cítrics i prunus que potencien la varietat cromàtica al llarg de l’any tant pel fullatge com per la floració i els fruits.
Joan Mirambell també va ser l’autor del pati de l’Ateneu Barcelonès. En aquest cas, de la mateixa manera que Rubió i Tudurí havia fet a l’àtic Cambó, utilitza les palmeres altes per potenciar la idea de pati i jugar amb la secció de l’edifici, amb una base de vegetació baixa i enmarcant un estanc envoltat també de vegetació baixa d’ombra. La vegetació i l’estanc es troben contiguts dins uns parterres elevats uns centímetres del paviment, de rajola vidriada color verd fosc. La vegetació triada és bàsicament d’ombra, acondicionada a l’espai on es troba, perenne i sempre verda (a excepció de la floració a la primavera i estiu de les clívies o alguns agapants que hi pugui haver). Aquests elements el col·loquen sobre un paviment ceràmic de terracota. La col·locació dels parterres i la seva alçària permeten generar espais entre ells per poder-s’hi estar. Aquests elements del jardí acaben sent masses verdes sobre el paviment vermell, creant, a més, un espai no canviant, a excepció d’alguna floració al llarg de l’any i del temps (espècies de creixement controlat i palmeres de creixement lent). El jardí és, en aquest cas, una sala més de l’Ateneu.
L’escenografia com a idea
L’aigua com a element central, símbol de cicle de vida i moviment en els jardins, es pot veure en un projecte més contemporani, també dins la categoria de jardí, com és el Jardí per a la Villa Andrea que Bet Figueras va projectar, juntament amb Oscar Tusquets, l’any 1999. El jardí s’organitza amb una peça d’aigua central, una piscina en forma de T elevada, a mode de bassa, al voltant de la qual surten transversalment uns canals de recollida d’aigua i plantacions d’arbrat de port petit, fruiters. La vegetació és variada i recorda realment un jardí mediterrani antic entre camps de fruiters de copa baixa. En aquests projectes on l’escala és més petita, i l’usuari és quasi individual, cada episodi del jardí és clau per poder elaborar una narrativa de l’espai. La seqüència dels espais i la seva materialització estan minuciosament dissenyats. Els espais es transmeten com una escenografia on poden passar coses. La idea d’escenografia es reflecteix també en el següent grup de projectes, d’una escala més gran i amb una repercussió urbana superior. Es tracta de parcs o jardins que ja no estan tan necessàriament relacionats amb arquitectures i que es conformen com a peces de la ciutat que, en certa manera, tenen autonomia pròpia. Sí que plantegen solucions a punts de la ciutat, però generen en el seu interior una narrativa pròpia que en alguns moments pot arribar a ser, fins i tot, molt literària.
El jardins de Costa i Llobera (1966-1970) de Joaquim Maria Casamor es troben a la cara sud-est de la muntanya de Montjuïc, mirant cap al mar. La topografia dels jardins, pronunciada, se soluciona amb el treball d’uns talussos, camins i una vegetació força especial. Es tracta d’uns jardins amb una col·lecció de cactus, plantes crases i palmeres que el recorregut descobreix, i que recorden el jardí interior de l’Umbracle del Parc de la Ciutadella de Fontserè o el jardí Botànic Històric de Pius Font i Quer pel fet de ser una col·lecció de plantes, però amb condicions físiques totalment diferents. La manera com es distribueix la vegetació i com es col·loca fa referència a aquesta voluntat de crear una escenografia, on cadascun dels elements vegetals, els diferents conjunts i famílies així com el protagonisme d’alguns exemplars únics recorden una posada en escena on cadascun dels actors té un rol diferenciat. En aquest projecte, la relació amb la resta de la xarxa urbana és menor. Es relaciona bàsicament amb l’entorn donant una resposta topogràfica a aquesta cara de la muntanya, que és una solució als condicionants del lloc per construir en si mateix aquesta mostra de cactus i altres plantes.
El mateix arquitecte, Casamor, és qui va fer l’any 1971 la restauració del Parc del Laberint d’Horta, que si bé és molt diferent quant a escala i condicions físiques, li torna a passar el mateix que els de Costa i Llobera. Es crea en aquests jardins un món interior, marcat per una vegetació controlada i totalment dissenyada. Només cal pensar en el propi laberint, on parets de xiprers fan entrar l’usuari en un món separat de la resta, o en els parterres, on amb una sola espècie, els agapants, es potencia la imatge monocromàtica i homogènia mitjançant la creació de plans horitzontals i verticals continus tant amb el fullatge, el port i la floració, diferenciant-los així de la resta del paisatge de Collserola.
AmpliaLes parets de xiprer del laberint d’Horta recorden l’interior dels Jardins de Vil·la Cecília, on també hi ha parets de xiprers amb formes ben dirigides que emmarquen espais i dirigeixen els usuaris dins els jardins. Són l’ampliació de la Vil·la Cecília, edifici que actualment és el Centre Cívic de Sarrià. Aquest projecte de l’any 1980-1986 és obra d’Elías Torres i José Antonio Martínez Lapeña. Ja en el llibre monogràfic de la seva obra, a propòsit d’aquest projecte, diuen que “els jardins són escenografies de la natura”. L’element vegetal és absolut protagonista en aquest projecte. Els traçats en planta recorden formes retallades d’una planta de Borromini, amb vegetació (xiprers, llorers o baladres) que forma murs de diferent gruix per tal de guiar recorreguts, girs, cantonades… Els murs proposen un accés als jardins a través de parets que llisquen les unes sobre les altres i que arriben a sortir dels propis límits emmurallats del jardí colonitzant el carrer i els jardins de la Vil·la Amèlia, enfront mateix, per tal de dirigir el visitant i crear una mena de llindar entre els dos jardins que els uneix i els separa de la resta de la ciutat. Al costat de la casa, i per sobre d’aquests murs, emergeixen plataners, xiprers aïllats, palmeres i tarongers que generen una segona lectura, un sostre a gran altura seguint un ordre diferent al dels murs de xiprers. La vetegació que emergeix combina vegetació caduca i perenne, fet que potencia la idea de diferents escenaris al llarg de l’any. L’element vegetal es potencia fins i tot quan l’arquitectura o els elements de suport del jardí agafen les formes de la natura: la tanca feta amb fulles, la pèrgola sobre el canal lineal amb fulles de Ginkgo biloba, o les làmpades Lampelunes com si fossin un arbre més que emergeix per sobre de tots els elements.
L’ús de la vegetació de diferents característiques és comú en molts projectes, però en aquest cas destaca i la podem relacionar amb recursos que podia haver fet servir Mirambell als jardins del Palau Robert o en vàries obres de Rubió i Tudurí. La massivitat i compacitat d’algunes espècies que construeixen realment arquitectures vegetals, pilars i murs, enfrontada a altres espècies amb fullatge i port més esponjat, lleuger i canviant influint contínuament en l’atmosfera que creen. També succeeix als Jardins de Santa Clotilde de Nicolau Rubió i Tudurí (1918-1926), on línies de xiprers, a mode de pilars, ens indiquen i ens defineixen uns nivells que van baixant adaptant-se a la topografia de la costa de Lloret de Mar. En aquests jardins, que es podria dir força influïts pels jardins de Le Nôtre, bardissos baixos emmarquen praderies o bancs tancats a mode d’habitacions privades, xiprers que pauten recorreguts seguits de vegetació arbustiva en segon pla que es fusiona amb el bosc de la muntanya que va fins al mar; en definitiva, uns jardins que miren al mar però que sempre acompanyen el visitant amb la vegetació, des de la primera capa fins a la darrera, controlant en tot moment la transició des de l’espai dissenyat fins a l’espai natural i verge (allò desconegut, sense ordre).
“Els projectes que s’estan descrivint i que d’alguna manera s’engloben dins el paraigua d’allò escenogràfic, tenen el fet comú que generen lloc en si mateixos, quasi d’una manera autònoma a allò que tenen al voltant, tot i que sempre estableixen un diàleg.“
Albert Viaplana i Helio Piñón també treballen amb la vegetació entre altres elements a l’hora de generar espais diferenciats al Parc del Besòs, a Sant Adrià del Besòs, construït l’any 1984. A més de definir unes circulacions, un drenatge i uns elements quasi vius, un dels moments més interessants del Parc és quan ells mateixos, en la memòria del projecte, descriuen com un gegant marcaria amb el dit 3 turons, 3 petites topografies, on es plantarien arbres de fulla perenne, pins, formant una massa que mai canvïi i que delimiti 3 escenaris permanents. Aquesta massa, aquest horitzó permanent seria una composició linial però sense una pauta marcada. En canvi, dins aquests escenaris, seguint un ordre més afí a l’ordre lineal marcat per les pautes del drenatge, es plantejaria una plantació de plataners, de fulla caduca, canviant, molt més clara i gran, amb un tronc també més clar tot i les aigües, que ajudarien a crear una atmosfera per a tots els elements que es troben dins el Parc. Aquest espai públic es crea en els límits de l’àmbit del riu Besòs, com frontera d’un barri projectat i amb una dinàmica de conflicte, en un terrain vague al cap i a la fi. El parc genera un lloc i intenta generar una preexistència en un límit de la ciutat indefinit i fangós.
Allò escenogràfic també succeeix en l’espai urbà, barrejat totalment amb la necessària funcionalitat de l’espai: els carrers, les rambles, els passeigs, els boulevards. El passeig Maristany a Camprodon va ser dissenyat per Bernardí Martorell l’any 1924 en un moment on la població necessitava créixer i es plantejava una urbanització burgesa a les afores, amb un traçat nou. Va agafar exactament les mateixes dimensions que el Passeig de Gràcia de Barcelona, però en comptes de plataners va projectar una alineació de faigs al llarg de tot el passeig i, entre les alineacions, en comptes de circulació va plantejar un gran espai de prat sense cap mena de mobiliari, sense ús. Així doncs, el passeig Maristany en aquest cas és l’eix de la urbanització, però per la seva morfologia acaba creant un espai autònom, quasi un jardí o una rambla verda, aliè a les cases que l’envolten.
Totalment diferents són els espais que es plantegen a continuació. Són espais que si bé també tenen una narrativa pròpia, es caracteritzen bàsicament per la voluntat d’unió i de renaturalització d’espais deteriorats o buïts dins la trama urbana. En aquests casos, el projecte resultant, pel programa i/o per les característiques de l’espai, dona molta importància a la connectivitat d’una forma clara en tots els sentits.
Renaturalització i escala urbana
El parc Monterols va ser dissenyat per Lluís Riudor l’any 1947. En un turó quedaven vàries parcel·les sense un ús clar i es va decidir fer un parc, que en aquest cas connectés el diferents carrers que es troben al voltant, amb força pendent, amb el carrer Muntaner. El parc s’organitza a partir de recorreguts que permeten recórrer el turó de diferent manera. Materialment, fa ús de la vegetació autòctona amb plantacions d’arbusts i arbres emulant un bosc mediterrani. La vegetació aquí no genera una escenografia o una construcció artificiosa vegetal. Al contratri, és talment un bosc d’alzines i garrofers, amb llentiscles i bruc, tot delimitat amb peces de rocalla i paviments tous de terra. L’autor planteja un espai verd que recuperi les dinàmiques dels espais verds naturals propis del nostre clima. Al mateix temps que Riudor feia aquest projecte, també estava fent la reforestació del Parc Natural de Collserola i altres parcs en turons com el del Turó de la Peira (la primera de les 3 ampliacions).
Riudor també va construir el parc d’atraccions de Montjuic, el primer, que introdueix el següent projecte de Patrizia Falcone i que va ser la reordenació i renaturalizació de l’antic parc d’atraccions pels actuals Jardins Joan Brossa. Un cop tancat el parc, a finals dels anys 90, ja al 2003 es planteja recuperar els diferents espais que hi havia dins del parc recuperant la vegetació del lloc i traçant camins que uneixen aquest espai amb la resta d’espais verds i carrers que es troben a la muntanya de Montjuïc. El projecte és interessant perquè, més enllà de recuperar una vegetació autòctona, potencia també la presència d’hàbitats propis del nostre clima que sovint no es troben als parcs i jardins urbans però que ho fa gràcies a la creació a través del projecte dels condicionants per tal que es puguin desenvolupar. El disseny és força lliure, poc arquitectònic en aquest cas, anant cap a un disseny més obert on la percepció del visitant és bastant fluïda passant d’un paisatge a un altre.
Aquests projectes han fet ús de la vegetació autòctona, amb plantacions i ports propis del bosc mediterrani, fomentant el projecte on el creixement, l’assentament i la gestió de la vegetació acaba generant un parc viu que funciona quasi com una màquina. La gestió del paisatge, de l’aigua i la vegetació es comença a tractar d’una manera diferent.
Des de l’any 2014, i per iniciativa pròpia, l’estudi d’arquitectura del paisatge de Martí Franch (EMF) està duent a terme el projecte Les vores de Girona, on estan implementant noves maneres de gestionar el paisatge al voltant de la ciutat de Girona treballant conjuntament amb la Brigada de manteniment de l’Ajuntament. El projecte parteix de la idea d’incorporar com a espai verd periurbà, i amb el mínim cost possible, espais que es troben al voltat de la ciutat i que formen part del mosaic agroforestal de la zona però que són desconeguts, estan en desús o que s’utilitzen per part de la ciutadania d’una forma espontània (trobades, festivals, etc.). El projecte, en la línia de les idees de Gilles Clément, planteja gestió i estableix criteris sobre alguns espais que l’estudi ha triat i ho estudia amb la brigada de manteniment. Es tracta de treballar amb el material propi del lloc, diferenciant-lo del que té al voltant establint uns criteris de sega o de delimitació d’espais, com per exemple fer una sega amb formes geomètriques que el diferencïin del que té al voltant, un prat o el bosc, evidenciant dos llenguatges contraposats. Les dues actuacions pilot que de moment s’han pogut executar se situen una a les antigues pedreres i l’altra a les ribes del Ter. El projecte ha passat de ser una iniciativa espontània a enmarcar-se dins el Projecte Marc per a una Infraestrcutura Verda Multifuncional a “la Vora”’” de Girona. D’aquesta manera, la ciutat incorpora nous espais verds, revaloritza el seu patrimoni pel que fa al paisatge i guanya una relació entre el nucli urbà i l’espai natural (agrícola i forestal) més fructífera i fluïda.
Un altre projecte que parla de la gestió del paisatge és la recuperació del Sistema de reg a les Hortes termals de Caldes de Montbui pels estudis Cíclica i CAVAA, que es va realitzar entre els anys 2013 i 2015. El projecte planteja recuperar el reg de les parcel·les agrícoles que es troben a les afores del poble després que la sèquia principal s’ha anat contaminant amb el temps fins a acumular aigües de residus del poble amb el temps. El projecte, que és molt més complexe que aquesta explicació, té com a part important la gestió de l’aigua, el treball amb la comunitat de regants i convertir aquest espai productiu en un espai parc que totes les persones poden gaudir i, al mateix temps, tenir una comprensió de com es treballa en aquesta comunitat agrícola. Un projecte que parteix d’una idea de recuperació de l’eix bàsic de funcionament de les hortes, el rec, dona peu a fer una nova lectura del mosaic agrícola a partir d’uns recorreguts i del propi rec on els horts, l’element vegetal, composen una trama de volumetria variable en funció de les plantacions.
Reprenent l’inici de l’escrit, on el món nou d’Alícia diferenciava dels boscos salvatges dels jardins reglats i humanitzats, el transcurs dels projectes triats apunten a una transició de la creació de jardins i parcs on la manera de treballar la vegetació responia a regles i traces artificials, on la tria de la vegetació i la manera de col·locar-se plantejava espais força definits; fins a projectes més contemporanis on les regles passen a ser en certa manera més funcionals, intrínseques al propi material vegetal i als elements que el fan possible, aigua i vegetació, i on la forma és quasi un resultat de treballar dialogant amb la pròpia vegetació.
