A finals de la present dècada es celebrarà el centenari de la formació del GATCPAC, el Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània. Amb aquesta revisió dels seus projectes es volen posar en valor les seves aportacions teòriques, sobretot en el camp de l’urbanisme. Tot i que utòpiques i radicals, les propostes ja reflectien preocupacions encara vigents un segle després.
El GATCPAC sempre va sentir un orgull especial d’afirmar que, l’endemà d’inaugurar el seu local, al llavors número 99 del passeig de Gràcia de Barcelona, s’instaurava la Segona República espanyola (1931-1939).
En plena crisi, la Barcelona que rebria la nova arquitectura s’enfrontava a la paradoxa d’haver resolt alguns dels programes funcionals més recents en un llenguatge classicista. En són exemples els magatzems Casa Damians (1915), dels arquitectes Eduard Ferrés, Ignasi Mas i Lluís Homs, el cinema Coliseum (1925), de Francesc de Paula Nebot, i el Club Natació Barcelona (1926), de Jaume Mestres i Fossas. Al costat dels edificis burgesos de la part alta de la ciutat, la construcció de l’Eixample allotjava a poc a poc les classes mitjanes. Ja des de la dècada dels anys vint, la ciutat buscava organitzar-se amb uns criteris físics que incloguessin aspectes existents des de la industrialització. El gran projecte d’aquesta dècada, l’Exposició Internacional de Barcelona el 1929, anava acompanyat d’altres polítiques de segregació residencial i representativa, com ara la Llei de Cases Barates (1927) i el projecte de monumentalització del centre històric de la ciutat, ideat per Joan Rubió i Bellver al seu quadern Taber mons Barcinonensis (1927).
Amplia
La conquesta de l’espai públic i primeres obres (1925-1931)
Els arquitectes del GATCPAC van detectar endarreriments preocupants en les formes que definien el seu entorn. En contrast amb això, a Europa ja s’havia produït un canvi de llenguatge que encarnava d’una manera directa la vida moderna. Una imatge simptomàtica que va arribar primer a Madrid i al País Basc, oferint als estudiants d’arquitectura barcelonins miralls on reflectir-se i prou informació per contrastar realitats. A partir de 1925, la presència de les noves formes europees es feia palesa a la premsa i a les publicacions de la ciutat de Barcelona. Des de França i Alemanya arribaven imatges de pavellons, habitatges, hospitals, escoles, mobiliari, etc., publicats en revistes amb tipografia i fotografies modernes. Un repertori de signes des del qual el podia configurar un nou vocabulari avant la lettre.
A partir de 1928, els arquitectes de Madrid i el País Basc van formar files en una pretesa avantguarda arquitectònica amb els joves catalans. Els projectes de Fernando García Mercadal, Manuel Sánchez Arcas, Rafael Bergamín, Casto Fernández-Shaw, Luis Vallejo, José Manuel Aizpúrua i Joaquín Labayen van escenificar les dificultats del llenguatge modern per penetrar en la societat i els problemes que representaven el pes de la tradició i els hàbits constructius. Defensar que el temps present era el de la velocitat, els equipaments públics, les infraestructures per a l’esport i la vida a l’aire lliure, el cinema i els viatges era complicat. Avions, paquebots i cotxes, màquines per satisfer les noves necessitats de la vida contemporània, havien esdevingut l’al·legoria fàcil dels temps moderns. I en aquesta Espanya asfixiant, els viatges es van convertir en el recurs més habitual per entrar en contacte directe amb la nova arquitectura. París, Frankfurt, Stuttgart, Ginebra, Berlín, Dessau i Viena són els nous enclavaments de pelegrinatge gràcies a excursions de curs o bé fugides privades intencionades.
“Sovint procedents d’encàrrecs familiars o d’amistats directes, unes ‘figures estranyes’ van aparèixer a poc a poc a la ciutat anunciant l’adequació del llenguatge als models internacionals i proposant l’actualització urgent de l’estètica urbana.”
La premsa local barcelonina aviat va començar a oferir testimoni de les propostes que aquests joves arquitectes difonien a través d’exposicions, escrits i conferències, tot mostrant l’abisme que sempre ha existit entre vida i acadèmia, entre economia i cultura. Noves tipografies i imatges fotogràfiques acompanyaven el missatge d’un canvi necessari davant de l’enfonsament de la dictadura de Primo de Rivera i de la urgència d’imaginar una forma política d’acord amb la realitat en transformació. Organitzar-se i difondre altres missatges va ser l’objectiu compartit pels qui aspiraven a agafar les regnes d’aquest procés. Entre el 1928 i el 1931 comencem a trobar nombroses mostres de l’arquitectura que els futurs membres del GATCPAC pretendran instaurar. Sovint procedents d’encàrrecs familiars o d’amistats directes, unes “figures estranyes” van aparèixer a poc a poc a la ciutat anunciant l’adequació del llenguatge als models internacionals i proposant l’actualització urgent de l’estètica urbana. Moltes van ocupar les sales de les Galeries Dalmau amb motiu de l’exposició “Arquitectura Nova” celebrada l’abril de 1929: un manifest contra l’arquitectura que s’exhibia aquell mateix any a la muntanya de Montjuïc. I els noms d’Illescas, Alzamora, Armengol, Perales, Sert i Torres van construir el primer missatge col·lectiu de tota una generació de joves arquitectes que van saber escapar del retard que més d’una vegada ha representat l’Escola d’Arquitectura de Barcelona al voltant dels seus professionals en exercici. Només cal posar l’atenció en alguns dels autors d’aquests primers edificis, entre els els quals no figura el nom de cap professor en actiu: els habitatges de Josep Lluís Sert al carrer de Muntaner, coneguts com a Casa López (1929), i els de Germán Rodríguez Arias a la Via Augusta, núm. 61 (1930), o el sanatori de Sant Joan de Déu (1931) a Manresa, del mateix autor.
Primeres propostes per a la Barcelona futura (1931-1935)
La proclamació de la Segona República i les novetats institucionals van afavorir una nova relació entre política, ciutat i arquitectura. La gran majoria d’aquestes propostes —en realitat, autoencàrrecs— cercaven incidir en els mecanismes de planificació amb l’oferta intel·lectual que proporcionaven els darrers avenços disciplinaris, mitjançant l’anàlisi científica del territori i el disseny de la ciutat funcional, per a una urbs que es va definir com a “capital, obrera i industrial”. Es tractava d’un projecte intel·lectual global, orgànic, i que des d’un nou ordre polític va fer front a les noves circumstàncies: atur, lleure de masses, sanejament del nucli antic i equilibri social en un temps de crisi econòmica mundial. Esmentar i fer un breu recorregut per cadascun pot ajudar-nos a concatenar una seqüència d’instants que, tot i que majoritàriament no va ser obra construïda, sembla imprescindible en el rèdit operatiu continu de la història recent de l’arquitectura catalana.
Poble d’estiueig a la Costa Brava (1929)
A l’exposició de les Galeries Dalmau, els arquitectes Sert i Torres van presentar el seu projecte de poble d’estiueig, amb el qual van demostrar aviat la seva voluntat de planificar el lleure de la classe mitjana. Van treballar amb una zonificació estricta a partir de dos eixos ortogonals, un sistema compositiu que havien après de Le Corbusier. Van explorar formes que gairebé no coneixien i es van apropiar d’un llenguatge que volien veure construït: finestres horitzontals, volums purs i diversificació funcional. Una utopia encara incapaç de dinamitar la realitat noucentista que s’havia imposat a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, tot i tenir algunes obres tan notables com el Palau de les Arts Gràfiques (1927), dels arquitectes Raimon Duran i Reynals i Pelayo Martínez Paricio.
Urbanització de l´avinguda Diagonal (1931)
Després de la celebració del tercer CIAM (Congrès International d’Architecture Moderne) a Brussel·les el novembre de 1930, els arquitectes moderns europeus van decidir que el bloc lineal era la solució idònia per resoldre part dels problemes d’urbanització que presentaven les metròpolis. En contraposició a la ciutat jardí i contra les condicions de vida insalubres dels vells centres, el bloc lineal permetia disposar d’espais lliures, abaratir la construcció i reduir els costos de les infraestructures urbanes, així com concentrar els equipaments per a millorar-ne la rendibilitat i facilitar-ne l’ús social.
Els arquitectes del GATCPAC van assajar una alternativa a la burgesa planificació oficial de l’avinguda Diagonal que pretenia resoldre’s amb l’esquema d’una ciutat jardí de luxe al voltant del Palau Reial de Pedralbes (1919), obra d’Eusebi Bona i Francesc de Paula Nebot. Ara el rei ja no hi és, i la consciència social dels arquitectes els porta a imaginar una proposta aparentment alineada amb la idea de ciutat europea, encara que no exempta de contradiccions formals: resulta simptomàtic com l’aparent formalització del bloc lineal —com proposava Ludwig Karl Hilberseimer al capdavant de la Bauhaus— xoca de ple amb l’estructura de les plantes, on encara es projecta un “pati interior” com a imatge simptomàtica de la dificultat per assimilar la radicalitat de l’avantguarda europea fins a les últimes conseqüències.
Ciutat de repòs i de vacances (1931)
La nova estructuració del treball en temps de la Segona República va facilitar vacances i temps lliure per a la classe mitjana obrera. Les platges de Barcelona estaven sobresaturades i contaminades, mentre que els accessos obligaven a viatjar en trens atapeïts. El GATCPAC va confiar en l’automòbil com a mitjà de transport públic o privat: la prolongació de la Gran Via de les Corts Catalanes es va projectar com la infraestructura capaç de resoldre l’accés a unes platges verges situades a l’oest de la ciutat.
Planificar el lleure de les masses es va convertir en una estratègia que va permetre a la tecnocràcia d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) pacificar tensions entre les classes populars: cases desmuntables, hotels de diverses categories i programes, cinemes exteriors, aparcaments, horts de cultiu, platges inacabables i pinedes reparadores van definir un programa que, tot i que no es va dur a terme, va aconseguir un gran èxit de difusió als mitjans. Paradoxalment, no va ser fins als anys del desarrollismo franquista que gran part del litoral català va acollir aquestes propostes formals, alhora que la prolongació de la Gran Via cap a l’oest de la ciutat ha resultat ser una de les decisions de més èxit per al seu creixement fins als nostres dies.
El Plà Macià (1932)
La primavera de 1932, Barcelona es va erigir per primera i darrera vegada com a capital de l’arquitectura mundial. La història no perdona mai, i que aquell mes d’abril el president Francesc Macià rebés a la Generalitat de Catalunya a Le Corbusier, Walter Gropius, Sigfried Giedion o Cornelis van Eesteren no només explica la importància que els congressos CIAM havien assolit fins aleshores, sinó també de la seva voluntat de treball i compromís en una època en què la ideologia estava en joc. Res més. Amb la celebració del CIRPAC (Comitè International pour la Résolution des Problèmes de l’Architecture Contemporaine), Barcelona es transformava en el laboratori de les idees per esdevenir “capital, obrera i industrial”. Disculpin els lectors d’aquestes línies la reiteració en què acabo de caure, però l’arquitectura, com a història de les formes significants, sempre ha estat això: pura ideologia. Per més que els governs tecnòcrates s’hagin ocupat fins ara de manipular-la.
Després d’aquesta visita, el Pla Macià (1932-1935) va proposar els primers esquemes de gentrificació de la ciutat, fent evident la lluita de classes; es va actuar contra l’Eixample Cerdà definint un nou mòdul de 400 x 400 metres anomenat “le carré espagnol” (la plaça espanyola), un invent de Le Corbusier del qual encara vivim de rendes i es van dissenyar infraestructures urbanes com la diferenciació del port franc del recreatiu, actuacions agressives contra la ciutat vella, i un centre cívic amb terrenys guanyats al mar. Els sona?
Assaig de distribució en una illa de l’Eixample de Barcelona (1933)
Quan el Pla Cerdà evidenciava les inèrcies a les quals s’havia d’enfrontar, l’alcalde republicà de Barcelona, Jaume Aiguader Miró, va pensar que calia fer alguna cosa per recuperar dissenys d’illes perdudes per l’especulació i la rapacitat de promotors individuals. Va ser aleshores quan va encarregar una solució per a l’Eixample als tècnics municipals i als arquitectes del GATCPAC. Els segons van proposar blocs paral·lels i ortogonals entre si, fent possible travessar l’illa i recuperar espais lliures per a la ciutat . Un experiment que va guiar el disseny de la futura Casa Bloc (1933-1939) a Sant Andreu, així com, anys més tard, el conegut Pla Torres Clavé (1971) signat pel grup editorial de 2C. Construcció de la ciutat, i la urbanització de la Vila Olímpica (1992) executada per l’equip de Martorell, Bohigas, Mackay i Puigdomènech en plena democràcia. Deutes contrets amb el passat que no seran mai del tot sufragats.
Concurs de la part baixa de Montjuïc (1935)
El febrer de 1935, l’Ajuntament de Barcelona va convocar el concurs per a la urbanització de la part baixa de la muntanya de Montjuïc: una manera de pensar nous usos per a un espai que havia resultat obsolet després de la celebració de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, i que l’actual consistori continua patint com a taló d’Aquil·les. Entre les propostes presentades figuren les d’arquitectes com Ramon Puig Gairalt, Ricard Giralt Casadesús i Nicolau Maria Rubió i Tudurí, juntament amb Raimon Duran i Reynals. La proposta del GATCPAC és clara: un conjunt edificat en què uns blocs lineals, articulats amb la unitat mínima de la rue-corridor i l’agrupació à redents, es mostren insultantment autònoms des de la seva pròpia configuració, aliens al que passa al seu voltant, mentre edificis municipals, escoles bressol, comerços i equipaments esportius i culturals donen forma al programa modern que la muntanya no va voler acollir mai.
Lluita per la ciutat funcional
Gràcies a la complicitat prolífica entre les noves polítiques socials i el compromís d’alguns professionals, la viabilitat de l’arquitectura moderna per resoldre programes públics es va manifestar en múltiples ocasions fos a través d’encàrrecs o de concursos. A la dificultat d’aquests acords s’afegeix la crisi econòmica i institucional dels anys coneguts com el Bienni Negre, que va comportar una gran disminució d’encàrrecs públics i l’aparició de disposicions que van intentar reactivar el món de la construcció, com la coneguda Llei per a la creació de l’Institut Contra l’Atur Forçós (ICAF), del 25 de juliol de 1933.
L’habitatge social
Barcelona va ser una ciutat amb un dèficit alarmant en matèria d’habitatge obrer. Davant del problema, la resposta de la Segona República no va resultar tan efectiva com seria desitjable, però va apuntar cap a solucions allunyades de les lamentables propostes de la Dictadura. Amb estrictes criteris funcionalistes i el desig d’integrar les propostes a la planificació general de la ciutat, els escassos exemples que es van edificar —com les casetes de Sant Andreu i la Casa Bloc (1933-1939)—, juntament amb un únic concurs per a la ciutat de Bilbao, van fer evident les debilitats estructurals a les quals els arquitectes del GATCPAC van haver de fer front.
Escoles
A causa de l’elevat dèficit d’escoles, la Segona República va situar l’ensenyament com un pilar bàsic del seu programa, en un esforç per integrar la classe obrera i acabar amb la marginalitat dels “retardats” i “salvatges”, per utilitzar-ne dues de les paraules més presents a la boca dels polítics aquells anys. A Espanya es va quantificar la carestia de 40.000 escoles i les disposicions oficials van començar a actuar per concedir crèdits, adquirir solars i encarregar projectes. A Catalunya la resposta va ser immediata, malgrat els canvis de direcció política que es van experimentar. L’àmbit rural va ser el més afavorit, i els membres del GATCPAC en van tenir cura gràcies als seus contactes europeus amb Giedion, a través d’exposicions, projectes i publicacions.
Hospitals i sanatoris
Coordinar el conjunt de polítiques sanitàries en matèria de lluita antituberculosa va ser un altre dels principals programes del govern de la Segona República. Els elevats índexs de mortalitat registrats al Districte V de Barcelona, conegut aleshores com el Barri Xino, i les seves insalubres condicions higièniques van ser considerats pels nostres arquitectes com l’objectiu contra el qual actuar. Hospitals, dispensaris —com el Dispensari Antituberculós (1934)— i sanatoris s’erigeixen en equipaments model, paradigmes d’una arquitectura funcional en què les proclames de L’Esprit Nouveau, “sol, aire i ventilació”, prenen cos en forma de màquines per a guarir.
L’activitat contemporània en forma d’encàrrec privat (1931-1936)
Mentre la forma i l’estructura de la nova Barcelona anava gestant-se, paral·lelament, el 1931 es publica el primer número de la revista A.C. Documentos de Actividad Contemporanea. La classe obrera aviat s’adonarà que les promeses que Macià i ERC anunciaven al seu programa electoral no es compliran: l’obsessió per les lleis i l’ordre, la necessitat d’assolir objectius nacionalistes, la idealització de les llibertats democràtiques i la pressió dels grups de dreta, motiven enfrontaments entre classes i la creació de cossos i lleis de repressió. L’elevada taxa d’atur, la vida de 30.000 persones a les barraques i l’augment dels preus d’aliments i lloguers va desencadenar les vagues de l’estiu i la tardor de 1931, de gener de 1933, i el boicot de les eleccions per part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) el novembre de 1933. Una escalada que conclou amb la llei marcial, vagues, desordres i metralladores als carrers i la victòria del centredreta. Els fets d’octubre de 1934 liquiden unes esperances democràtiques que els poders establerts no havien aconseguit implantar.
El llenguatge arquitectònic es va presentar aleshores com una qüestió de gust que es reflecteix en les manifestacions corrents de l’arquitectura contemporània. Es van començar a construir una sèrie d’edificis que indicaven que el camí de l’arquitectura moderna, la major part de les vegades, havia de buscar la complicitat de la inversió privada. Gràcies a aquests, l’atmosfera recreada al local del GATCPAC del passeig de Gràcia evocava la necessitat de nous hàbits, fos a través del mobiliari o de la tecnologia domèstica. L’exhaustiu i detallat índex d’activitats privades que els arquitectes racionalistes van executar paral·lelament als seus compromisos públics dona fe que el fenomen del GATCPAC no només va consistir en la construcció d’equipaments d’aquesta impossible Barcelona futura.
Més tard, el temps de l’anomenat Bienni Negre interromp les relacions fluides entre els arquitectes i la Generalitat. Això no implica que el GATCPAC deixés de treballar en projectes com la CRV o la Casa Bloc, o que fins i tot arribessin a rebre encàrrecs d’ajuntaments presidits pel Partit Radical d’Alejandro Lerroux, o edificis de cooperatives com la Unió de Cooperadors de Gavà (1934). La victòria del Front Popular el febrer de 1936 va oferir la possibilitat de bastir ponts amb la tasca interrompuda anys abans. L’aparició del número especial de la revista D’Ací d’allà de desembre de 1934, dirigida per Josep Lluís Sert i Joan Prats (Amics de l’Art Nou, ADLAN), juntament amb la profunda crisi de l’arquitectura alemanya i russa, van fer evident un necessari canvi de rumb cap al gresol del mar Mediterrani.
La nova economia urbana en temps de guerra (1936-1939)
L’aixecament militar al Marroc va precipitar la situació, desencadenant el radicalisme i l’enfrontament directe, mentre la Generalitat i bona part de la societat catalana, malgrat les seves contradiccions internes, va defensar heroicament els programes progressistes i la convicció antifeixista. Es van produir afusellaments, exilis o desercions i canvis de bàndol.
Davant d’uns temps d’emergència, les iniciatives revolucionàries van formar part del bàndol de la professió compromesa amb una política i una gestió de la ciutat declaradament d’esquerres: tots els organismes professionals, com ara el Col·legi d’Arquitectes de Barcelona i l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, es van fusionar en el Sindicat d’Arquitectes de Catalunya (SAC), liderat per Josep Torres Clavé; també es va aprovar el Decret de municipalització de la propietat urbana, i es va fundar el Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU) per solucionar el greu retard en l’alfabetisme bàsic.
La Guerra Civil va marcar un punt final històric a l’experiència moderna desenvolupada durant els anys trenta. Els components del GATCPAC van veure truncades totes les seves esperances: alguns van morir als camps de batalla, com Torres Clavé; molts van ser forçats a l’exili, com Sert, Rodríguez Arias o Fàbregas mentre que els que van aconseguir quedar-se a Catalunya van patir la inhabilitació per a l’exercici de la seva professió i, renunciant als seus ideals, es van ocupar de feines menors com a mer acte de subsistència.
“No oblidem que confondre la Revolució amb la revolució particular dels arquitectes va ser un equívoc molt comú entre els pioners de la bohèmia i l’art per l’art, els quals aparentment perseguien un ordre antiburgès”
En temps de Guerra, l’activitat s’havia concentrat en la lluita armada. Les discrepàncies entre la Guerra i la Revolució van portar els partits d’esquerra a concentrar-se en assolir l’hegemonia. No oblidem que confondre la Revolució amb la revolució particular dels arquitectes va ser un equívoc molt comú entre els pioners de la bohèmia i l’art per l’art, els quals aparentment perseguien un ordre antiburgès. En aquest ambient entre bombardejos i mort, Catalunya encara va conservar l’hàlit per expressar la seva voluntat d’organitzar el país a través d’actuacions en edificis confiscats o col·lectivitzats que servirien d’espais pedagògics o per a altres usos.
No serà fins als primers anys cinquanta, amb la formació del Grup R, que es podrà reprendre conscientment el discurs modern. Serà aleshores quan un dels millors arquitectes de la postguerra recordarà aquell dia de gener de 1939 en què va entrar al local del GATCPAC i es va endur totes les revistes AC sota el braç; o quan els arengadors veuran en aquells projectes mai executats el poder de legitimar el seu discurs anys més tard, bé a la Transició o bé en plena Democràcia, sota uns temps i unes polítiques que els fossin propicis. I sospito que el nostre present en continua sent còmplice.
