Les escoles projectades per l’estudi MBM van ser la punta de llança de l’ensenyament en un país clarament reprimit i endarrerit pels mètodes emprats per la dictadura, vinculats principalment a institucions religioses. Aquest constrenyiment xocava frontalment amb la base educativa de Josep Maria Martorell i Oriol Bohigas, ambdós alumnes de l’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya al Palau del Governador de la Ciutadella durant els anys de la Segona República. Els valors d’aquest centre d’ensenyament es fonamentaven, entre d’altres, en els següents preceptes: el català com a llengua única d’ensenyament, aules mixtes de nens i nenes, el laïcisme com a base humanista i la pedagogia com un acompanyament dels infants cap a la maduresa. En paraules de Bohigas, “absoluta llibertat i absoluta exigència de responsabilitat”.

És indubtable que aquesta base s’havia de manifestar després en l’exercici professional d’aquests dos alumnes, després amics i finalment socis fundadors de l’estudi Martorell-Bohigas. En les seves primeres obres escolars, encara sense la participació de l’anglès David Mackay, s’hi nota un esforç per sortir del funcionalisme rígid que entenia l’alumne com a subjecte passiu receptor, però que encara no manifestava la comunitat com a epicentre de l’aprenentatge. Amb les successives aportacions internacionals durant els anys cinquanta, i principalment amb l’aparició del nou model d’escola anglès que agrupava les aules al voltant d’un espai polivalent central, es desdibuixaria l’aula com a contenidor aïllat vinculat a passadissos d’accés i s’entraria plenament en l’estudi i experimentació de noves propostes enriquidores. En aquest sentit, les aportacions de David Mackay, així com el monogràfic dedicat per la XII Triennal de Milà el 1960 a aquesta temàtica sota el títol “La casa e la scuola”, serien fonamentals per a obrir línies d’investigació. L’escola Garbí en seria la primera construïda, a la qual seguirien més exemples celebrats com les escoles Sant Jordi, Costa i Llobera, l’institut Abat Oliba a Ripoll o la reconegudíssima escola Thau, que d’alguna manera tancava el cercle al voltant de la recuperació de l’educació que aquests alumnes de l’Institut-Escola havien rebut durant la Generalitat republicana. Ara, l’arquitectura en formava part.

Durant els anys següents, a la dècada de 1980, aquesta experimentació va continuar amb noves propostes, des de plantejaments en malla, com l’escola Mestres Montaña, així com les que feien front a les noves demandes urgents d’equipament públic i laic sorgides de la jove democràcia, que volia deixar enrere pràctiques que considerava obsoletes. La radicalitat de l’institut Vázquez Montalbán, que combina postmodernitat formal contundent i un ús dels materials de construcció absolutament racional i nu, dona com a resultat uns espais comuns singulars i nous per a una població que, fins llavors, no havia vist aquest tipus de propostes —tret de les classes més benestants que accedien a centres concertats.

Es podria dir, doncs, que l’arquitectura escolar d’MBM respon a inquietuds educatives; si la voluntat d’ensenyament i de relació social fan l’edifici, també serà l’edifici, que formarà les persones.

1

L’empremta a Barcelona de l’arquitectura de Lluís Domènech i Montaner és significativa, i no tant per la quantitat com per la qualitat d’alguns edificis com l’editorial Montaner i Simón, actual Fundació Tapies, el Cafè-Restaurant de l’Exposició Universal de 1888, el Palau de la Música Catalana, la Casa Lleó Morera i la Casa Fuster, i l’Hospital de Sant Pau. Però més enllà d’aquestes obres, Domènech dissenyà alguns edificis i projectes urbanístics que o bé no es construïren o bé desaparegueren. Aquesta ruta recorrerà algunes obres de Lluís Domènech i les posarà en relació amb alguna obra desapareguda i amb els projectes que l’arquitecte somià per a Barcelona.

En el marc de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, Lluís Domènech construí el Cafè-Restaurant així com l’efímer Gran Hotel Internacional que, una vegada finalitzat l’esdeveniment, va ser enderrocat. Després d’aquella fita, Domènech treballa en les propostes per a l’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques de 1915 i 1917. El 1915 amb una composició que, aprofitant part del recinte de 1888, s’amplia vers el Besòs, i, fracassada aquesta, en un nou emplaçament per al certamen, que se celebraria l’any 1917 a la muntanya de Montjuïc. Però novament el dibuix de Lluís Domènech, aquesta vegada amb Manuel Vega i March, tampoc es realitzà. 

De camí a la ciutat antiga, tot passant per l’Arc del Triomf —obra de Josep Vilaseca, soci de Domènech en aquells anys, també projectat en el marc de l’Exposició Universal—, a l’altura del carrer d’Ausiàs Marc amb el carrer del Bruc s’hi havia de construir el complex de les Institucions Provincials, que havia d’allotjar un conjunt d’institucions d’ensenyament mitjà i superior. Lluís Domènech i Josep Vilaseca, aleshores joves arquitectes, guanyaren el concurs que l’any 1877 convocà la Diputació de Barcelona en el que era un gran solar a la frontera entre l’Eixample i la ciutat històrica.

D’ací podríem passar pel Palau de la Música Catalana, un edifici que, més enllà de la seva qualitat arquitectònica, es posa en relació amb els treballs d’articulació de Lluís Domènech per a la part baixa de la Gran Via Laietana amb els carrers antics, el 1914.

Arribant al carrer del Paradís, a la seu del Centre Excursionista de Catalunya, veurem la intervenció de Domènech d’entre 1903 i 1905 per deixar a la vista les restes del temple romà d’August. En aquell entorn, Domènech somià una Àgora que descriu en l’article “Reforma de Barcelona” de l’any 1879, una plaça monumental on s’exhibirien el Palau de la Generalitat, la catedral, el Palau Reial Major i les columnes del temple romà. I continuaríem amb el projecte de 1905 de la Gran Via de Pedro el Grande, de la qual l’actual avinguda de la Catedral seria una part.  

Aquest recorregut podria acabar a la Casa Fuster, contemplant una imatge de l’esvelta torre de cantonada que no es va arribar a construir.

4

1

L’itinerari proposa el reconeixement de les obres de Josep Maria Pericas i Morros construïdes entre 1906 i 1933 a la ciutat de Vic, en la seva triple condició d’arquitecte municipal, arquitecte diocesà de Vic i arquitecte liberal.

De la seva primera etapa d’arquitecte municipal (1916-1923) s’ha inclòs el tancament de la Llotja del Blat (1922) de l’Ajuntament i la nova farmàcia de l’Hospital de la Santa Creu. De la segona etapa municipal, en el període republicà, els grups escolars de Sant Miquel dels Sants (1932) i Jaume Balmes (1933) són les obres més representatives amb les quals Pericas segueix els corrents europeus fixats per l’escola de Dessau, mostrant una evolució cap a la simplificació dels volums i els elements decoratius.

Com a arquitecte diocesà, és autor d’obres com la tribuna del Palau Episcopal (1915) i el convent de les Germanes Josefines (1928). D’aquesta segona, els elements més significatius són el claustre, el refectori i la capella de la primera planta; l’església està oberta a la ciutat, amb accés independent des del carrer.

En l’ampliació del convent de la Mercè (1929) destaca la torre-campanar de pedra, amb una coberta a dues vessants, un formalisme molt propi de l’arquitecte. Finalment, una petita joia, la capella de la Verge del Carme de la Torre d’en Franch (1926), estructura d’una sola nau, amb la coberta cònica i una torre-campanar cilíndrica.    

De les obres com a arquitecte liberal hem seleccionat l’antiga central tèrmica (1911) per a la generació d’electricitat, exemple molt proper a les primeres experiències de l’arquitectura industrial alemanya i que l’arquitecte coneixia dels seus viatges a Darmstadt, Hamburg i Viena, i també les seves primeres obres per a clients privats: la casa d’Annita Colomer (1906), la reforma de la casa Bayés (1907) i la casa Puig (1917). En les dues primeres és palesa la recerca d’un estil propi amb influències dels corrents europeus del moment: Voysey i Mackintosh a Escòcia, o els austríacs de la Sezession vienesa representada per Wagner, Olbrich i, posteriorment, Loos. Façanes planes, geometrització, ordre i ús de la ceràmica vidriada combinada amb estuc.

La casa d’Annita Colomer és el resultat de la reforma de dues cases existents, amb la unificació de les façanes a partir d’una torre que sobresurt de la resta de la construcció, un recurs que denota l’interès per les construccions medievals i que l’arquitecte fa servir sistemàticament en moltes de les seves obres.

La reforma de la casa del Dr. Candi Bayés es limita al consultori de la planta baixa i, de manera parcial, a l’habitatge situat a la planta primera. És interessant l’obertura de tres finestres geminades protegides amb reixes de forja de motius florals i naturalistes, que s’emmirallen en els vitralls interiors.

La casa Puig, edifici d’habitatges al carrer de Verdaguer, és una obra de simetria contundent i composició clàssica. Un sòcol de pedra amb una porta d’entrada d’influència romànica i un coronament que sobresurt del pla de la coberta a tall de frontó sobre l’eix de simetria central. Les tribunes, treballades segons tres plans, denoten una clara referència germànica. La façana revestida d’estuc de color ocre s’adequa a la proporció decreixent de les obertures emmarcades amb motius esgrafiats, recurs propi de l’arquitectura barroca tradicional.

La ruta que aquí es proposa té com a protagonista Joan Miró i el seu vincle amb la ciutat de Barcelona.

La panoràmica que dona imatge a la ruta ens remet a una performance creativa que Miró va fer el 1969 als vidres de l’edifici del COAC i que avui podem conèixer gràcies a la filmació que en va fer Pere Portabella. El fet que Miró estigués envoltat de la ciutadania de Barcelona mentre creava i destruïa la seva obra sobre els vidres del COAC evidencia que la seva connexió amb la ciutat va ser molt potent. Per sort, són molts els llocs que permeten anar darrere de les seves passes i conèixer el seu vincle emocional amb Barcelona.

El punt de partida és la terminal 2B de l’aeroport del Prat, on es troba el gran mural ceràmic de Joan Miró i Josep Llorens i Artigas en una de les parets exteriors de l’edifici. Es tracta d’un exemple d’obra monumental, de 10 metres d’alçària per 50 metres de llargada, i és un dels quatre regals que Miró va voler fer a la capital catalana. Amb aquest, l’artista volia donar la benvinguda a tothom qui arribés per l’aire.

A continuació, i travessant la muntanya de Montjuïc, hi ha dues parades de pelegrinatge mironià. Per una banda, i amb vistes al mar, el cementiri de Montjuïc, on hi ha el nínxol familiar en el qual es troben les despulles de l’artista; el panteó va ser dissenyat per l’arquitecte modernista Antoni Vila i Palmés. D’altra banda, i envoltada de jardins i arbres, es troba la Fundació Joan Miró, dissenyada per l’arquitecte i amic de Miró Josep Lluís Sert. Es tracta del centre de referència de l’obra de l’artista i és el màxim exponent de la seva generositat cap a Barcelona, perquè la Fundació, per qui no ho sàpiga, també va ser un regal de Miró.

La ruta continua al parc de l’Escorxador, actual parc de Joan Miró, on es troba un altre dels seus regals, l’escultura Dona i ocell. Feta en col·laboració amb Joan Gardy Artigas, dona la benvinguda a tothom qui arriba per carretera.

El darrer regal de Miró, i amb el que volia donar la benvinguda a tothom qui arribés per mar, és el mosaic del pla de l’Os, situat en una de les vies neuràlgiques del centre de la ciutat, les Rambles. Molt a prop es troba el passatge del Crèdit, on, al núm. 4, va néixer Miró el 20 d’abril de 1893.

L’artista català i internacional també té obra en altres museus de Barcelona, com el Museu del Disseny, últim punt de la ruta, on es conserva una col·lecció de ceràmiques que va fer amb la col·laboració de Joan Gardy Artigas.

6

L’any 1926 Josep Maria Jujol va ser nomenat arquitecte municipal de Sant Joan Despí, càrrec que va exercir fins el 1949, any de la seva mort.

La seva relació amb el municipi es remunta a l’encàrrec familiar de la Torre Gibert —popularment coneguda com a Torre dels Ous o Torre de la Creu— l’any 1913, que li va donar reconeixement local i va ser el detonant d’un segon encàrrec, dos anys més tard, per a la transformació de la masia de Can Negre, obra cabdal per entendre l’imaginari de l’arquitecte.

Al llarg dels anys, Jujol arribaria a fer tres cases més al municipi, a més d’altres obres no residencials, experimentant amb la tipologia de l’arquitectura rural i desenvolupant conceptes com l’addició i la transformació mitjançant tècniques constructives populars, sempre dutes al seu propi terreny de joc.

Aquest és un itinerari per totes aquestes obres per tal d’entendre millor l’arquitecte i la seva relació amb Sant Joan Despí.

15

8

“Els naturals del Camp de Tarragona perceben millor la bellesa, amb més claredat, que els barcelonins”, deia Jujol a Ràfols, per animar-lo en les seves classes a l’escola d’arquitectura. Per entendre l’arquitectura de Jujol cal anar a la font, on l’entorn i l’arquitectura es fan un, on el Camp de Tarragona i l’arquitectura de Jujol són una única cosa.

Si hom va caminant atzarosament pel Camp i no troba cap obra de Jujol, potser l’intentarà capir, però, com que és de fora del Camp, li costarà més d’entendre’n la bellesa; si hom va pel Camp i troba una obra de Jujol, l’observa i l’entén mínimament, veurà que li dona les claus per mirar el Camp amb unes noves ulleres: l’obra de Jujol fa que s’entengui la bellesa del territori on ha estat concebuda. Això no ens hauria de ser nou: nosaltres no coneixem Manhattan si no és a través de Scorsese o de Woody Allen; no coneixem Dublín sinó els dublinesos que ens va descriure Joyce; no coneixeríem el Sant-Victoire sense Cézanne, i tampoc la bellesa del Camp de Tarragona sense Jujol!

Si quan arribem a Vistabella no ens hem fixat en el Camp que ens envolta, dins l’església hi ha representat el món celestial barrejat amb la representació de les espècies eucarístiques que s’hi troben llaurades —blat i raïm, pa i vi—, amb uns intermediaris entre el cel i la terra que poden ser abellots o un àngel; si quan estem a Can Bofarull ens adonem de la quantitat d’animalons que hi ha per tot arreu, després veurem els bitxos que surten de la terra; si quan estem arribant a Creixell veiem ―ja des de l’autopista― el penell que corona l’església, ens adonem que hem de buscar al Camp l’al·legoria del lleó perseguit per la creu; si ens aturem a la font-sortidor de l’ermita de Loreto, trobem una obra amb una peanya de pedra que es troba ancorada al terreny, perquè hi ha una serp que surt de terra mentre una bèstia alada platejada ha baixat del cel, s’hi ha posat al damunt i per la boca li brolla l’aigua que surt de la terra. Jujol ens fa estar atents al que passi a la terra i al cel, ens fa observar el Camp.

Aneu a fer la ruta, agafeu el cotxe, o millor la bici, o millor calceu-vos unes xiruques, truqueu als llocs perquè us els obrin, descobriu dins les esglésies les intervencions que hi va fer, trobeu les petites intervencions seves que hi ha disseminades pel territori, mireu el Camp amb les ulleres que us ha posat Jujol. Així, haureu descobert el territori Jujol.

2

T’apassiona l’arquitectura modernista d’Antoni Gaudí i, tot i que et vols allunyar del tòpic, no pots suportar les interminables processons de turistes que pugen fins al Park Güell, ni les aglomeracions del passeig de Gràcia al voltant de la Casa Batlló, o no et pots acostar a menys de dues illes de cases de la Sagrada Família?

Aquesta és la ruta que necessites per continuar gaudint del genial arquitecte modernista sense patir complexos o sentiments de culpabilitat.

En aquesta ruta barcelonina descobriràs: que Gaudí va col·laborar amb Josep Fontserè després de treballar com a delineant al seu estudi; que els jardins del Palau Reial de Pedralbes van ser temps enrere propietat de l’industrial, polític i mecenes Eusebi Güell; que aquest va encarregar a Gaudí diverses intervencions al voltant de la finca i que algunes actualment es troben disperses pel centre de la ciutat; que la Casa Batlló i la Casa Milà (La Pedrera) no són els únics habitatges plurifamiliars que l’arquitecte va projectar i construir; o bé que al Park Güell i a la Sagrada Família hi ha alguna cosa més que dracs, trencadís i escultures de Josep Maria Subirachs, entre moltes altres troballes que et faran sentir d’allò més alternatiu.

4

El nom de Gaudí, que internacionalment és indissociable a la imatge de la ciutat de Barcelona, per als barcelonins és un símbol del turisme massiu.

Antoni Gaudí neix a Reus (alguns diuen que a Riudoms) a mitjan segle XIX, però ja a 18 anys s’instal·la a Barcelona per estudiar arquitectura a l’Escola de la Llotja i l’Escola Provincial d’Arquitectura, on romandrà fins a la seva accidentada mort, dies després que l’atropellés un tramvia mentre caminava per la Gran Via de les Corts Catalanes.

A la capital catalana realitza la majoria de les seves obres construïdes i algunes de les més rellevants.

Aquesta ruta proposa un recorregut per les obres més conegudes de l’arquitecte modernista a Barcelona, passant per la seva primera casa —la Casa Vicens—, les obres que va dur a terme per a l’industrial, polític i mecenes Eusebi Güell, o alguns dels edificis més icònics de la ciutat, com la Casa Milà (La Pedrera), la Casa Batlló, o el temple expiatori de la Sagrada Família, la polèmica obra a la qual l’arquitecte entregà tots els seus esforços.

Siguis guiri, o no, t’agradarà.

5

1

Itinerari per la ciutat de Lleida amb la visita de 5 obres de l’Estudi SDP format pels arquitectes Laureà Sabater, Lluís Domènech i Ramon Maria Puig. Són obres compreses dins el període de 1964-1975, des de l’inici de la seva etapa professional fins a la dissolució de l’estudi. El despatx tenia dues seus, a Lleida i a Barcelona, tot i que gran part dels projectes es van desenvolupar al voltant de la capital de ponent. Oriol Bohigas situa l’obra i l’actitud de l’Estudi SDP dins el grup dels arquitectes realistes —en contraposició dels arquitectes idealistes—, com a part d’una possible “Escola de Barcelona”.

L’article “Lérida, ciudad colina” publicat a Destino el 1965, inicia l’activisme de l’estudi per reivindicar la personalitat plàstica del Canyeret, entre la plana, el riu i el turó de la Seu Vella, constituents geogràfics de la ciutat. El 1969 redacten el primer Pla Especial del Canyeret, i n’efectuaran una revisió el 1974. El 1982, Domènech i Puig, conjuntament amb Roser Amadó i Joan Busquets, elaboren el Pla Especial del Centre Històric de Lleida, que serà reconegut amb el Premi Nacional d’Urbanisme.

La residència de les Germanetes dels Pobres (1965-1968), els locals parroquials de l’Església de Santa Maria Magdalena (1966-1970), la seu social del Club Tennis Lleida (1972), els apartaments Club Ronda (1970-1974), i el Banc Condal (1972-1974) són obres amb diferents materialitats i programes complexos, i fan ús de llenguatges ambigus a la recerca d’una arquitectura pròpia.

La ruta ens permet relacionar l’arquitectura dels anys 60 i 70 amb l’horta i el paisatge del voltant de la ciutat de Lleida, endinsant-nos pels barris d’eixample de la ciutat i arribant fins al Canyeret, el barri històric situat entre el turó de la Seu Vella i el riu Segre.

5

Un recorregut per l’arquitectura del vi de les comarques tarragonines, de la mà de l’obra de l’arquitecte Cèsar Martinell i Brunet, que posa en relleu alguns dels cellers més rellevants del territori.

L’arquitecte, que destaca per les seves “catedrals entre vinyes”, és autor d’obres molt diverses. Aquestes són especialment representatives de la seva etapa modernista, i en destaquen elements que deixen entreveure els seus orígens gaudinians, però alhora es tracten amb una nova sensibilitat que evoca l’incipient moviment noucentista.

Aquesta ruta convida el públic en general a gaudir del patrimoni arquitectònic tan singular que representen els cellers cooperatius construïts durant les primeres dècades del segle XX a les comarques de Tarragona, i també a sentir-se atret per l’arquitectura industrial agroalimentària, en concret de producció de vi i d’oli d’oliva.

Cal realçar aquest tipus d’arquitectura que molt sovint està infravalorada i poc cuidada, però que forma un important actiu cultural per a l’entorn i que alhora té un gran valor històricoartístic.

8