Intro

Sobre el projecte

En aquesta primera etapa, el catàleg es focalitza en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any d’edificació de la primera xemeneia industrial de Barcelona que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.

El projecte neix amb l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que s’anirà actualitzant i ampliant, tot incorporant les obres contemporànies de major interès general, sempre amb una necessària perspectiva històrica suficient, alhora que afegint progressivament obres del nostre passat, amb l’ambiciós objectiu d’abastar un major període documental.

El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses branques i entitats associades al COAC i d’altres entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.

Cal mencionar especialment la incorporació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en alguns casos inèdita– documentació gràfica.

El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC i professionals i d’altres experts externs de totes les Demarcacions que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.

La voluntat d’aquest projecte és la d’esdevenir el fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau d’informació i documentació arquitectònica exemplar que passi a ser un referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors arquitecturacatalana.cat

credits

Qui som

Projecte de:

Promogut per:

Directors:

2019-2024 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comissió Documental:

2019-2024 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Col·laboradors Externs:

2019-2024 Lluis Andreu Sergi Ballester Helena Cepeda Inès Martinel Maria Jesús Quintero

Amb el suport de:

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

Entitats Col·laboradores:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

 

Arxiu Mas

 

Basílica de la Sagrada Família

 

Museu del Disseny de Barcelona

 

EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona

Disseny i Programació:

edittio Nubilum
Apunts

Passatges: darrera la pell de la ciutat

per Jorge Carrión

El passatge, un invent del segle XIX, segueix encisant ciutadans com a ideal d’una vida a escala humana dins l’entramat agitat de les ciutats. Aquesta selecció de passatges, més enllà de contextualitzar-los, posa la mirada en una singularitat poc freqüent: els passatges projectats, amb un autor, a diferència d’aquells fruit de la casualitat o la necessitat.

El passatge és fascinant per la seva indefinició. L’entenem més per allò que no és que no pas per allò que sí. No és exactament ni un camí ni un carrer; ni arquitectura, ni urbanisme. Es tracta d’un espai lateral, en els marges de la ciutat malgrat que sovint formi part del seu centre, i marginal també de la consciència urbana. Per això mateix ens dona un accés inesperat a la cara B, al rerefons, a l’altra banda.


N’hi ha de molta mena, a Barcelona. Alguns són camins que van quedar atrapats per la quadrícula. Altres són intents de la burgesia per construir oasis al bell mig de la ciutat medieval o al bell mig del Pla Cerdà, que al principi no els incloïa, però els va haver d’acceptar quan l’economia i l’especulació van atemptar contra la inicial utopia socialista. Alguns van néixer com a formes geomètriques de cases barates o com a restes de colònies de treballadors, amb dos destins possibles: o bé la desaparició, si continuaven sent humils i proletaris, o bé el desclassament, si acabaven en mans de la classe mitjana o la petita burgesia. Molts són carrerons de polígons industrials, llocs de pas dels camions de mercaderies, hipervincles de la ciutat amb el seu entorn informe, rural, incert.

La Colònia Castells, un barri obrer construït a la dècada dels anys 20 del segle passat al barri de Les Corts mitjançant una trama urbana de passatges, en procés d’enderroc per a la construcció de nous equipaments, espai públic i habitatge. (autoria desconeguda)
Al mateix barri de Les Corts, un altre passatge obrer, el de Tubella, es conserva, tret d’un parell d’agressions, en bon estat. La qualitat i singularitat del projecte d’Antoni Pons, el seu autor, van ajudar a una conscienciació veinal sobre el seu valor. (© Adrià Batlle – Arxiu Històric del COAC)


A Barcelona, constitueixen una minoria els passatges que van ser projectats, que tenen un autor. La gran majoria es troben en el centre noble, però es relacionen amb el projecte ideològic de la burgesia. La inspiració, el model venia com sempre de París. El passage va arribar a la Ciutat Comtal com una intervenció que permetia viure prop del Liceu i de la Catedral dins d’una bombolla exclusiva. Perquè els passatges són indrets privats, amb dret a pas durant el dia, però amb vigilància privada i portes tancades a la nit. L’equivalent del segle XIX de la ciutat jardí del segle XX o dels barris privats del segle XXI (o dels búnquers post-apocalíptics que alguns milionaris ja projecten pel XXII).

“Perquè els passatges són indrets privats, amb dret a pas durant el dia, però amb vigilància privada i portes tancades a la nit. L’equivalent del segle XIX de la ciutat jardí del segle XX o dels barris privats del segle XXI”


Els noms no enganyen. El passatge del Crèdit, el del Rellotge o el de la Banca remeten directament al món de les finances, dels horaris de la borsa i del capital. Es troben a la vessant mar del barri Gòtic, que fa un segle i mig es deia de la Mercè i era la base d’operacions econòmiques de la metròpoli incipient. El del Rellotge, de fet, va ser edificat pels banquers Arnús i Codina: a finals del segle XIX, cada tarda, a les tres en punt es fixava en un taulell la cotització de la borsa. En el de la Banca es troba el Museu de Cera. I una placa indica, al número 4 del passatge del Crèdit, el més viu dels tres, projectat per l’arquitecte Magí Rius i Mulet el 1879 per encàrrec de la Societat Catalana General de Crèdit, que allà hi va néixer el pintor Joan Miró. Com si la història de la ciutat passés sempre de l’acció a la representació, de la vida al museu.

La tipologia de passatge al qual s’accedeix per sota d’un edifici pont crea atmòsferes encara més úniques i enigmàtiques. Un pati de veïns de façanes nobles. A la imatge, el passatge del crèdit. (autoria desconeguda – Fons Col·leccions / Arxiu Històric del COAC)

La plaça Reial actua com a epicentre dels petits terratrèmols urbans que són els passatges: esquerdes mínimes en la trama compacta, amagatalls, racons que difícilment registra el sismograma, perquè sovint tampoc no veu Google Maps. Amb els anys he desenvolupat un sentit aràcnid que em permet percebre la proximitat d’un passatge. L’essencial és gairebé invisible als ulls. I als passatges sovint trobem edificis patrimonials i més o menys misteriosos, plens d’història. Una història que no ha estat historiada, que romandrà amagada, muda, dins la nota a peu de pàgina que és el passatge que conté el seu contenidor, casa seva.

El projecte de la Plaça Reial, fruit de la desamortització de 1835, va sacsejar la trama urbana del casc antic per apropar-se als nous ideals del nord d’Europa. (autoria desconeguda – Arxiu Històric del COAC)


La Rambla connecta amb la plaça Reial a través del passatge Bacardí, on es troba l’Hotel de les Quatre Nacions, obra de Francesc Daniel Molina i Casamajor, un dels més importants de la història de la Ciutat Comtal, segons la nòmina d’hostes il·lustres: Stendhal, George Sand, Frederic Chopin, Ulysses S. Grant, Buffalo Bill, Albert Einstein i Luigi Pirandello.

A l’altra banda, al passatge de la Pau, es troba l’estudi de Benedetta Tagliabue i Enric Miralles, en el qual podem també imaginar una constel·lació de noms igual de cèlebres, però d’aquest canvi de segle. La casa particular és un repte per al discurs històric. L’arxiu només et proporciona dades tècniques; no hi trobes, de les altres, de les biogràfiques i narratives, a la biblioteca ni a l’hemeroteca. Així, sabem que la Casa Moragas del passatge de Sant Felip, original del 1917, la va remodelar l’arquitecta Carmina Sanvisens Montón entre el 1992 i el 1994. Però no tenim ni idea de quines persones ni quines històries les han habitat durant el seu segle d’existència.

Façana de la Casa Moragas. (© VEGAP Fons Fotogràfic Ll. Casals / Arxiu Històric del COAC )

Però hi ha plaer, també, en aquestes passejades per la superfície de la ciutat, per les façanes de l’arquitectura, de tant en tant amenitzada pel plaer voyeur de trobar fotografies a internet de l’interior, gràcies a la vanitat amb què fan negoci les revistes d’interiorisme. Rellisques per les fotografies digitals; rellisques per les pàgines de les revistes; rellisques per la pell de la ciutat, mentre camines, els passatges només es poden conèixer a peu, mentre navegues per trobar dreceres que comuniquin amb el revers de la pell urbana.

Al barri del Poblenou hi ha hagut més llibertat per enderrocar i reimaginar els habitacles i els seus passatges. Jo visc, per pura casualitat, a la superilla, que és un gran exemple d’aquesta llibertat. Ens vam mudar a un carrer ple de tràfec i soroll: ara vivim en un passatge inesperat, enjardinat, en silenci. El Vapor Llull, al passatge Masoliver, i el conjunt d’habitatges del passatge Mas de Roda són també bons exemples de com a la perifèria de la ciutat hi ha més marge per a l’experimentació, a partir del sòl industrial i el seu potencial de metamorfosi. I de com busquem formes de viure la ciutat, que és pura companyia, dins d’estructures que ens regalen un cert aïllament.

Al Poblenou, aquests passatges projectats per un autor són la reinterpretació d’antics carrerons industrials al teixit de les fàbriques. (© Adrià Goula Sardà) 
La conservació del patrimoni industrial, barrejada amb l’habitatge, dona satisfacció a la demanda emmirallada en el loft anglosaxó. (© Rafael Vargas)


Patrimonials o gairebé anònims, proletaris i residencials, prop del centre o de la platja i als marges industrials o agrícoles, hi ha passatges a tots els pobles i ciutats de Catalunya. Són sempre l’antítesi de la plaça, l’avinguda, el passeig marítim: l’oasi, el carreró privat, l’objecte urbà lleugerament identificat, que passa desapercebut i sovint és una petita reserva ecològica, l’espai on algunes plantes i alguns ocells poden viure en pau, on hi trobes un cert tipus de textura sonora. Gràcies al meu sentit aràcnid, els detecto allà on vaig. De Cadaqués o Calella de Palafrugell, a Sabadell o Tarragona.

“Són sempre l’antítesi de la plaça, l’avinguda, el passeig marítim: l’oasi, el carreró privat, l’objecte urbà lleugerament identificat, que passa desapercebut i sovint és una petita reserva ecològica”

En els darrers anys he passat diverses vegades per dos passatges ben diferents, per motius familiars i d’amistat: a Vilafranca del Penedès i a Mataró. El passatge d’Alcover, d’una banda, on es troba el Centre Agrícola de Vilafranca, obra d’August Font, és un exemple de com la base històrica perviu sovint amb petites transformacions: seu de l’associació dels propietaris rurals del Penedès, la institució es va configurar a finals del segle XIX, amb la voluntat de ser espai tant de converses professionals com de relacions socials (s’hi organitzaven balls); durant la guerra civil va allotjar al comitè revolucionari; i després, un cinema; en l’actualitat és un centre artístic i cultural, L’Agrícol, amb una agenda d’actuacions musicals i presentacions de llibres. I el passatge de Can Marfà, de Mataró, per l’altra banda, on es troba el museu Can Marfà de Gènere de Punt, prop de casa dels meus pares, és un conjunt fabril, d’estil manchesterià i construït entre 1880 i 1881, va ser rehabilitat entre 2009 i 2011 per Eskubi Turró Arquitectes, que van preservar l’estructura i l’interior i hi van afegir un cub vertical de formigó a la façana.

En el cas del Centre Agrícola de Vilafranca no és l’edifici d’August Font el que defineix el passatge, si no el que se li recolza fent un pont. (© Joan Rosselló Raventós – Fons Col·leccions / Arxiu Històric del COAC)
Els plànols d’August Font expresen la voluntat de tractar i servir-se del passatge, obrint finestres cap a ell. El perfil, però, és molt variable, cosa difícilment imaginable al respecte d’un carrer convencional. (© August Font Carreras – Fons August Font Carreras / Arxiu Històric del COAC)


La ciutat té un destí clar: sobreviure en la tensió entre la demolició i la hibridació amb nous materials, entre la memòria i el museu. Malgrat que som conscients que les seves superfícies són arquitectòniques, urbanístiques, dures, alienes, intentem sempre humanitzar-les, explicar-les, fer-les toves, nostres. Per això escrivim textos sobre la ciutat. I hi busquem passatges.

Tornar

Cronologia (9)

  1. Hotel Les Quatre Nacions i Passatge Bacardí

    Francesc Daniel Molina i Casamajor

    Hotel Les Quatre Nacions i Passatge Bacardí

    El passatge Bacardí, ubicat al districte de Ciutat Vella, és un passeig cobert, apte exclusivament per vianants, que uneix la Rambla, a l'alçada del número 42, amb la plaça Reial. Aquest passatge fou construït a mitjan segle XIX junt amb l'edifici bastit en els números 40-42 de la Rambla per a Ramon de Bacardí, convertint-se en un dels primers passatges coberts de la ciutat. L'accés al passatge des de la Rambla es produeix per un portal resolt amb arc de mig punt. El portal està flanquejat per dues pilastres d'escàs relleu que s'alcen fins a l'alçada de l'inici de l'arc. A aquesta alçada s'hi emplacen sengles impostes de les quals es reinicien novament les pilastres fins a arribar a les mènsules de la balconada situada just sobre l'entrada al passatge. La porta pot ser tancada mitjançant una reixa de ferro forjat de la qual la part de l'arc és fixa i ornada amb motius geomètrics radials que surten d'un medalló central amb la lletra "R" i, sota, l'any "1856". La part de la porta disposa de dues fulles amb austers barrots verticals. L'accés des de la plaça Reial es realitza des d'un portal similar si bé de factura una mica menys elaborada. Ja a dins el passatge compta amb dos trams diferenciats per la seva coberta. El tram més pròxim a la Rambla està cobert a l'altura del sostre de l'entresol per un embigat paral·lel al carrer que suporta l'edifici superior; en canvi, la meitat més pròxima a la plaça Reial està coberta per un envidriat a l'alçada de la coberta que dona llum a tot l'espai. Els baixos i les finestres dels entresols situats a banda i banda al llarg del passatge presenten una uniformitat que donen coherència al conjunt. Totes les portes de comerç i la finestra de l'entresol situada al seu damunt segueixen un patró que es repeteix al llarg de l'espai. Cada obertura comercial i la finestra de l'entresol estan flanquejats per sengles pilastres amb una basa de més volum que la resta de l'element, un fust amb el tram inferior amb solcs verticals i el superior llis, amb un únic rectangle en relleu, coronat per un capitell jònic. A aquesta alçada dues escultures de nens suporten el guardapols que cobreix la finestra. Entre la finestra i la porta inferior hi ha l'espai en què, originalment, aniria el nom del comerç. Les baranes de les finestres són de ferro forjat. Un dels elements més destacables d'aquest passatge és la galeria que la travessa en paral·lel al carrer a mitjana alçada del recorregut. Està fabricada amb estructura de ferro, de la que destaquen unes elaborades mènsules i totalment envidriada.
  2. Passatge de la Pau

    Passatge de la Pau

    El passatge de la Pau és el resultat d'una intervenció urbanística de la segona meitat del segle XIX en el barri gòtic de Ciutat Vella. El conjunt edificat forma una unitat formal arquitectònica que té per objectiu aconseguir un nombre important d'habitatges de nova planta en una parcel·la reduïda, mantenint unes condicions d'habitabilitat òptimes. El passatge de la Pau passa pel mig d'aquest conjunt mantenint la continuïtat urbana dels vials, la qual només es veu alterada en alçada, ja que parts de l'edificació passen d'una banda a l'altre del passatge. L'edificació està formada per dos volums principals a banda i banda del passatge. Tres cossos a manera de pont uneixen els dos volums formant dos espais oberts sense afectar el pas a través del passatge. Aquesta curiosa tipologia d'espais queda emfatitzada pel fet que en els extrems, a l'entrada i la sortida, els cossos alçats s'integren de tal manera en la façana a carrer que l'accés al passatge queda limitat a simples portals. Aquesta circumstància no impedeix que hi passin vehicles pel passatge. Els edificis són de planta baixa i quatre pisos. Els cossos alçats són de tres pisos i s'aixequen des del segon pis quedant alineades les seves cornises amb la resta dels volums principals en tot el seu perímetre. D'aquests dos volums el d'orientació est és més ample, ja que disposa de sis crugies, essent l'altre força més estret amb només dues. Les edificacions tenen el seu accés des de l'interior del passatge excepte el número 12 que el té des de l'exterior. Fins i tot hi ha un accés des del Carrer Josep Anselm Clavé i un altre des del Carrer Sils. Tots dos volums edificats són força densos en edificabilitat, per això estan perforats per una sèrie de petits patis que aporten ventilació i també llum a les estances secundàries que no tenen façana. De manera similar diverses caixes d'escala articulen els accessos als pisos i els connecten amb els vestíbuls. La planta baixa està ocupada totalment per locals comercials i els vestíbuls. Pel que fa a les façanes, l'aspecte que més les caracteritza és l'estricta unitat formal i estètica de totes les façanes i les estudiades relacions geomètriques que les articulen. La façana més important és la que dona al carrer Josep Anselm Clavé. Aquesta està formada per una retícula d'obertures; portals de mig punt en planta baixa i balcons sortint en els pisos superiors. Aquesta retícula es veu trencada per un portal de doble alçada en forma d'arc que dona pas al passatge. Aquest element arquitectònic és força protagonista en disposar d'arquivoltes recalçades en dues pilastres de dimensions considerables. Aquest arc està envoltat per un entaulament coronat per cornisa amb dentell. En el fris apareix un rètol de lletres metàl·liques indicant el nom del passatge en castellà. La resta d'obertures són de geometria senzilla i disposa de més motllures neoclàssiques, balcons de llosana de pedra i baranes de ferro. La façana de l'accés nord pel carrer de Sils també disposa d'un portal d'accés i l'element arquitectònic que el conté és similar a l'anterior però amb la particularitat que aquest ocupa tota l'alçada de l'edifici. Apareixen pilastres a banda i banda del balcó central a cada un dels nivells fins a arribar a la cornisa on es transforma en un frontó semicircular amb mènsules i un escut central. En aquesta façana les obertures són balcons només en l'element central i la resta són finestres. Les façanes interiors són d'igual senzillesa i rigor compositiu. Totes les obertures són balconeres i segueixen també una retícula geomètrica homogènia formada pels eixos de balcons i unes petites cornises que marquen els forjats de l'edifici. Menció especial mereixen els balcons del principal que tenen una llinda amb decoracions vegetals neoclàssiques. Les cobertes són planes amb terrat. Les façanes estan rematades per cornises i ampits de formes neoclàssiques. Cal esmentar els falsos sostres dels cossos volant que estan decorats amb decoracions de guix policromes excepte la de l'extrem sud que ha desaparegut mostrant al descobert les bigues de fusta i els revoltons de maó. Com a element arquitectònic a destacar trobem una reixa fixa però elevada en la zona de l'intradós de l'arc just en la línia d'arrencada. Els materials de la façana són d'obra de fàbrica revestida de morters amb emmarcaments de pedra tallada.
  3. Passatge del Crèdit

    Magí Rius i Mulet

    Passatge del Crèdit

    El passatge del Crèdit es localitza al districte de Ciutat Vella de Barcelona i va ser projectat per l'arquitecte Magí Rius i Mulet entre l'any 1875 i 1879. El passatge s'obre dins l'illa de cases definida pels carrers de Ferran, Avinyó, Baixada de Sant Miquel i la Plaça Sant Miquel; tot travessant-la longitudinalment i disposant de dues entrades afrontades, una des del carrer de la Baixada de Sant Miquel i l'altra des del carrer Ferran. L'accés al passatge es produeix en ambdues vies a través d'un gran arc de mig punt. Es tracta d'una entrada monumental, flanquejada per dues grans pilastres de pedra assentades a sobre d'un sòcol, amb fust decorat amb un seguit de petites plaques esculpides amb motius vegetals geomètrics i coronades per un gran entaulament. A sobre d'aquest, es desenvolupa un arc de pedra adovellat, flanquejat a sengles costats per dues pilastres i amb dos medallons on es disposa el bust de dues figures al·legòriques (Mercuri i Amèrica). A la banda del carrer Ferran, la rosca de l'arc es troba decorada amb un element metàl·lic, que a manera de reixa s'ancora a l'intradós de l'arc; a la rosca hi ha encastades unes lletres metàl·liques "PASAJE DEL CRÉDITO". Destaca d'aquesta entrada -i a diferència de la de la Baixada de Sant Miquel- l'existència d'un nivell construït a la zona de l'arc, que aprofita la llum d'aquest per disposar-hi la finestra que veiem avui dia. En relació amb aquest últim aspecte, s'ha de ressaltar el tipus de cobriment d'aquests trams que enllacen els dos carrers. Tots dos estan coberts amb un forjat de fusta amb cassetons, però d'alçària, estructura i acabament molt diferents. Tot sembla indicar, que el de la banda del carrer Baixada de Sant Miquel forma part del projecte arquitectònic original, amb un cassetonat de peces quadrangulars, que presenten al centre un floró -també de fusta- que combina formes quadrangulars i arrodonides al fullatge. Aquest sostre -que encara conserva testimonis de la policromia original- presenta un estat de conservació bastant deficient i actualment es troba protegit per una xarxa per tal d'evitar despreniments. Pel que fa al sostre de la banda del carrer Ferran, sembla formar part d'una reforma posterior ja que es tracta d'un cassetonat més senzill sense cap decoració i que es troba més baix que el de l'altra banda del passatge per tal de crear un nivell entremig que no existeix a la Baixada de Sant Miquel. Tot i això el seu estat de conservació és bastant deficient, en alguns punts han desaparegut algunes de les plaques de fusta deixant a la vista el revoltó de maó de pla del forjat que cobreix i hi ha d'altres zones, amb poca estabilitat i risc de despreniment del conjunt. Com ja es comentava anteriorment, el Passatge del Crèdit comunica i dona accés a un conjunt d'edificis que es distribueixen longitudinalment a sengles costats d'aquest pas. Es tracta d'unes construccions amb sis nivells d'alçat, tot disposant de planta baixa, entresol i quatre pisos més. La planta baixa queda destinada a espai comercial i es caracteritza per la gran alçaria que presenta, amb sostres elevats i grans obertures emmarcades per pilastres de ferro que permeten disposar de grans finestrals que asseguren l'entrada de llum. Destaca la decoració amb petits mascarons que encara es conserven a alguns punts de la cornisa que remata la planta baixa. La resta de pisos són habitatges tot i que una part del conjunt acull actualment part de les instal·lacions de l'Hotel Rialto. Els diversos pisos disposen d'obertures al Passatge emmarcades per pilastres de pedra, de tonalitat blanca que contrasta amb el color vermellós del revestiment de la façana. Destaca el tractament i composició de les finestres a les dues façanes on es localitzen les entrades, amb un joc d'obertures decreixent cap als nivells superiors. Aquesta variació consisteix en què al primer pis la finestra disposa de tres grans obertures amb balcons, emmarcades per pilastres d'ordre jònic, mentre que al segon només en disposa de dos. El tercer pis, manté les dues obertures, però es redueix la seva alçària i amplada que és efectivament, menor al darrer nivell. Destaca també del conjunt la caseta de la porteria, localitzada a la zona descoberta del passatge i adossada a una de les façanes; està construïda en ferro, amb planta poligonal, coberta punxeguda i grans finestrals que permeten l'observació de tot el conjunt des del seu interior. Aquest conjunt és una de les obres més representatives de l'aleshores vigent arquitectura del ferro, material que es fa visible a les pilastres de la planta baixa i combinat amb la pedra de la resta de la construcció. Apareix també emprat en els elements ornamentals (capitells, baranes...) que Rius combina amb recursos estilístics de tendències classicistes.
  4. Conjunt del Passatge del Rellotge

    Elies Rogent Amat

    Conjunt del Passatge del Rellotge

    La promoció i construcció del passatge i dels edificis que el conformen es deu als banquers Arnús i Codina, que l'any 1852 havien fundat en aquest indret la banca Arnús. Encara que no es coneix el projecte original de la construcció del conjunt, format per tres solars irregulars al voltant del passatge, l'arxiu Elies Rogent permet atribuir-ne l'autoria el 1864 a aquest arquitecte qui, el 1880, es feu càrrec de l'ampliació, millor documentada, d'un dels edificis. El conjunt constitueix una excel·lent mostra d'aquest tipus d'operacions urbanístiques que, a la segona meitat del segle XIX i contemporàniament a l'edificació de l'Eixample, foren dutes a terme per tal d'aprofitar millor l'espai interior de grans parcel·les. Un exemple de construcció contemporània molt similar és el conegut Passatge del Crèdit al carrer Ferran. L'estat actual de conservació és bastant precari, i han desaparegut la claraboia que cobria el passatge, el rellotge que des d'un principi li donà nom, -obra de Billeter- i que assenyalava els dies del mes, les fases de la lluna i l'hora a diferents ciutats del món. El passatge del Rellotge es localitza dins l'illa de cases delimitada pels carrers Obradors, carrer d'en Rull, Escudellers i dels Còdols, tot obrint-se a aquestes dos últimes vies amb el número 38-40 i 2-8, respectivament. L'entrada queda assenyalada en ambdues vies amb un gran arc de mig punt que les monumentalitza. Es tracta de dues portades de pedra amb carreus i dovelles de pedra que configuren un arc que imposta sobre d'una llinda recta on hi ha el rètol de "PASAJE DEL RELOJ". Aquest arc queda cobert amb una reixa molt ornamentada que es complementa amb la que tanca l'entrada al passatge. Les dues entrades queden cobertes per un sostre pla de fusta decorat amb motllures i florons de fusta, actualment tot pintant en blanc. El passatge té forma de "T" de costats desiguals, un amb sortida a Escudellers, un altre a Còdols i el tercer, més curt, sense sortida. Com ja es comentava anteriorment, el Passatge del Crèdit comunica i dona accés a un conjunt d'edificis que es distribueixen longitudinalment a sengles costats d'aquest pas. Els edificis que l'envolten -una part dels quals era destinada originàriament la seu de la banca Arnús- tenen un senzill disseny unitari, amb pisos separats per motllures. Es tracta d'unes construccions amb sis nivells d'alçat, tot disposant de planta baixa, entresol i quatre pisos més. La planta baixa queda destinada majoritàriament a espai comercial, tot i que algunes de les entrades als habitatges també s'hi localitzen en aquest passatge. Algunes de les obertures de la planta baixa han estat modificades i convertides en finestres. Aquest pis es separa del nivell d'entresol a través d'una motllura esculpida amb una sanefa geomètrica d'inspiració grega i rematada per una petita cornisa. Les obertures d'aquest pis són balcons ampitats amb barana de ferro, algunes de les quals queden flanquejades per plafons pictòrics que reprodueixen un marc groc que emmarca un espai blanc. Pel que fa a la resta de nivells, les obertures es configuren com balcons en voladís amb llosana de pedra i barana de ferro. Aquesta llosana redueix la seva amplada cap als pisos superiors i desapareix al darrer nivell, tot convertint-se en un balcó ampitat com el que hi ha a l'entresol. Tot i la manca d'una decoració específica en les obertures, a cota de la llosana del balcó es desenvolupa un motllura que es repeteix en tots els nivells i els delimita visualment. Cal destacar que les finestres del primer pis presenten una major alçària, ja que com al cas de les llosanes del balcó- van reduint-se cap als nivells superiors. Finalment, l'edifici es remata amb una cornisa i un terrat pla transitable. S'ha de destacar també les cantonades arrodonides dels edificis a les quals es manté la motllura dels diversos nivells i, en el cas de la planta d'entresol, els plafons pictòrics.
  5. Edificis del Passatge de la Banca

    Elies Rogent Amat

    Edificis del Passatge de la Banca

    Els immobles estan situats just al començament del Passatge de la Banca (abans Passatge del Comerç), projectat per l'arquitecte Antoni Rovira i Trias entre 1865 i 1866. Es tractava d'un encàrrec per als propietaris Ignasi Girona Agrafel, Mariano Casi i López i Miquel Martorell i Peña. El nom de l'indret es devia a l'antiga Banca de Crédito y Docks, situada al fons, seu actual del Museu de Cera. Tots els edificis, inclosos aquests, són obra d'Elies Rogent i Amat, que els va construir entre 1869 i 1882. Es tracta de dos edificis idèntics que ocupen, respectivament, els números 1-3 i 2-4 del passatge de la Banca, situant-se a l'inici d'aquest i emmarcant-lo des de la banda de La Rambla, on tenen les façanes principals. Cadascun està format per planta baixa, entresol, pis principal i dos pisos més. Els baixos estan articulats per quatre senzilles obertures que pertanyen a locals comercials, donat que l'entrada a l'edifici es fa per l'accés obert a la façana lateral, situada dins el passatge. L'entresol compta amb balcons amb barana de ferro forjat. En el cas del pis principal, els quatre balcons estan units mitjançant una barana correguda de ferro que descansa sobre una llosana de pedra, la qual és sustentada per un grup de vuit mènsules. Tan sols estan decorats els frontons dels quatre balcons principals, amb un relleu vegetal molt estilitzat. La resta de balcons dels pisos superiors, a part de ser individuals, han perdut tota ornamentació. Un seguit de respiralls precedeixen la cornisa motllurada i recta. El parament és un estucat amb franges encoixinades als baixos, l'entresol i la cantonada; en canvi, a la resta de la façana és llis.
  6. Centre Agrícola de Vilafranca del penedès

    August Font Carreras

    Centre Agrícola de Vilafranca del penedès

    L'edifici es troba situat a l'eixample del segle XIX. La façana principal dóna a la Rambla de Nostra Senyora. És una construcció entre mitgeres i fa cantonada a un passatge cobert per on s'hi accedeix. Consta de planta baixa i un pis, amb coberta de teula àrab a dues vessants que donen a les façanes laterals. Presenta un llenguatge eclèctic amb reminiscències de les construccions agrícoles de fusta i aplacats de ceràmica. El Centre Agrícola era la societat dels propietaris rurals. Les seves converses agrícoles van ser iniciades el 1900. També hi havia manifestacions artístiques i balls de societat. Durant la Guerra Civil va ser seu del Comité Revolucionari. Posteriorment es va construir un local de cinema en el seu interior.
  7. Vapor Llull

    Cristian Cirici i Alomar , Carles Bassó Vidal , Cirici&Bassó

    Vapor Llull

    Abans de l'inici de les obres de rehabilitació, hi havia sobre el solar un conjunt de construccions industrials centenàries de l'empresa Massó i Carol. De tot el conjunt que formava la factoria, el volum que tenia millors condicions per rehabilitar com a "lofts", era el de la llarga nau alineada amb el passatge Masoliver. La xemeneia l'hem preservat integrament, com a record històric d'una època en que tot el Poble Nou era plè d'indústries mogudes per la força del vapor. Tot el conjunt s'ha subdividit en divuit mòduls. Per donar accés independent a cadascun d'ells, hem introduït tres conjunts d'elements de comunicació vertical formats per una caixa d'escales i un muntacàrregues panoràmic. La seva expressió formal és com la d'una sitja per grà recoberta exteriorment amb xapa metàl·lica.
  8. Habitatges Mas de Roda

    Jordi Garcés i Brusés , Daria De Seta , Anna Bonet i Giné , Garcés-de Seta-Bonet Arquitectes

    Habitatges Mas de Roda

    La renovació de les àrees industrials del Poblenou (Districte d’activitats 22@ Bcn) preveu la seva transformació en el nou “Districte d’activitats 22@BCN”, dedicat principalment a les indústries de la nova economia, tecnologies de la informació i comunicació. En una antiga indústria sucrera s’ha projectat un conjunt edificat de característiques no habituals destinat a un públic especial, dinàmic progressiu. S’ha perseguit un resultat singular i de qualitat. El projecte es recolza en les qualitats de l’edificació industrial original. Les antigues naus es tallen verticalment amb el ritme establert per les encavallades de l’estructura de coberta obtenint-se lofts de dos o tres nivells. Els volums edificats de diverses plantes es reutilitzen com espais diàfans d’un sol nivell. A l’antiga indústria sucrera, actualment “Ebro Agrícolas”, situada a l’illa de cases de Ramon Turró - Dr. Trueta - Badajoz - Granada - Passatge Mas de Roda, per on es realitza l’accés, es projecta un conjunt edificat de característiques no habituals. L’objectiu i finalitat del Pla de Millora Urbana és la rehabilitació-reforma per la seva reutilització com a ús d’habitatge no convencional del sector superior de l’antiga i tradicional indústria sucrera, sense ús, abans cèlebre “COMPANYIA D´INDÚSTRIES AGRÍCOLES, S.A.”, i actualment “Ebro Agrícolas”. La mida de tot plegat fa pensar en la possibilitat de fer una actuació doble de rehabilitació-reforma a l’antiga indústria i nova construcció, en una segona fase, a la part ocupada pels coberts, però amb unes característiques comuns de disposició, caràcter i disseny. L’operació reutilitza l’antiga fàbrica existent en el cantó nord del conjunt contribuint així a preservar el patrimoni arquitectònic industrial.

Sobre el mapa

Per a veure aquest contingut, reviseu la vostra  política de cookies

Autors ( 12 )