El paisatgisme és una disciplina que, com a tal, és recent. La seva implantació relativa en la nostra societat, lluny de països on aquesta figura ja es troba en una maduresa envejable, com a França, Alemanya o Anglaterra, comença a prendre certa rellevància. Repassem exemples des de diferents perspectives per comprendre el pas de la jardineria al paisatgisme al llarg dels últims 150 anys.
L’Alícia barrejaAlícia barreja la seva concepció de natura, quelcom desconegut i amb moltes escletxes, amb la fantasia que neix de la seva imaginació. La seva mirada distorsionada percep diferents nivells de naturalesa i d’espais. Allò fantasmagòric, boirós, desconegut, és el bosc, aquella part de la naturalesa que té lleis pròpies. Els jardins, en canvi, són nítids i meravellosos, construccions pròpies de la ment humana i de les lògiques (o il·lògiques) d’espais a la nostra escala.
L’avorriment davant la realitat porta l’Alícia a endinsar-se en un món nou a través del cau d’un conill. El cau penetra dins la terra, que és viva, i trasllada la protagonista a un altre món: un món totalment configurat per la natura i la seva imaginació. Ara es troba a l’altra banda del mirall, on, entre la foscor i la indefinició, descobreix uns jardins fantàstics. Els espais que envolten l’Alícia són vius i estan habitats per éssers humans i no humans personificats. Els objectes i estris són els únics elements que es presenten tal com són, com a propis del fet domèstic.
Els jardins, que per l’Alícia constitueixen una realitat fantàstica, són per nosaltres aquells llocs on l’element vegetal, viu, ens obre camí cap a nous relats dins la metròpoli.
Clàssics i singulars
Nicolau M. Rubió i Tudurí, arquitecte, paisatgista i urbanista, va dissenyar entre els anys 1923 i 1925 un jardí a la coberta de l’edifici que Cambó havia encarregat a Adolf Florensa després d’un viatge a Amèrica. Un espai amb tots els elements propis dels jardins clàssics, des de fonts, estancs, bardisses, templets i, fins i tot, una palmera. Amb els seus recorreguts, racons, ombres i elements en altura, precedeix i va més enllà de les cobertes vegetals actuals, i ja no només respon a uns requeriments de sostenibilitat —cosa que, com a tal, en aquells anys potser no es tenia tan present—, sinó que és un jardí com el que podia tenir qualsevol casa de l’avinguda del Tibidabo. És interessant com canvia el perfil de la Via Laietana, com des del carrer es podia entreveure aquell jardí noucentista ple de vida, on destacaven els elements vegetals propis dels jardins mediterranis: l’aigua com a element en continu moviment, la vegetació definint-ne els límits i creant espais més arrecerats, i la palmera, una Phoenix canariensis, fent créixer encara més l’alçària d’aquell gran edifici de nou plantes del centre de la ciutat, i que semblava que a la coberta tingués un palauet. El jardí es va haver de refer després de la Guerra Civil, i recuperació fou obra de Joan Mirambell, mestre jardiner que provenia de les escoles d’Art i que havia estat l’encarregat de la reforma, traçat i manteniment dels jardins i monuments del Departament de Cultura de la Generalitat.
Joan Mirambell va ser l’autor, a la primera meitat del segle passat, de dos jardins clàssics barcelonins més. Aquests es troben també dins d’una arquitectura, o en formen part. Els jardins del Palau Robert en són un exemple. Originalment eren només els jardins del palau, però actualment són un espai públic molt concorregut, tant pels usuaris com pels vianants que els travessen. Configuren un espai obert adjacent a l’edifici, a manera de plaça, rodejada en un dels costats per arbres de tipus fruiter, de port petit i mitjà, i alguna palmera. D’aquesta plaça surten dos camins amb petits racons per poder-hi descansar. L’ús de la vegetació en aquest jardí és interessant. La varietat de l’arbrat i la diferència d’escala permet crear una lectura general i alhora una de petits espais. Per exemple, en una de les placetes que es genera en un dels dos camins, destaquen, sota la gran alçària dels plataners, un conjunt de tres o quatre exemplars de Pittosporum tobira ja en format arbori, amb una copa perenne i densa que no supera els 1,60 m, creant un espai de petita escala que ofereix força intimitat gràcies a aquest sostre vegetal. La vegetació baixa, en canvi, és força homogènia i no supera els 80 cm d’alçària; de fulla perenne d’un verd intens, genera un cromatisme continu a l’altura dels ulls. L’arbrat de port mitjà està constituït per cítrics i Prunus que potencien la varietat cromàtica al llarg de l’any, tant pel fullatge com per la floració i els fruits.
Joan Mirambell també va ser l’autor del pati de l’Ateneu Barcelonès. En aquest cas, de la mateixa manera que Rubió i Tudurí havia fet a l’àtic Cambó, se serveix de palmeres altes per potenciar la idea de pati i jugar amb la secció de l’edifici, amb una base de vegetació baixa i un estanc envoltat també de vegetació baixa d’ombra. Tant la vegetació com l’estanc es troben elevats dins d’uns parterres amb parets de rajola vidriada de color verd fosc. La vegetació triada és bàsicament d’ombra, condicionada a l’espai on es troba, perenne i sempre verda (a excepció de la floració a la primavera i l’estiu de les clívies i d’alguns agapants que hi pugui haver). Aquests elements es col·loquen sobre un paviment ceràmic de terracota. La disposició dels parterres i la seva alçària permeten generar espais entre ells per poder-s’hi estar, i acaben formant unes masses verdes sobre el paviment vermellós, creant, a més, un espai no canviant, a excepció d’alguna floració al llarg de l’any i del temps (espècies de creixement controlat i palmeres de creixement lent). El jardí és, en aquest cas, una sala més de l’Ateneu.
L’escenografia com a idea
L’aigua com a element central, símbol del cicle de la vida i font de moviment en els jardins, es pot veure en un projecte més contemporani, també dins la categoria que ens ocupa, com són els jardins de la Villa Andrea que Bet Figueras va projectar, juntament amb Oscar Tusquets, l’any 1999. Aquests s’organitzen amb una peça d’aigua central, una piscina en forma de T elevada, a manera de bassa, al voltant de la qual surten transversalment uns canals de recollida d’aigua i plantacions d’arbres de port petit, en aquest cas fruiters. La vegetació és variada i recorda realment un jardí mediterrani antic entre camps de fruiters de copa baixa. En aquests projectes en què l’escala és més petita, i l’usuari és quasi individual, cada episodi del jardí és clau per poder elaborar-ne una narrativa. La seqüència i la materialització dels espais estan minuciosament dissenyades, i es transmeten com una escenografia on poden passar coses. La idea d’escenografia també es reflecteix en el grup de projectes que tractem a continuació, d’una escala més gran i amb una repercussió urbana superior. Són parcs i jardins ja no tan necessàriament relacionats amb arquitectures i que es conformen com a peces de la ciutat que, en certa manera, tenen autonomia pròpia. Sí que ofereixen solucions a diversos punts de la ciutat, però generen en el seu interior una narrativa pròpia que en alguns moments pot arribar a ser, fins i tot, molt literària.
Els jardins de Mossèn Costa i Llobera (1966-1970) de Joaquim Maria Casamor es troben a la cara sud-est de la muntanya de Montjuïc, mirant cap a mar. La seva topografia, pronunciada, s’esglaona amb el treball d’uns talussos, camins i una vegetació força especial. Els jardins inclouen una col·lecció de cactus, plantes crasses i palmeres que es descobreixen al llarg dels recorreguts, i en aquest sentit recorden el jardí interior de l’Umbracle del parc de la Ciutadella de Josep Fontserè o el Jardí Botànic Històric de Pius Font i Quer, tot i que uns i altres tenen condicions físiques totalment diferents. La manera com es distribueix la vegetació i com es disposa fa referència a aquesta voluntat de crear una escenografia, on cadascun dels elements vegetals, els diferents conjunts i famílies, així com el protagonisme d’alguns exemplars únics, recorden una posada en escena en què cada actor té un paper diferenciat. En aquest projecte, la relació amb la resta de la xarxa urbana és menor. Bàsicament, la relació és amb l’entorn, oferint una resposta topogràfica al vessant de la muntanya: una solució als condicionants del lloc per constituir en si mateix aquesta mostra de cactus i altres plantes.
El mateix arquitecte, Casamor, és qui va dur a terme l’any 1971 la remodelació del parc del Laberint d’Horta, els jardins del qual, si bé són molt diferents dels de Costa i Llobera pel que fa a l’escala i les condicions físiques, tenen elements en comú. En aquest cas, es crea un món interior definit per una vegetació controlada i totalment dissenyada. Només cal pensar en el laberint mateix, amb les parets de xiprers que fan entrar l’usuari en un món separat de la resta, o en els parterres, on amb una sola espècie, els agapants, es creen plans horitzontals i verticals continus amb el fullatge, el port i la floració, accentuant una imatge monocromàtica i homogènia que els diferencia de la resta del paisatge de Collserola.
AmpliaLes parets de xiprer del laberint d’Horta recorden les que trobem a l’interior dels jardins de la Vil·la Cecília, amb unes formes ben dirigides que emmarquen els espais i condueixen els usuaris pel seu interior. Formen part de l’ampliació de la Vil·la Cecília, que actualment és el Centre Cívic de Sarrià. Aquest projecte de l’any 1980-1986 és obra d’Elías Torres i José Antonio Martínez Lapeña, els quals, en el llibre monogràfic de la seva obra i a propòsit d’aquest espai, diuen que “els jardins són escenografies de la natura”. Certament, l’element vegetal hi és l’absolut protagonista. Els traçats en planta recorden formes retallades d’una planta de Borromini, amb la vegetació (xiprers, llorers i baladres) que forma murs de diferent gruix per tal de definir recorreguts, girs, cantonades, etc. Aquests murs proposen un accés als jardins a través de parets que llisquen les unes sobre les altres i que fins i tot arriben a sortir dels seus límits emmurallats, colonitzant el carrer i els jardins de la Vil·la Amèlia, que són davant mateix, per tal de conduir el visitant i crear una mena de llindar que uneix i separa tots dos jardins de la resta de la ciutat. Al costat de la casa, i per sobre d’aquests murs, emergeixen plataners, xiprers aïllats, palmeres i tarongers que ofereixen una segona lectura, un sostre a gran altura que segueix un ordre diferent del dels murs de xiprers. Aquí s’hi combina vegetació caduca i perenne, reforçant la idea dels diferents escenaris al llarg de l’any. L’element vegetal s’emfasitza fins i tot amb l’arquitectura i els elements de suport del jardí, que adopten formes de la natura: la tanca representa unes fulles; la pèrgola sobre el canal lineal figura unes fulles de Ginkgo biloba, o els mateixos fanals Lampelunas, que semblen uns arbres més que emergeixen per sobre de la resta d’elements.
L’ús de la vegetació de diferents característiques és comú en molts projectes, però en aquest cas destaca especialment i la podem relacionar amb recursos que devia haver fet servir Mirambell als jardins del Palau Robert, o amb diverses obres de Rubió i Tudurí. La massivitat i compacitat d’algunes espècies que construeixen autèntiques arquitectures vegetals, pilars i murs, enfrontada a altres espècies amb un fullatge i port més esponjat, lleuger i canviant, i que influeixen contínuament en l’atmosfera que generen. També ho veiem als jardins de Santa Clotilde de Nicolau Rubió i Tudurí (1918-1926), on unes línies de xiprers, a manera de pilars, ens indiquen i ens defineixen uns nivells que van baixant, adaptant-se a la topografia de la costa de Lloret de Mar. En aquests jardins, que podríem dir que estan força influïts pels d’André le Nôtre, unes bardisses baixes emmarquen una sèrie de praderies i de bancs tancats a manera d’habitacions privades, amb xiprers que pauten els recorreguts seguits d’una vegetació arbustiva que, en un segon pla, es fusiona amb el bosc de la muntanya que davalla fins al mar. En definitiva, uns jardins que miren el mar, però que sempre acompanyen el visitant amb la vegetació, des de la primera capa fins a la darrera, controlant en tot moment la transició entre l’espai dissenyat i l’espai natural i verge (allò desconegut, sense ordre).
d’Arquitectura i Urbanisme / Arxiu Històric del COAC)
“Els projectes que es descriuen, i que d’alguna manera s’engloben dins el paraigua d’allò escenogràfic, tenen en comú que generen lloc en si mateixos, quasi d’una manera autònoma respecte del que tenen al voltant, tot i que sempre estableixen un diàleg.”
Albert Viaplana i Helio Piñón també treballen amb la vegetació —entre altres elements— per a generar espais diferenciats al parc del Besòs, construït l’any 1984 a Sant Adrià de Besòs. A més de definir unes circulacions, un drenatge i uns elements quasi vius, un dels elements més interessants del parc el trobem a la memòria del projecte, quan descriuen com un gegant marcaria amb el dit tres turons, tres petites topografies, on es plantarien arbres de fulla perenne, pins, formant una massa que no canviaria mai i que delimitaria tres escenaris permanents. Aquesta massa, aquest horitzó permanent, seria una composició lineal, però sense cap pauta marcada. En canvi, dins d’aquests escenaris, i seguint un ordre més afí al lineal que marquen les pautes del drenatge, s’hi disposaria una plantació de plataners, de fulla caduca i canviant, més gran i d’un to molt més clar, amb un tronc també més clar tot i les aigües, que ajudarien a crear una atmosfera per a tots els elements de l’interior del parc. Aquest espai públic es crea en els límits de l’àmbit del riu Besòs, com a frontera d’un barri de nova planta i amb una dinàmica de conflicte, en un terrain vague, al cap i a la fi. El parc genera un lloc i intenta crear una preexistència en un límit de la ciutat indefinit i fangós.
El fet escenogràfic també es dona en l’espai urbà, totalment barrejat amb la necessària funcionalitat de l’espai: els carrers, les rambles, els passeigs, els bulevards. El passeig de Maristany de Camprodon va ser dissenyat per Bernardí Martorell l’any 1924, en un moment en què la població necessitava créixer i es plantejava una urbanització burgesa als afores, amb un traçat nou. Va agafar exactament les mateixes dimensions que el passeig de Gràcia de Barcelona, però en comptes de plataners va projectar una alineació de faigs al llarg de tot el passeig, i, entre les alineacions, en comptes de circulació, va proposar un gran espai de prat sense cap mena de mobiliari, sense ús. Així doncs, el passeig de Maristany és en aquest cas l’eix de la urbanització, però per la seva morfologia acaba creant un espai autònom, quasi un jardí o una rambla verda, aliè a les cases que l’envolten.
Totalment diferents són els espais que comentem a continuació. Aquests, tot i que també tenen una narrativa pròpia, es caracteritzen bàsicament per la voluntat d’unió i de renaturalització d’indrets deteriorats o buits dins la trama urbana. En aquests casos, el projecte resultant, pel programa i per les característiques de l’espai, dona molta importància a la connectivitat d’una forma clara en tots els sentits.
Renaturalització i escala urbana
El parc de Monterols va ser dissenyat per Lluís Riudor l’any 1947. En un turó quedaven diverses parcel·les sense cap ús clar i es va decidir que s’hi faria un parc, que en aquest cas connectés els diferents carrers del voltant, de força pendent, amb el carrer de Muntaner. El parc s’organitza a partir d’itineraris que permeten recórrer el turó de diferents maneres. Materialment, fa ús de la vegetació autòctona amb plantacions d’arbusts i arbres que emulen un bosc mediterrani. La vegetació aquí no genera una escenografia o una construcció artificiosa vegetal. Al contrari, és talment un bosc d’alzines i garrofers, amb llentiscles i bruc, tot delimitat amb peces de rocalla i paviments tous de terra. L’autor proposa un espai verd que recuperi les dinàmiques dels espais verds naturals propis del nostre clima. Al mateix temps que Riudor duia a terme aquest projecte, també estava fent la reforestació del Parc Natural de Collserola i altres parcs en turons com el del Turó de la Peira (la primera de les tres ampliacions).
Riudor també va construir el parc d’atraccions de Montjuïc, el primer, que introdueix el següent projecte de Patrizia Falcone: la reordenació i renaturalizació de l’antic parc d’atraccions pels actuals jardins de Joan Brossa. Un cop tancat el parc a finals dels anys noranta, ja el 2003 es planteja de recuperar els terrenys restablint la vegetació del lloc i traçant camins que els uneixen amb la resta d’espais verds i carrers de la muntanya de Montjuïc. El projecte és interessant perquè, més enllà de recuperar una vegetació autòctona, potencia també la presència d’hàbitats propis del nostre clima que no se solen trobar als parcs i jardins urbans, i ho fa gràcies a la creació dels condicionants per tal que es puguin desenvolupar. El disseny és força lliure, poc arquitectònic en aquest cas, i va cap a una configuració més oberta en què la percepció del visitant és bastant fluida en el pas d’un paisatge a un altre.
Aquests projectes han fet ús de la vegetació autòctona, amb plantacions i ports propis del bosc mediterrani, de manera que el seu creixement, assentament i gestió acaba generant un parc viu que funciona quasi com una màquina. La gestió del paisatge, de l’aigua i de la vegetació es comença a tractar d’una manera diferent.
Des de l’any 2014, i per iniciativa pròpia, l’estudi d’arquitectura del paisatge de Martí Franch (EMF) està duent a terme el projecte La Vora de Girona, on implementen noves maneres de gestionar el paisatge al voltant de la ciutat de Girona en col·laboració amb la brigada de manteniment de l’Ajuntament. El projecte parteix de la idea d’incorporar com a espai verd periurbà, i amb el mínim cost possible, espais que es troben al voltant de la ciutat i que formen part del mosaic agroforestal de la zona, però que són desconeguts, estan en desús o s’utilitzen per part de la ciutadania d’una forma espontània (trobades, festivals, etc.). El projecte, en la línia de les idees de Gilles Clément, planifica la gestió i estableix criteris sobre alguns espais que l’estudi ha triat, i tot plegat s’estudia amb la brigada de manteniment. Es tracta de treballar amb el material propi del lloc, tot diferenciant-lo del que té al voltant. Establint uns criteris de sega o de delimitació d’espais, com per exemple una sega amb formes geomètriques que el diferenciïn del paisatge circumdant, sigui prat o el bosc, evidencien dos llenguatges contraposats. Les dues actuacions pilot que de moment s’han pogut executar se situen una a les antigues pedreres i l’altra a les ribes del Ter. El projecte ha passat de ser una iniciativa espontània a inscriure’s dins el Projecte marc per a una Infraestructura Verda Multifuncional a “la Vora” de Girona. D’aquesta manera, la ciutat incorpora nous espais verds, revalora el seu patrimoni pel que fa al paisatge i guanya una relació entre el nucli urbà i l’espai natural (agrícola i forestal) més fructífera i fluida.
Un altre projecte que tracta de la gestió del paisatge és la recuperació del sistema de reg a les hortes termals de Caldes de Montbui, obra dels estudis Cíclica i CAVAA i que es va dur a terme entre els anys 2013 i 2015. El projecte proposa recuperar el reg de les parcel·les agrícoles dels afores del poble després que la séquia principal s’hagués anat contaminant amb el temps fins a acumular aigües de residus del poble. El projecte, que és molt més complex que aquesta explicació, té com a part important la gestió de l’aigua, el treball amb la comunitat de regants i la transformació d’aquest espai productiu en un parc on totes les persones el poden gaudir i, alhora, conèixer com es treballa en aquesta comunitat agrícola. Un projecte que parteix de la idea de recuperar l’eix bàsic de funcionament de les hortes, el reg, dona peu a fer una nova lectura del mosaic agrícola a partir d’uns recorreguts i del mateix reg, i on els horts, l’element vegetal, componen una trama de volumetria variable en funció de les plantacions.
Reprenent l’inici de l’escrit, aquell món nou on Alícia diferenciava els boscos salvatges dels jardins reglats i humanitzats, el recorregut dels projectes triats aquí apunta a una transició des de la creació de jardins i parcs en què la manera de treballar la vegetació responia a unes regles i uns traçats artificials, i en què la tria d’aquesta i la manera de disposar-la generava uns espais força definits, fins a projectes més contemporanis on les regles passen a ser en certa manera més funcionals, intrínseques al material vegetal i als elements que el fan possible, aigua i vegetació, i en què la forma és quasi un resultat d’una feina de diàleg amb la mateixa vegetació.
