El passatge, un invent del segle XIX, segueix encisant ciutadans com a ideal d’una vida a escala humana dins l’entramat agitat de les ciutats. Aquesta selecció de passatges, més enllà de contextualitzar-los, posa la mirada en una singularitat poc freqüent: els passatges projectats, amb un autor, a diferència d’aquells fruit de la casualitat o la necessitat.
El passatge és fascinant per la seva indefinició. L’entenem més per allò que no és que no pas per allò que és. No és exactament ni un camí ni un carrer; ni arquitectura, ni urbanisme. Es tracta d’un espai lateral, en els marges de la ciutat, malgrat que sovint formi part del centre, i marginal també respecte de la consciència urbana. Per això mateix ens dona un accés inesperat a la cara B, al rerefons, a l’altra banda.
N’hi ha de moltes menes, a Barcelona. Alguns són camins que van quedar atrapats per la quadrícula. Altres són intents de la burgesia per construir oasis al bell mig de la ciutat medieval o al bell mig del Pla Cerdà, que al principi no els incloïa, però els va haver d’acceptar quan l’economia i l’especulació van atemptar contra la incipient utopia socialista. Alguns van néixer com a formes geomètriques de cases barates o com a restes de colònies de treballadors, amb dos destins possibles: bé la desaparició, si continuaven sent humils i proletaris, bé el desclassament, si acabaven en mans de la classe mitjana o la petita burgesia. Molts són carrerons de polígons industrials, llocs de pas dels camions de mercaderies, hipervincles de la ciutat amb el seu entorn informe, rural, incert.
A Barcelona són una minoria els passatges que van ser projectats, que tenen un autor. La gran majoria es troben al centre noble, però es relacionen amb el projecte ideològic de la burgesia. La inspiració, el model venia com sempre de París. El passage va arribar a la Ciutat Comtal com una intervenció que permetia viure a prop del Liceu i de la Catedral dins d’una bombolla exclusiva perquè els passatges són indrets privats, amb dret de pas durant el dia, però amb vigilància privada i portes tancades a la nit. L’equivalent del segle XIX de la ciutat jardí del segle XX o dels barris privats del segle XXI (o dels búnquers post-apocalíptics que alguns milionaris ja projecten pel segle XXII).
“Els passatges són indrets privats, amb dret de pas durant el dia, però amb vigilància privada i portes tancades a la nit. L’equivalent del segle XIX de la ciutat jardí del segle XX o dels barris privats del segle XXI”
Els noms no enganyen. El passatge del Crèdit, el del Rellotge o el de la Banca remeten directament al món de les finances, dels horaris de la borsa i del capital. Es troben al vessant mar del barri Gòtic, que fa un segle i mig es deia de la Mercè i era la base d’operacions econòmiques de la metròpoli incipient. El del Rellotge, de fet, va ser edificat pels banquers Arnús i Codina, i a finals del segle XIX, cada tarda, a les tres en punt, s’hi fixava en un taulell la cotització de la borsa. En el de la Banca es troba el Museu de Cera, i al número 4 del passatge del Crèdit hi ha el més viu dels tres, projectat el 1879 per l’arquitecte Magí Rius i Mulet per encàrrec de la Societat Catalana General de Crèdit, amb una placa que indica que hi va néixer el pintor Joan Miró. Com si la història de la ciutat passés sempre de l’acció a la representació, de la vida al museu.
La plaça Reial actua com a epicentre dels petits terratrèmols urbans que són els passatges: esquerdes mínimes en la trama compacta, amagatalls, racons que difícilment registra el sismograma, perquè sovint tampoc no veu Google Maps. Amb els anys he desenvolupat un sentit aràcnid que em permet percebre la proximitat d’un passatge. L’essencial és gairebé invisible als ulls, i als passatges sovint trobem edificis patrimonials i més o menys misteriosos, plens d’història. Una història que no ha estat historiada, que romandrà amagada, muda, dins la nota a peu de pàgina que és el passatge que conté el seu contenidor, casa seva.
La Rambla connecta amb la plaça Reial a través del passatge de Bacardí, on es troba l’Hotel de les Quatre Nacions, obra de Francesc Daniel Molina i Casamajor, un dels més importants de la història de la Ciutat Comtal, segons la nòmina d’hostes il·lustres: Stendhal, George Sand, Frederic Chopin, Ulysses S. Grant, Buffalo Bill, Albert Einstein i Luigi Pirandello.
A l’altra banda, al passatge de la Pau, es troba l’estudi de Benedetta Tagliabue i Enric Miralles, en el qual també podem imaginar una constel·lació de noms igual de cèlebres, però d’aquest canvi de segle. La casa particular és un repte per al discurs històric. L’arxiu només et proporciona dades tècniques; no en trobes de les altres, de les biogràfiques i narratives, a la biblioteca ni a l’hemeroteca. Així, sabem que la Casa Moragas del passatge de Sant Felip, original del 1917, la va remodelar l’arquitecta Carmina Sanvisens Montón entre el 1992 i el 1994, però no tenim ni idea de quines persones ni quines històries les han habitat durant el seu segle d’existència.
Però hi ha plaer, també, en aquestes passejades per la superfície de la ciutat, per les façanes de l’arquitectura, de tant en tant amenitzada pel plaer voyeur de trobar fotografies de l’interior a internet, gràcies a la vanitat amb què fan negoci les revistes d’interiorisme. Llisques per les fotografies digitals; llisques per les pàgines de les revistes; llisques per la pell de la ciutat, mentre camines, els passatges només es poden conèixer a peu, mentre navegues per trobar dreceres que comuniquin amb el revers de la pell urbana.
Al barri del Poblenou hi ha hagut més llibertat per a enderrocar i reimaginar els habitacles i els seus passatges. Jo visc, per pura casualitat, a la superilla, que és un gran exemple d’aquesta llibertat. Ens vam mudar a un carrer ple de tràfec i soroll: ara vivim en un passatge inesperat, enjardinat, en silenci. El Vapor Llull, al passatge de Masoliver, i el conjunt d’habitatges del passatge Mas de Roda són també bons exemples de com a la perifèria de la ciutat hi ha més marge per a l’experimentació —a partir del sòl industrial i el seu potencial de metamorfosi— i de com busquem formes de viure la ciutat, que és pura companyia, dins d’estructures que ens regalen un cert aïllament.
Patrimonials o gairebé anònims, proletaris i residencials, a prop del centre o de la platja i als marges industrials o agrícoles, hi ha passatges a tots els pobles i ciutats de Catalunya. Són sempre l’antítesi de la plaça, l’avinguda, el passeig marítim: l’oasi, el carreró privat, l’objecte urbà lleugerament identificat, que passa desapercebut i sovint és una petita reserva ecològica, l’espai on algunes plantes i alguns ocells poden viure en pau, on trobes un cert tipus de textura sonora. Gràcies al meu sentit aràcnid, els detecto allà on vaig. A Cadaqués o Calella de Palafrugell, a Sabadell o a Tarragona.
“Són sempre l’antítesi de la plaça, l’avinguda, el passeig marítim: l’oasi, el carreró privat, l’objecte urbà lleugerament identificat, que passa desapercebut i sovint és una petita reserva ecològica”
Per motius familiars i d’amistat, els darrers anys he passat diverses vegades per dos passatges ben diferents: a Vilafranca del Penedès i a Mataró. El passatge d’Alcover, d’una banda, on es troba el Centre Agrícola de Vilafranca, obra d’August Font, és un exemple de com la base històrica sovint perviu amb petites transformacions: antiga seu de l’associació dels propietaris rurals del Penedès, la institució es va configurar a finals del segle XIX, amb la voluntat de ser un espai tant de converses professionals com de relacions socials (s’hi organitzaven balls); durant la guerra civil va allotjar al comitè revolucionari i després, un cinema; en l’actualitat és un centre artístic i cultural, L’Agrícol, amb una agenda d’actuacions musicals i presentacions de llibres. I el passatge de Can Marfà, de Mataró, per l’altra banda, on es troba el museu Can Marfà del Gènere de Punt, a prop de casa dels meus pares, que és un conjunt fabril, d’estil manchesterià i construït entre 1880 i 1881; va ser rehabilitat entre 2009 i 2011 per Eskubi Turró Arquitectes, que van preservar l’estructura i l’interior i van afegir un cub vertical de formigó a la façana.
La ciutat té un destí clar: sobreviure en la tensió entre la demolició i la hibridació amb nous materials, entre la memòria i el museu. Malgrat que som conscients que les seves superfícies són arquitectòniques, urbanístiques, dures, alienes, intentem sempre humanitzar-les, explicar-les, fer-les toves, nostres. Per això escrivim textos sobre la ciutat. I hi busquem passatges.
