Article de Xavier Sust publicat l’any 1981 a la revista Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme núm. 148. Constata el retorn, en l’arquitectura d’avantguarda, de la decoració com a valor positiu en la concepció de les obres. Alhora, repassa testimonis passats maltractats per l’ortodòxia moderna, que els va arraconar injustament, i en reivindica la vigència. Un debat etern que va i torna al voltant de l’arquitectura i que no abandona l’actualitat.
Realment, la decoració no ha tingut pas gaire bon predicament dins del moviment modern. Ben al contrari, hom considera que un dels principals punts de partida d’aquest corrent fou el famós article escrit el 1908 per Adolf Loos i que, significativament, es titula “Ornament i delicte”.
Així com una bona valoració popular de l’arquitectura requeria l’existència d’una decoració rica, en el món dels arquitectes fidels al moviment modern el criteri era exactament el contrari: per valorar positivament un edifici calia que la decoració hi fos inexistent, d’acord amb el divulgat principi miesià de “menys és més”. D’aquesta manera, és comprensible que un edifici excel·lent com el Casal de Sant Jordi, de l’arquitecte Folguera, hagi estat durant molt de temps poc considerat dins l’àmbit dels arquitectes per culpa dels detalls decoratius i escultòrics art-déco i noucentistes. Exactament pel mateix motiu que la Karl Marx Hof de Viena o els gratacels dels anys vint i trenta de Nova York han estat valorats amb objeccions durant molts anys.
Amplia
El furor antidecoratiu ha tingut una força tan gran que fins i tot ha ocasionat el canvi de nom de les coses. Avui dia els decoradors, a la pràctica, han deixat d’anomenar-se així i han adoptat en canvi l’horrible denominació de “dissenyadors d’interiors” o, la que encara és pitjor, d'”interioristes”. Fins i tot el Foment de les Arts Decoratives —que, com el seu nom indica, hauria de ser un impulsor de la decoració— ha reflectit també la pressió antidecorativa del moment i ha substituït aquesta denominació per I’asèptica de les seves inicials: FAD. Però quan els premis de decoració es denominen d’interiorisme i quan poca gent recorda què signifiquen les inicials FAD, resulta que torna la decoració.
“El furor antidecoratiu ha tingut una força tan gran que fins i tot ha ocasionat el canvi de nom de les coses. Avui dia, els decoradors, a la pràctica, han deixat d’anomenar-se així i han adoptat, en canvi, l’horrible denominació de ‘dissenyadors d’interiors’ o, la que encara és
pitjor, d’’interioristes’.”
En aquest sentit, és simptomàtica una de les dues obres que obtingué I’any passat el premi FAD d’arquitectura. Em refereixo al restaurant La Balsa, ple d’una sèrie d’elements decoratius dels quals fa uns quants anys qualsevol hauria estat motiu suficient per desqualificar el conjunt. La decoració de La Balsa ja no es basa exclusivament en la manipulació d’uns elements funcionals, estructurals o constructius perquè donin un sentit decoratiu, tal com un grup d’arquitectes italians ensenyà a fer fa uns vint-i-cinc anys. No és el joc decoratiu basat en cantoneres, sòcols, tapajunts, I’entrega de dos materials diferents o el sistema de subutilizació d’uns elements intrínsecament decoratius com són, per exemple, una xemeneia eclèctica antiga i un reixat nou de ferro, el motiu principal del qual és una teranyina amb I’aranya i tot. És, en definitiva, la utilització de les arts decoratives aplicades contra les quals el moviment modern havia lluitat tan aferrissadament.
En aquests moments postmoderns, la decoració ha deixat de ser de forma absoluta un tabú. Avui dia és possible realitzar una arquitectura decorada de maneres molt diverses: segons els estils històrics, amb motius funcionals, constructius, abstractes, o inspirats en qualsevol altre lloc, com ara la natura, la tècnica, les escenes de la vida quotidiana, la religió o els somnis.
Però ,de la mateixa manera com en I’arquitectura moderna la supressió de la decoració no era aval suficient per assegurar la qualitat d’una obra, la utilització avui d’una determinada decoració tampoc no ho és. Si La Balsa obtingué el premi FAD d’arquitectura no fou perquè introduïa en la seva composició una xemeneia antiga o un reixat kitch-Jujol sinó perquè sabé aconseguir, amb els mitjans que fos, un marc adequat i agradable per a un restaurant.
“El corrent postmodern […] ha permès també ampliar la nostra comprensió de I’arquitectura anterior i, de manera especial, de la marginada arquitectura eclèctica del segle passat”
El corrent postmodern crec que ha clarificat aquest fet. La decoració ha deixat de ser un element determinant i ha passat a ser un component més de I’arquitectura, com ha succeït gairebé sempre. Ha permès també ampliar la nostra comprensió de I’arquitectura anterior i, de manera especial, de la marginada arquitectura eclèctica del segle passat, que fins en aquest moment només havia estat possible valorar per les seves aportacions tecnològiques.
Si ha tomat la decoració, donem-li la benvinguda. La decoració és útil no tan sols per fer I’arquitectura més habitable, sinó també per fer-la més soferta. Després d’uns anys d’abstinència de decoració, hem descobert fins i tot els avantatges pràctics de I’arquitectura decorada enfront de la de volums llisos i purs. Les antigues façanes decorades, per exemple, han tingut un comportament davant del temps molt superior per la seva capacitat d’englobar les instal·lacions complementàries que ha calgut incloure en els edificis per exigències del seu ús (aparells d’aire condicionat, rètols…). D’altra banda, l’experiència, ha demostrat que, contràriament al que hom suposava, les superfícies llises no són de construcció més econòmica perquè exigeixen un nivell d’acabat superior al de les superfícies en què la decoració dissimula les deficiències.
En definitiva, crec que ja no és el moment de discutir d’una manera general a favor o en contra de la decoració sinó de saber disposar-ne adequadament quan convingui. Un plantejament, d’altra banda, no gens original perquè ja era comú en els arquitectes que a Catalunya són coneguts com a noucentistes: Duran i Reynals, Folguera, Rubió i Tudurí, els germans Puig i Gairalt, Reventós, Benavent, etc.
Tornarem a fer servir de manera oberta i corrent en el món cultural dels arquitectes els termes “decoració”, “decorador” i “decoratiu”?
