Cap a un habitar cooperatiu

Motivació social: emancipació i construcció de nous vincles

A La gran revolución doméstica Dolores Hayden recollia experiències de cooperació en l’àmbit domèstic, dutes a terme entre 1830 i 1930 per les feministes materialistes nord-americanes. Les propostes, inspirades en utopies socialistes, incloïen l’organització de barris amb bugaderies, servei de neteja, llars d’infants i cuines col·lectives; múltiples iniciatives, desconegudes fins al moment, per a col·lectivitzar les tasques de la llar i aconseguir així l’alliberació i emancipació de la dona. De fet, la perspectiva feminista ha estat fonamental en la revisió crítica de l’arquitectura domèstica.

És precisament l’escala urbana o el desig de construir barris —amb les seves relacions— per aconseguir una vida digna i de qualitat per a totes les persones el que ens enllaça amb dues obres emblemàtiques realitzades pel Taller d’Arquitectura.

El Barri Gaudí (1964-1968), projecte d’obra pública promogut durant el règim franquista, és la seva primera aproximació i experimentació a escala urbana. L’objectiu era construir una alternativa a la duresa dels blocs que s’estaven aixecant per acollir tota la nova població de les ciutats, i als quals se’ls atribuïa un caràcter impersonal i alienant, sense equipaments, serveis ni cap espai públic de qualitat. Amb la intuïció per generar un teixit que reconegués la tradició mediterrània, i amb les característiques de la ciutat consolidada, sorgeix la proposta resultant, un exercici de geometria i complexitat per aconseguir una generositat excepcional en els accessos i espais comuns exteriors del projecte. Una infraestructura que ofereix espais compartits, però que reclama i necessita un usuari actiu. 

Dos anys després de finalitzar el Barri Gaudí s’inicia el projecte del Walden 7. Imaginat com una utopia, vol construir una peça de ciutat, des de la diversitat del programa i la transició des de l’espai públic fins a la peça privada mínima. Respecte de l’experiència prèvia, s’incideix en dos vectors clau: el sentit i conformació de la comunitat i la configuració de la tipologia.

“Walden-7, una pequeña parte de una utopía hecha realidad, es una agrupación habitacional, […] con unos objetivos que hoy día se incluirían dentro de la mejora de la calidad de la vida cotidiana o de la sostenibilidad del entorno habitable. Fue concebido como una propuesta innovadora desde muchos ángulos, propició una reflexión sobre la vida de las personas en su globalidad, desde lo individual y privado hasta lo social y las relaciones interpersonales, […] y la influencia de la configuración del espacio físico en el comportamiento de las personas que lo ocupan.”²

Anna Bofill

És amb el Walden 7 que es consolida la recerca de “La ciutat en l’espai”, que esdevindrà la tesi doctoral d’Anna Bofill. L’edifici, amb la seva volumetria resultant, manifesta la col·lectivitat i connecta l’exterior amb tot el món interior d’espais i passeres.

Com un petit presagi de què havia venir, el Studio PER posa a prova algunes d’aquestes idees a la casa Fullà (1966-1970) de manera condensada. Peça compacta i urbana, ubicada en un xamfrà, i partint des de la ingenuïtat del jove equip, es proposa una arquitectura pensada per afavorir una relació social llibertària, articulada a través d’un sol nucli d’escales, amb uns espais comuns generosos i múltiples tipologies de característiques diferents. Malgrat el fracàs inicial, en què no s’aconseguia vendre els habitatges, va acabar habitada per un grup d’intel·lectuals i va ser una illa de contracultura a la Barcelona del moment.

La secció ensenya tot el joc de nivells i l’organització de tipologies de fins a quatre nivells, amb especial atenció a l’encaix de les tipologies àtic en el conjunt de la volumetria, que es manifesta clarament en l’espai comú del pati compartit. (© Fons Fotogràfic O. Maspons / Arxiu Històric del COAC)

“Recordo que bufaven uns vents de tempesta i alegria que arribaven a tots els racons, per amagats que fossin, i que ens empenyien a qüestionar-nos-ho tot, des del dret a la propietat privada fins a les relacions sexuals convencionals. Volíem canviar el món i creiem que hi havia eines per fer-ho. […] recordo que pensàvem que la diversitat i la barreja donaven més joc que la uniformitat i l’aïllament. Fugíem de l’edifici concebut com a una repetició en alçada de plantes iguals, amb pisos idèntics connectats per escales i ascensors tan ajustats com fos possible.”³

Lluís Clotet

La irreverència de qüestionar-ho tot, des dels estàndards a la condició de la tipologia domèstica, és recurrent en les seves obres. La distribució en múltiples nivells es repeteix també en els habitatges Jaume Mimó i Llobet, o als apartaments Mozart Fortuny. Projectes, ambdós, que es relacionen amb l’exterior a través zones d’intencionat caràcter comú, com el passatge d’accessos o el pati posterior equipat amb piscina —clam per als luxes compartits— respectivament.

Un altre bon exemple d’aquest ambient fèrtil i obert a nous modes de viure és l’edifici Frégoli d’Esteve Bonell. Són uns habitatges d’autopromoció situats en una parcel·la estreta i llarga, on es buscava configurar un espai domèstic no convencional per a unitats de poca superfície. La proposta resultant s’organitza amb tipologies dúplex (comprimint i expandint l’espai, de 2 m a 4,20 m d’alçària). 

Si la casa Fullà era coneguda com la casa dels hippies no era per casualitat: l’agitació cultural i política ressonava amb tot d’iniciatives sorgides entre els anys 60 i 70 per tot Europa. L’experiència de les comunes, juntament amb el moviment d’ocupació dels anys 80 i 90, va inspirar gairebé trenta anys més tard una nova onada de cooperatives suïsses. L’any 2000, un grup de persones viurien durant deu dies en un hall industrial, i d’aquesta convivència neix el primer habitatge “clúster”, a la cooperativa Kraftwerk 1. És tracta d’una tipologia conformada per un conglomerat d’unitats que comparteixen cuina i sala d’estar, entre altres espais. L’objectiu busca generar formes de convivència i de provisió de cures que vagin més enllà de la família, i s’adaptin als canvis socials i demogràfics actuals. Avui comença a introduir-se en el nostre país. 

Motivació econòmica: eficiència (generosa) i austeritat constructiva

Una cooperativa és una unió voluntària de persones per a satisfer un objectiu comú. Durant el segle XIX van créixer ràpidament les cooperatives de consum o cooperatives agrícoles, que van arribar a construir autèntics ecosistemes cooperatius (producció, transport, habitatge, educació, etc.). L’herència d’aquestes pràctiques agafarà el relleu durant els anys 50 i 60, amb la implementació de la Ley sobre viviendas de renta limitada (1954), en el marc del II Plan Nacional de Vivienda per pal·liar la mancança d’habitatge durant el règim franquista, amb les cooperatives sindicals com un dels agents per a la promoció d’habitatge. També es podien acollir a aquesta llei i al seu suport econòmic i material les parròquies, les corporacions per a produir habitatges per a les seves treballadores, les caixes de pensions i els col·legis professionals. Per tant, són moltes les experiències d’aquest moment, des de promocions populars i amb molt pocs recursos, fins a iniciatives de copropietat per a perfils més benestants.

Aquest nou cooperativisme de construcció d’habitatge buscava, eminentment, proveir les seves sòcies d’habitatge assequible. Algunes d’aquestes iniciatives seran autopromocions, i es caracteritzaran per una recerca de solucions austeres i econòmiques. Tot i això, les arquitectes que hi van participar van posar la mirada en el subjecte i la futura habitant, amb múltiples exemples d’una arquitectura innovadora i de gran qualitat.

En el cas de la promoció de renda limitada, l’edifici en cooperativa de Lepant II (1961-1964), d‘MBM, conegut com la casa del Pati, es basa en tres estratègies o idees principals: la primera, i més important, agrupar el conjunt dels habitatges al voltant d’un pati que adquireixi qualitat per a ser un espai central de circulació i interacció, i amb caràcter d’espai públic; també s’esmenta la voluntat que pugui ser un espai de joc per als infants o de reunions per a les copropietàries. La segona estratègia està vinculada als habitatges, on les arquitectes aplicaran una tipologia ja emprada per la mateixa cooperativa; i finalment, en tercer lloc, la necessitat d’utilitzar un sistema constructiu senzill i econòmic, una austeritat que implicava un nou llenguatge i estètica, sense pèrdua de detall i amb cura per definir una atmosfera interior.  

Per a MBM, els anys 60 van ser d’una gran activitat i producció d’habitatge, amb innumerables projectes a l’escala del bloc, fins a peces que ja suposaven un salt d’escala. El projecte dels habitatges La Salut va ser la seva primera obra que comprenia una illa sencera. A partir d’un encaix geomètricament ric, el projecte recull aquesta generositat dels espais de relació amb la creació d’un de semipúblic central, connectat als extrems amb altres de transició fins a arribar als vials perimetrals.

I és que les cooperatives van tenir el seu paper també en el desenvolupament de transformacions urbanes més grans, com el barri de Montbau a Barcelona, o els habitatges de Les Arcades d’Emili Donato a Montblanc. En aquest últim cas, la comunitat de propietaris del barri de les Arcades va continuar autogestionant tots els elements urbanístics i de serveis del barri, i fins i tot va arribar a tenir un canal propi de televisió i una emissora de ràdio.

Amplia

L’habitatge plurifamiliar aillat en l’obra de MBM (1962-1979)

El mateix Emili Donato havia projectat els seus primers edificis d’habitatges a Barcelona seguint el model cooperatiu, començant pel bloc d’habitatges a Vallcarca, i els habitatges al carrer de Rosselló, obres que evidencian una llibertat per canviar els codis i llenguatges de l’arquitectura domèstica.

“L’edifici va sorprendre perquè vaig col·locar les cuines a les tribunes de la façana en lloc dels foscos patis interiors com es feia habitualment. L’edifici va agradar i me’n van encarregar un altre al carrer de Rosselló. La façana principal la vaig cobrir totalment amb un mantell de vulgars i populars persianes de llistó i cordeta. El que vaig fer va ser invertir les façanes. La façana del carrer de l’Eixample, el lloc representatiu, era en realitat una façana tradicional de l’interior dels patis de mançana, és a dir la dels locals de servei. Arran d’aquest encàrrec vaig aprendre a muntar comunitats de propietaris. Aquesta era l’única manera que tenia jo llavors de construir un edifici de pisos a Barcelona. Així en vaig fer cinc o sis aquells anys.”⁴

Emili Donato

Pràcticament coetani és el projecte dels habitatges en cooperativa Punsola, obra d’un jove Manel Brullet. Una experiència singular pel seu caràcter polític i participatiu, ubicada a Mataró, una localitat de gran tradició cooperativa. Pel que fa a l’encaix urbà, la condició de promoció sense ànim de lucre va permetre ajustar el nombre d’habitatges i crear un conjunt de menor densitat, generant un espai públic central garantint un bon assolellament dels habitatges.

Tal com comenta Brullet, les membres de la cooperativa feien assemblees on expressaven les seves idees. Per a la definició dels habitatges, es va decidir fer entrevistes a les cooperativistes, i adaptar les solucions a mida:

“Quan projectàvem l’edifici fèiem regularment assemblees entre els membres de la cooperativa en què cadascú suggeria determinades coses. No era senzill perquè tothom tenia les seves idees, de manera que finalment vam decidir fer un confessionari al despatx […] De fet, no ens plantejàvem simplement proposar un bloc d’habitatges i dir-los que s’hi arreglessin tal com estava. Com que era una crugia molt profunda, s’hi podien col·locar envans de diverses maneres, de tal forma que molta gent va decidir la distribució que li resultava més adequada. Era una meravella entrar-hi i veure el que havien fet finalment.”⁵

Manuel Brullet

Tot i l’objectiu de construir habitatge assequible, i treballar amb austeritat constructiva, la cooperativa buscava dignificar les condicions de les sòcies, des de la casa al mobiliari. Segons els autors, s’entenia com a pràctica política, on l’estètica tenia una clara voluntat de ruptura. El fet que les usuàries formessin part permetia tenir una mirada de futur, que tenia un impacte en les decisions i qualitats proposades (no es tractava de reduir el cost a qualsevol preu, sinó de reduir manteniment i envelliment de les solucions).

Va ser un moment d’un creixement econòmic i un volum de construcció d’habitatge mai vistos, coincident amb una nova generació d’arquitectes progressistes que començaven a construir i definir la seva trajectòria, i que es van trobar amb un context d’obertura i experimentació en què van compartir lideratge amb les promotores. Amb l’arribada de la democràcia, els canvis socioeconòmics, les noves dinàmiques en la construcció d’habitatge —en el sector privat, cada vegada més centrades en el benefici econòmic i no en la qualitat arquitectònica— i l’arribada dels grans encàrrecs públics, es va posar punt final a una etapa.

Excepte en poquíssims casos, un cop acabada la construcció de l’edific, la cooperativa es dissolia i els habitatges passaven a ser de propietat individual de les sòcies.  D’aquesta manera, al llarg dels anys s’han convertit en comunitats de propietàries convencionals i el cooperativisme és un record llunyà de les qui van formar part de la promoció. Per la seva part, les cooperatives en cessió d’ús suposen un canvi de paradigma, atès que la cooperativa continua sent la propietària de l’edifici. Aquesta diferència genera canvis substancials en l’enfocament del projecte: incorporant el paràmetre de la gestió, permeten afrontar respostes col·lectives i eficients a serveis i necessitats que van més enllà de la fase de construcció, fins a la fase de post-ocupació i convivència.

Motivació ambiental: infraestructures i pràctiques per la transició ecològica.

Precisament en l’àmbit de la sostenibilitat ambiental, davant dels efectes del canvi climàtic, l’arquitectura té el deure de repensar els impactes tant en la construcció com durant la vida útil dels edificis. El cooperativisme comparteix els valors de l’ecologisme i del lideratge de la comunitat, fet que ha permès implementar solucions innovadores per a reduir l’impacte ambiental amb el disseny, així com en la gestió quotidiana de l’edifici, les seves pràctiques i consums.

Francesc Rius és l’autor de dues obres pioneres d’habitatge col·lectiu. Ambdues eren iniciatives d’autopromoció, que van experimentar amb la materialitat, la construcció i l’ús de dispositius ambientals. A l’edifici d’habitatges a l’avinguda del Coll del Portell (1971-1976), i amb els coneixements previs de l’arquitecte en el disseny de naus industrials, fa una proposta amb un llenguatge tecnològic valent a partir d’una estructura metàl·lica i la descomposició dels volums que configuren les circulacions de l’edifici: una autèntica màquina d’habitar. Més enllà de la disposició dels habitatges en símplex o dúplex, o de la personalització que van poder fer-ne les diferents ocupants, el que marca el seu caràcter singular és la condició constructiva de l’estructura i els tancaments principals amb sistemes secs i lleugers, així com el treball per a industrialitzar i estandarditzar-ne la fabricació. Com deia la memòria del projecte, amb aquests sistemes l’evolució del mercat de la construcció abandonava l’esperança d’aconseguir estendre-ho als acabats i divisòries interiors, renúncia que havia fet l’arquitecte en aquesta primera experiència, en què la definició interior es diferenciava poc de la construcció tradicional.

Aquesta transició interior-exterior i l’aparició de dispositius ambientals continua en la discreta obra que hi ha uns pocs metres sota els seus peus, els habitatges al carrer de Sant Cugat. Aquesta segona promoció del mateix Francesc Rius, és un conjunt de cases en filera que comparteixen un jardí com a espai de rebuda i transició des del carrer. A aquest gran espai exterior s’aboca un hivernacle que agrupa tots els habitatges: un dispositiu climàtic que es col·loca davant del mur massís de ceràmica per a fer-ne treballar la inèrcia, i que genera relacions en vertical dins del mateix habitatge, ja que n’agrupa les dues primeres plantes, però també amb les veïnes a partir d’una delicada separació translúcida. Aquest mecanisme aporta confort i qualitat ambiental i alhora estalvi energètic. El projecte es complementa amb una estructura murària, organitzada amb una escala al mig, i peces desjerarquitzades de la mateixa dimensió en cada una de les façanes exteriors.

Una actitud compartida amb Alfonso Soldevila, que uneix la sostenibilitat tèrmica i constructiva en el prototip d’habitatge MR-1. En una visita a la casa, ell mateix comentava com el projecte sorgeix de la necessitat de trobar un espai que s’adaptés als canvis de la família, després del naixement dels seus fills. La proposta consisteix en un volum interior de 4 x 16 x 8 m construït amb un full de formigó alleugerit (Ytong). Cada cinc filades es generava un punt de suport a diferents altures per col·locar-hi altells —executats amb panells lleugeríssims de fusta— i la infraestructura base es completa amb les instal·lacions vistes que permeten canvis en el temps. A l’espai habitable s’agrega un soterrani i un espai bioclimàtic captador, que dota a l’habitatge d’espais amb diferents graus de confort.

De nou ens trobem amb estratègies de modulació, de construcció en sec, de redefinició dels estàndards. Es tracta d’una obra-manifest en què cada decisió del disseny es basa en la simplificació i optimització del material traient-li tot allò que n’és superflu. Moltes d’aquestes estratègies les veurem aplicades també al conjunt d’habitatges de La Muntanyeta.

Aquests dispositius —utilitzats, per exemple, a la cooperativa d’habitatges LaBorda— permeten organitzar les rutines i rituals que desenvolupem a l’espai domèstic en funció de les condicions ambientals i tèrmiques. Reduir l’espai climatitzat, i dotar-lo d’espais intermedis habitables, on l’usuari dibuixa una coreografia de moviments al llarg del dia, o època de l’any, que permet imaginar com organitzar l’espai domèstics segons nivells de confort.

Aquest exercici de mirar la història recent de l’arquitectura catalana per portar-la al present és un reconeixement a aquelles experiències que han marcat uns camins, molts cops des dels marges. Hi ha un fil de continuïtat en l’actitud i en l’esperit d’obrir nous horitzons, i també de trencament amb l’establert, que comparteixen aquests projectes. Perquè, com hem vist al llarg de la història recent, el problema de l’habitatge és un problema cíclic.

Aquestes obres tenen la característica de respondre a un moment sociopolític específic, des del període revolucionari dels anys 20 i 30 amb el GATCPAC, a la resposta, quaranta anys més tard, d’un seguit de joves arquitectes en un període d’agitació social i de lluita antifranquista. I aquests últims quinze anys de crisi de l’accés a l’habitatge, de crisi climàtica global i d’esgotament del sistema capitalista han portat a construir noves realitats cooperatives en el camp de l’habitatge.

Són molts els projectes en desenvolupament i construcció que obren noves vies, com la de rehabilitar edificis existents en una Barcelona consolidada, o atendre i pensar arquitectures per fer front als reptes socials, com l’envelliment de la població. En definitiva, es tracta de continuar repensant l’àmbit domèstic per a generar infraestructures que afavoreixin la sostenibilitat de la vida.