Intro

Sobre el projecte

El fons documental digital del projecte es focalitza actualment en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any de construcció de la primera xemeneia industrial de Barcelona, i de l’estat, que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.

El projecte, promogut pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC), té l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals del sector com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que es millora, s’actualitza i amplia el seu fons documental progressivament.

El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses seus i entitats associades al COAC i d’altres fons provinents d’entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.

Cal mencionar especialment la divulgació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en molts casos inèdita– documentació gràfica.

El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC, comissionats escollits per les demarcacions del COAC i professionals i d’altres experts externs que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.

Benvingut al fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau i exemplar de divulgació i documentació arquitectònica, referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors arquitecturacatalana.cat

credits

Qui som

Projecte de:

Promogut per:

Directors:

2019-2025 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comissió Documental:

2019-2025 Ramon Faura Carolina B. Garcia Eduard Callís Francesc Rafat Pau Albert Antoni López Daufí Joan Falgueras Mercè Bosch Jaume Farreny Anton Pàmies Juan Manuel Zaguirre Josep Ferrando Fernando Marzá Moisés Puente Aureli Mora Omar Ornaque

Col·laboradors:

2019-2025 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero Lucía M. Villodres Montse Viu

Col·laboradors Externs:

2019-2025 Helena Cepeda Inès Martinel

Amb el suport de:

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

Entitats Col·laboradores:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

 

Basílica de la Sagrada Família

 

Museu del Disseny de Barcelona

 

Fomento

 

AMB

 

EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona

 

IEFC

 

Fundació Domènench Montaner.

Disseny i Programació:

edittio Nubilum

Desconstrucció ‘a la catalana’

per David Bestué

Si bé els anys 80 i 90 van ser les dècades en les que aquest exercici d’estil va ocupar les portades de totes les revistes internacionals, les següents van ser les del seu descrèdit absolut. Avui, 30 anys més tard, comença a ser el moment de revisar aquest període amb una distància sense emocions.

Jacques Derrida va començar a fer servir el concepte de desconstrucció als anys seixanta per tal d’identificar una manera d’aproximar-se als grans textos de la filosofia occidental, de Plató a Rousseau, cercant les seves contradiccions internes. Donada l’analogia estructural del terme, de seguida es va popularitzar en l’àmbit de l’arquitectura. Qui, confós pel nom, s’acostava als textos de Derrida buscant-ne l’aplicació física no podia fer més que un exercici de traducció especulatiu. Aquest fet, la dificultat de trobar unes bases o referències arquitectòniques sòlides lligades a la desconstrucció, va provocar que l’ etiqueta generés recel des del principi dins la professió.

Si pensem, però, en algunes de les característiques lligades a aquest terme en textos d’arquitectes com Peter Eisenman o altres de seleccionats per a l’exposició “Deconstructivist Architecture” celebrada al MoMA l’any 1988, es poden establir vincles amb algunes pràctiques que van tenir lloc a l’àmbit català en aquella època. Parlem de la recuperació de les primeres avantguardes com a referència dels projectes arquitectònics, de l’interès per la complicació estructural i d’una certa llibertat a l’hora de projectar. De fet, una característica de la desconstrucció arquitectònica serà “capgirar” la convenció que va donar peu a una recerca formal intensa durant els anys 80 i 90, recerca que es va esgotar poc després, atès que acabaria penalitzada als concursos públics i a les normatives, i seria poc defensable al si de les promocions privades.

D’esquerra a dreta, alguns dels autors amb obra seleccionada per a l’exposició al MoMA: Bernard Tschumi, Helmut Swiczinsky, Wolf D. Prix, Daniel Libeskind, Rem Koolhaas, Zaha Hadid i Mark Wigley. (© Robin Holland)

L’any 1978, la revista Arquitecturas Bis —publicació que va servir de nexe amb els debats arquitectònics que s’estaven produint a l’àmbit anglosaxó— va treure un número especial, “After Modern Architecture, que es feia ressò d’una trobada a la seu d’Oppositions de Nova York per parlar del futur de l’arquitectura el darrer quart de segle. Les contribucions de Rafael Moneo, Peter Eisenman, Helio Piñón i Anthony Vidler parlaven de l’esgotament del relat modern. Vist des d’aquella perspectiva, la desconstrucció sembla el fruit d’aquest atzucac, com un darrer intent per configurar una avantguarda abans de parlar ja de la impossibilitat d’un estil o discurs comú. En tot cas, és com si aquesta darrera avantguarda hagués volgut fer un exercici formal desesperat, recorrent no només a referències arquitectòniques, sinó també de l’àmbit de l’art, la filosofia, el cinema, la música i la literatura, talment com si aquest objectiu esgotador hagués desembocat en una descomposició geomètrica i estructural. La casa pròpia de Frank O. Gehry, el projecte Romeo and Juliet d’Eisenman, i el parc de la Villette de Bernard Tschumi ens parlen d’una arquitectura lírica i irracional.

“la desconstrucció sembla […] un darrer intent per configurar una avantguarda abans de parlar ja de la impossibilitat d’un estil o discurs comú. En tot cas, és com si aquesta darrera avantguarda hagués volgut fer un exercici formal desesperat […], talment com si aquest objectiu esgotador hagués desembocat en una descomposició geomètrica i estructural.”

Perspectiva del Parc de la Villette de Bernard Tschumi (© Bernard Tschumi)
Romeo and Juliet de Peter Eisenman (© Peter Eisenman)

Desconstrucció i espai públic

Aquest darrer projecte, el del parc de la Villette, va ser fruit d’un concurs polèmic i va generar un debat sobre la manera d’entendre l’espai públic que, a Catalunya, va coincidir amb un increment de projectes d’iniciativa pública oberts a una estètica innovadora, d’acord amb les noves administracions democràtiques. En aquest context, potser l’estudi d’arquitectura que millor va recollir aquest esperit va ser el de Viaplana i Piñón.

El punt d’inflexió van ser els projectes del polígon de San Esteban (Múrcia, 1977) i el parc de l’Escorxador (Barcelona, 1981), dos projectes experimentals i innovadors que van afavorir l’encàrrec de la plaça dels Països Catalans (Barcelona, ​​1981-1983) per part d’Oriol Bohigas. A “Arquitectura Terminal”, un article publicat al número 45 d’Arquitecturas Bis, Bohigas compara la plaça amb El gran vidre de Duchamp, les rayografies de Man Ray i els grafismes de Picabia: “seria exagerat i injust, per desconsideracions cronològiques, dir que la plaça de l’Estació és una arquitectura dadà, però no seria difícil trobar referències a algunes afirmacions dels dadaistes. L’obra d’art com una màquina de funcionament simbòlic, la renúncia a les tècniques i els materials específicament artístics […] és també l’exponent d’una manera molt actual, crítica i esperançadora, d’interpretar el llegat vigent del moviment modern”. Referint-se a un banc situat en un extrem de la plaça, Helio Piñón comenta que “el que és dolent és anomenar les coses pel que serveixen, no pel que són […]. Si anomenes banc a aquesta línia, estàs matant el sistema formal que sosté la plaça”.

La plaça dels Països Catalans va ser també el tret de sortida a les conegudes places dures arreu de Catalunya. (© Francesc Català Roca Fons Fotogràfic F. Català-Roca / Arxiu Nacional de Catalunya)
Línia o banc, banc o línia. Usuaris sobre l’element.(© Francesc Català Roca – Fons Fotogràfic F. Català-Roca / Arxiu Nacional de Catalunya)

Tot i la polèmica generada amb la plaça, l’estudi va construir altres espais, com el parc del Besòs (Sant Adrià de Besòs, 1982-1984), l’ampliació del cementiri de Sant Pere (Badalona, ​​1984) i la plaça de Josep Barangé (Granollers 1982-1987), projectes que van continuar incloent elements sense seguir exigències d’utilitat, així com picades d’ullet a les avantguardes, a vegades de manera literal, amb referències directes a quadres de Joan Miró.

Optimisme olímpic

El diàleg fluid amb la teoria anglosaxona es va dur a terme mitjançant la relació d’Ignasi de Solà Morales i Rafael Moneo amb els Estats Units. Un altre fet important van ser les estades a Nova York d’una jove generació d’arquitectes sortida de l’ETSAB —en molts casos gràcies a la beca Fullbright—, on van poder presenciar de primera mà els corrents artístics del moment. Parlem de Patxi Biurrun, Enric Miralles, Carme Pinós, Bea Goller, Xavier Costa, Antonio Sanmartín i Yago Conde. Bona part d’aquests arquitectes van tornar a Barcelona a meitat o finals dels anys vuitanta, en el cicle d’obres públiques lligades als Jocs Olímpics, moment en què l’optimisme i la iniciativa pública van afavorir un tipus d’obres molt particulars. De fet, alguns dels arquitectes presents a l’exposició “Deconstructivist Architecture” celebrada al MoMA també van acabar projectant a Barcelona: Eisenman, amb un parc i hotel a Banyoles; Zaha Hadid, amb un projecte a la Diagonal, i Gehry amb el Peix, icona del flamant nou Port Olímpic.

El sistema de suport de la pell metàl·lica del peix en primer pla, amb l’exoestructura de la torre de l’hotel Arts darrere, de la mateixa família. (© Noe Beltran / Arxiu Històric del COAC)

Si bé Enric Miralles i Carme Pinós no es van adscriure mai al corrent desconstructivista, és indubtable que la llibertat formal que va afavorir aquest moviment, així com les referències continuades a les avantguardes en els seus projectes, fan que obres com l’institut La Llauna i el cementiri d’Igualada recordin aquest impuls. Potser les pèrgoles de l’avinguda d’Icària són les que millor recullen l’esperit desconstructivista, perquè a banda del seu contingut figuratiu, hi ha un interès per desestabilitzar el context, entrant en confrontació directa amb els edificis de la Vila Olímpica, com si les pèrgoles fossin el desguàs dels seus somnis i malsons.

Les pèrgoles, en rebel·lió contra l’entorn de la Vila Olímpica (© Andrea Pagliarulo)
Mentre altres obres de l’estudi van ser degradades, el nou cementiri d’Igualada ha esdevingut un clàssic contemporani popular. (© Fons Fotogràfic Ll. Casals / Arxiu Històric del COAC)

Ben a prop d’allà, Yago Conde i Bea Goller van projectar Fontana Mix, un projecte de font ornamental com homenatge a la partitura musical de l’obra homònima de John Cage. Van generar una sèrie de noves connexions entre dos mons aparentment separats, el món arquitectònic i el món sonor. Aquesta “partitura geològica” també regula la dispersió espacial de possibles esdeveniments. A banda d’aquest projecte, Conde va projectar l’Escola i Parc de Bombers de la Vila Olímpica  (no construït), i projectes menors com reformes i el disseny d’una mitgera, abans de morir prematurament l’any 1994.

L’ús de les peces musicals de John Cage ha estat una eina recurrent en totes les disciplines amb alguna implicació artística. (autoria desconeguda)
L’interior de Can Casacuberta, de Sanmartín i Cánovas. (autoria desconeguda)

Antonio Sanmartín seria un altre dels arquitectes influenciats pel corrent desconstructivista. Com Yago Conde, Sanmartín va treballar al despatx de Peter Eisenman i va ser col·laborador directe del projecte de la casa Guardiola a Cadis. En tornar dels Estats Units, va dur a terme les reformes de la masia Burjassènia (Amposta, 1990) i de la biblioteca Can Casacuberta (Badalona, 1991-1991) així com altres projectes, especialment a Osca.

Jujol

Abans hem comentat que una de les característiques de la desconstrucció va ser aprofitar exemples del passat, com Duchamp, Malèvitx o Leonidov. A Catalunya, aquesta relectura girarà al voltant de l’últim estil casolà d’exuberància formal, el Modernisme, i especialment al voltant de Josep Maria Jujol, com a “cara b” de Gaudí. L’obra d’aquest arquitecte, recuperada aleshores per una exposició al COAC i un número especial de Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme l’any 1988, així com pels estudis i restauracions de Josep Llinàs —com la duta a terme al teatre Metropol—, va resultar fonamental per al mateix Llinàs, però també per a Miralles i Elias Torres, perquè representava certa nostàlgia per una arquitectura directa i per l’ús del trencadís i de materials pobres. D’una imaginació desbordant, la seva empremta ha deixat com a signe d’identitat de l’arquitectura catalana una certa predilecció per la finestra torta.

Josep Llinàs restaurant sobre Josep Maria Jujol al Teatre Metropol. (autoria desconeguda)
José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres fent de Jujol sobre Antoni Gaudí a l’Escola Baldiri i Reixach, al Park Güell. (© Fons Fotogràfic Ll. Casals / Arxiu Històric del COAC)

Desequilibri estructural

Una altra de les característiques de la desconstrucció va ser l’interès pel tectonisme i les estructures al límit d’estudis com Coop Himmelb(l)au que es difonien a les revistes d’arquitectura del moment. Els arquitectes van utilitzar nocions com el pensament feble o la pèrdua de sentit global per plantejar formes fragmentàries, disgregades, desestructurades, intentant plasmar físicament l’estat d’ànim de l’època. A Catalunya, aquest tipus d’experimentació no hauria sigut possible sense la consultora d’estructures BOMA (Brufau, Obiol i Moya), que va col·laborar en projectes que, si bé no es poden dir desconstructius, sí que van posar de manifest aquesta investigació estructural amb l’ús de tensors i jocs d’equilibris, com la pèrgola metàl·lica als jardins de la Vil·la Cecília de Martínez Lapeña i Elias Torres (Barcelona, 1985) o les torres d’il·luminació de l’estadi de Terrassa de Bach i Mora. De fet, gràcies a aquesta consultora d’estructures, l’arquitectura catalana va començar a omplir-se de contrapesos, ensambladures i voladissos. El projecte més audaç d’aquesta experimentació estructural va ser el Palau d’Esports d’Osca dissenyat per Enric Miralles i Carme Pinós l’any 1992, amb una coberta atirantada mitjançant dos pilars metàl·lics exteriors. Lamentablement, aquesta estructura es va esfondrar durant les obres de construcció, l’any 1993, i tot i que al judici es va determinar que el col·lapse s’havia produït per un error de l’empresa constructora, tant Miralles com BOMA van patir cert descrèdit per l’accident. La resposta de l’arquitecte va venir l’any següent, amb la passera industrial per a Camy-Nestlé (Viladecans, 1994) amb unes escales d’emergència que feien una picada d’ullet irònica a l’esfondrament.

La col·laboració de Robert Brufau en les estructures de les propostes de Bach i Mora va ser fonamental, d’una gran expressivitat formal. (© Fons Fotogràfic Ll. Casals / Arxiu Històric del COAC)
Maqueta de l’escala d’evacuació de la Camy-Nestlé, on s’observa l’atreviment escultural i irònic de Miralles i Pinós. (autoria desconeguda)
La imatge del desastre a Osca: la desconstrucció literal. (autoria desconeguda – Archivo Municipal de Huesca).

Popularització

A l’inici dels anys noranta es va produir una popularització d’aquest terme, que es va emprar per parlar d’àmbits tan dispars com la gastronomia o la moda. La famosa escena d’Eisenman, Foster i Herzog aclamats a la plaça del MACBA durant el Congrés de la UIA l’any 1996 potser és el símbol de com aquells experiments formals derivats de la desconstrucció van desembocar ràpidament en l’anomenada arquitectura espectacle globalitzada, encarnada en obres com el museu Guggenheim de Bilbao (només un incís: aquell mateix any 1996, al MACBA, Libero Andreotti i Xavier Costa van comissariar l’exposició “Situacionistas”, amb muntatge  d’Elias Torres i Enric Miralles). Per una altra banda, l’evolució de les eines de càlcul i les tècniques de construcció van fer passar del dibuix a l’ordinador, dels angles trencats calculats a mà a l’aura virtual dels renders. En aquest procés, l’estètica desconstructiva va patir un procés de liqüefacció i l’interès pel desequilibri estructural va donar pas a la fluïdesa de la geometria paramètrica.

“La famosa escena d’Eisenman, Foster i Herzog aclamats a la plaça del MACBA […] l’any 1996 potser és el símbol de com aquells experiments formals derivats de la desconstrucció van desembocar ràpidament en l’anomenada arquitectura espectacle globalitzada[…].”

Com qui es compra un barret mexicà a Les Rambles, sembla que a Peter Eisenman li vam semblar prou folclòrics l’any 1996 com per atendre la conferència de la UIA enfundat en una samarreta del Barça. Li va faltar el got de sangria. (autoria desconeguda)

No sé si el terme desconstrucció s’acaba d’adequar del tot als exemples que he comentat, ja he explicat a l’inici que el seu ús era problemàtic, però, en tot cas, d’alguna manera haurem d’anomenar l’impuls formal d’una sèrie d’arquitectes a cavall dels anys 80 i 90 a Catalunya, el cant del cigne d’una manera d’entendre la professió des del seu vessant més experimental i irònic.

Tornar

Cronologia (15)

  1. Parc del Besòs

    Albert Viaplana i Veà , Heliodoro Piñón Pallarés , Viaplana / Piñón Arquitectes

    Parc del Besòs

    Projectàrem un lloc i no un parc. Del plantejament només portàrem al projecte la voluntat de construir-lo. Calia, doncs, inventar el lloc i, en aquesta ocasió, al seu creador. Per uns instants fórem uns gegants capaços d'aïllar el terreny amb una mà per poder dibuixar amb el dit índex de l'altra els passadissos on situar la vegetació que donaria sentit al lloc. El vam protegir del nord y obrir cap al mar. Els espais que quedaren entre aquests amples passos vegetals s'organitzaren segons la vocació que disposà l'atzar: un capriciós sortidor sobre un vas lleugerament humit, un racó amb un banc romàntic, uns prismes i unes boles de formigó abandonades segons un ordre obscur, unes galeries lineals, una porta monumental, una rambla d'insòlit traçat, etc. Dos passeigs en forma de 'Y' creuen el lloc segons la seva exclusiva llei.
  2. Ampliació i Intervencions al Cementiri de Sant Pere

    Albert Viaplana i Veà , Heliodoro Piñón Pallarés , Viaplana / Piñón Arquitectes

    Ampliació i Intervencions al Cementiri de Sant Pere

    El 1984, els arquitectes Albert Viaplana i Helio Piñón van realitzar la segona ampliació del Cementiri de Sant Pere, a Badalona. Aquesta se situa al costat est, notablement apartada de les altres agrupacions de nínxols del cementiri i separada per un seguit de places que porten la nova intervenció cap a la part més baixa del petit turó on s’ubica el conjunt. El que configura l’estratègia principal del projecte és l’assentament que fa sobre el terreny existent. Es dibuixa un recorregut que, degut a la presència de successius desnivells i la forma en zig-zag del camí, és imprevisible. Aquesta imprevisibilitat s’aconsegueix a través de la forma natural del terreny domesticada per murs de contenció que encara accentuen més aquest joc visual que proporciona un recorregut, al cap i a la fi, més íntim i deixa l’espai dels nínxols, ubicat al final, més recollit. El recorregut s’entén com una transició que parteix d’espais molt oberts i sobris, com la primera plaça de formigó, que passa a una segona plaça, encara oberta, però més recollida per la topografia i amb un gran mural al paviment, també de formigó, que segons els arquitectes representa una imatge sobre l’amor. Amb aquest gest, es dona accés a la zona dels nínxols, més dispersa i recollida entre vegetació. A diferència dels nínxols de les altres zones del cementiri, col·locats en filera, en aquest cas s’opta per una agrupació en blocs de formigó armat, aïllats, d’uns sis per set metres; això, sumat a la seva col·locació en pendent, fa de cada bloc un espai íntim i personal.
  3. Institut La Llauna

    Enric Miralles i Moya , Carme Pinós i Desplat

    Institut La Llauna

    L’institut La Llauna és un projecte d’Enric Miralles i Carme Pinós de rehabilitació i adequació d’una fàbrica de principis del segle XX —La Fàbrica Gottardo de Andreis Metalgraf Española, coneguda popularment com “La Llauna”— per a convertir-se en un Institut d'Educació Secundària a Badalona. Una de les estratègies més destacables del projecte és el seu posicionament respecte a la preexistència. Es fa un esventrament a l’edifici en certs punts clau per millorar-ne la qualitat dels espais i la relació entre ells, així com per destacar la intervenció dins l’edifici original. En altres punts, però, el construït queda simplement despullat o fa de base per l’addició de nous volums que generen nous espais. El resultat és una intervenció que respecta la preexistència resignificant-la i fent-la partícip del nou funcionament de l’edifici. L’accés, situat al carrer Sagunt, és un dels exemples de l’estratègia explicada. Aquest es configura a través d’una gran porta corredissa metàl·lica que dibuixa una corba a terra amb la seva obertura. Aquesta s’encaixa en una franja vertical en façana formada per obertures en les plantes superiors, buidant la façana original i destacant l’entrada al nou institut a través d’aquest nou encaix. L’accés dona pas a una gran planta baixa lliure, que es dissenya com l’espai ampli que li manca al carrer per on s’accedeix a l’institut, deixant-hi únicament l’estructura original de la fàbrica i arraconant a tota una banda els serveis imprescindibles com la consergeria o la secretaria. Aquest disseny de la planta baixa com a nou espai públic, es veu reforçat per la col·locació d’elements típicament urbans com fanals o aparcaments per a bicicletes. A través de la planta baixa es pot accedir al nucli d’escales; per la banda on queden els serveis com la consergeria, directament a través d’unes escales, i per la banda d’aquest nou espai lliure, a través de tres grans rampes que complementen l’experiència desitjada en aquest gran espai i s’aturen a l’alçada de les bigues de gelosia que aguantaven el forjat. A partir d’aquest punt, unes escales continuen l’accés fins al hall situat en la planta primera dissenyat com punt de reunió entre les aules, situades en la primera i segona planta. El hall es presenta com un espai ampli a doble alçada gràcies al buidatge dels forjats, que permet establir relacions visuals amb els pisos superiors i inferiors, esdevenint un balcó sobre l’entrada. Els materials utilitzats en la intervenció en són principalment tres: bloc de formigó, ferro i fusta; essent els dos primers materials ja presents en l’edifici original i deixant la fusta com a element que aporta calidesa i domesticitat als espais, i que trenca més amb l’estètica típicament fabril. Així, els blocs de formigó s’utilitzen principalment en els nous tancaments interiors, mentre que el ferro s’empra per a l’estructura dels elements més lleugers i recolzats en l’estructura original com les escales o el dispositiu d’entrada. La fusta complementa en moltes ocasions l’estructura metàl·lica configurant els graons, les baranes o inclús el paviment, i també s’utilitza per elements com els bancs.
  4. Jardins de la Vil·la Cecília

    José Antonio Martínez Lapeña , Elías Torres Tur , Martínez Lapeña-Torres Arquitectos

    Jardins de la Vil·la Cecília

    Els jardins són escenografies de la natura. Gaudí i Jujol amb els seus reixats i reixes, in memoriam. Per a estendre Vil·la Cecília com a parc públic: uns traçats geomètrics similars i el mateix tipus de vegetació (xiprers, palmeres canàries, plàtans, llorers, tarongers i baladres) del jardí que envolta a la casa, ara centre cultural del barri. El traçat de la geometria es remarca amb vorades de pedra calcària blanca que emmarquen les tanques de xiprer i organitzen el sistema de camins. Els recorreguts, que s'oculten un a l'altre, fan l'efecte d'un jardí major del que és, té una mica de suau laberint. A l'altre costat de la paret que tanca Vil·la Cecília, el carrer Santa Amèlia s'ha dissenyat com una via de cotxes a l'interior d'un parc, ja que el Parc de la Cinquena Amèlia a l'altre costat del carrer es tanca amb una barrera alta de xiprers en ziga-zaga. Fragments d'aquesta tanca aparentment suren sobre les voreres del carrer. Alineacions d'arbres des del jardí de Vil·la Cecília creuen sobre les voreres d'asfalt rosat cap als jardins de Vil·la Amèlia, establint una continuïtat visual entre tots dos. Companyies per a la vegetació natural del jardí: - Falsos murals de ceràmica grega per a augmentar el valor d'unes parets abandonades. - Una porta a cada costat del carrer amb el nom del jardí i del parc. - Tres portes amb fulles vegetals gegants. - Bancs de càpsules medicinals-skateboards. - Fanals “lampelunas”. - Catifa a assecar pintada sobre el mur d'entrada amb el pla del jardí. - Fulles gegants de ginko per a pèrgola que descendeix sobre el canal-estany. - Pèls o arrels de coure per a acompanyar a la Ofèlia de bronze de l'escultor Francisco López. - Escocells amb buits de fulles de taronger. - Tots els xiprers els havia de tallar i pentinar un perruquer, però els van podar els jardiners. - I més...
  5. Cementiri Nou d'Igualada

    Enric Miralles i Moya , Carme Pinós i Desplat

    Cementiri Nou d'Igualada

    El cementiri és concebut com un parc, com “la casa dels vius”, un lloc on gaudir del sol i la tranquil·litat qualsevol dia de la setmana. La configuració del parc aprofita un promontori del terreny per fer-hi un trau longitudinal i crear un recorregut de baixada en ziga-zaga, fins a arribar a un rierol situat uns metres més avall. El projecte complet preveia els tres braços de la ziga-zaga, si bé en la primera fase només se n’ha construït un i s’insinua el començament del segon. Els nínxols es disposen a banda i banda del recorregut formant terrasses intermèdies. Uns passos transversals faciliten l’accés a les terrasses laterals, generant un moviment d’ascensió i de descens carregat de connotacions al·legòriques. La construcció dels grups de nínxols es fa sempre amb peces prefabricades de formigó, com també els revestiments dels murs de contenció. El resultat és que els morts es troben sempre sota terra, i els visitants del parc baixen fins al nivell inferior fins a situar-se al mateix nivell dels morts. La capella se situa a l’entrada del recorregut, induint a un ritual que comença amb el funeral i baixa fins a cada nínxol. Enric Miralles és enterrat en un dels panteons que voregen la plaça que marca el gir entre el primer braç i el segon.
  6. Estadi Olímpic d'Hoquei de Terrassa

    Gabriel Mora i Gramunt , Jaume Bach i Núñez , Carles Escudé Muncunill , Josep Maria Domènech , Bach-Mora Arquitectes

    Estadi Olímpic d'Hoquei de Terrassa

    La zona esportiva Abat Marcet a Terrassa, d’unes 14ha d’extensió, havia de ser remodelada per allotjar les competicions de hockey herba del Jocs Olímpics de l’estiu de 1992. El tractament de la peça principal fou l’origen de tota la intervenció. Es tracta d’un inacabat estadi semisoterrat amb dos nivells de grades. Es desaconsella la creació d’un tercer nivell en alçada i es proposa soterrar les que haurien estat parts emergents per a no entrar en competència amb les edificacions veïnes i la vista de la perifèria. Per altre banda, la tribuna principal s’aireja i es distingeixen les estructures de ferro de les de formigó, endarrerint el pilar de tensió de la secció principal i obtenint una llarga i corbada “estoa” de fins pilars com a nova i emblemàtica façana. Quatre altes torres metàl·liques d’il·luminació, contrapesades per lleugeres marquesines en equilibri inestable emfatitzen les cantonades. La resta d’àrees es tracten, conseqüentment, de la mateixa manera: modelat de l’espai horitzontal mitjançant terrasses, murs, cobertes transitables –tals com l’entrada del gimnàs semisoterrat –, puntejat per un camp d’objectes com claraboies triangulars, torres d’il·luminació, grans cobertes corbades en peces aïllades...
  7. Passera Industrial de la Camy-Nestlé

    Enric Miralles i Moya

    Passera Industrial de la Camy-Nestlé

    El programa demanava la construcció d’un pont que servís de connexió entre dos edificis de la mateixa fàbrica separats per un dels carrers del polígon industrial. El pont permet el pas dels empleats i la disposició de dues cintes de transport de material embalat, conductes elèctrics i conductes d’alimentació per als processos en fred. La secció estructural agrupa les diferents càrregues i ofereix una solució específica per a cadascuna, atenent els desfasaments causats per les variacions de les càrregues. El pas de vianants és format per una secció de formigó posttesat que sosté un sistema d’elements prefabricats que permeten l’entrada de llum.
  8. Amplicació de la Biblioteca Can Casacuberta

    Antonio Sanmartín Gabás , Elena Cánovas Méndez , ASZ arquitectes

    Amplicació de la Biblioteca Can Casacuberta

    Amb l'ampliació, la Biblioteca Can Casacuberta-Espai Betúlia, passa a tenir 4.800m2 i concreta l'oportunitat de completar els serveis bibliotecaris i constituir-se en un centre cultural de referència a la ciutat de Badalona tant en el foment de la lectura com en la promoció de la creativitat amb la paraula. El Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona ha tutelat la definició del programa i equipament fins a l'entrada en servei del conjunt rehabilitat sobre les naus industrials aixecades en 1907. L'Ajuntament de Badalona (Josep Massot de l'Àrea d'Urbanisme i Habitatge-Millora Urbana i Joan Main de l'Àrea de Cultura) és la propietat que amb diverses interrupcions ha contractat les obres en diverses fases.Poch i Moliner realitzen una primera rehabilitació que arriba a la meitat de les naus.L'any 1996, l'Institut Municipal de Promoció de l'Ocupació (IMPO) encarrega a Antonio Sanmartín G. de Azcón el projecte i direcció d'obra de l'equipament bibliotecari. El 1999 Millora Urbana contracta ASZ arquts. S.L. l'Adequació i Terminació de les obres. La primera biblioteca pública de la ciutat de Badalona va ser fundada el 1929, El 1966 la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona arriba a Badalona amb la inauguració de la Biblioteca Popular de Sant Anastasi. En els anys 50 al dels 70 es produeix el creixement de la població de Badalona. La modernització i automatització de la Xarxa de biblioteques s'inicia el 1992. Algunes estadístiques des de l'any 2000 donen 260.000 visites a les biblioteques per a una població de 210.000 habitants, 50.000 usuaris, 180.000 préstecs i un fons total de 75.000 llibres. L'Espai Betúlia és un equipament vinculat a la Biblioteca de Can Casacuberta, té per missió fomentar la divulgació de la paraula i les lletres en un sentit molt ampli i la seva interrelació amb la resta de les expressions artístiques. L'Espai Betúlia tindrà una clara vocació cosmopolita: Ha de ser una finestra oberta al món que ens acosti a les expressions literàries i orals del mosaic cultural del món. L'estructura de pilars i gelosies de fosa suportaven les encavallades de fusta. El projecte substitueix aquestes encavallades per unes encavallades asimètriques recolzades sobre la gelosies reblades. Les encavallades disposades en acordió queden fixades entre si pels extrems i permet forma les obertures a nord-oest i sud-est. El vidre és vertical. La llum és suma de freda i càlida La radiació directa es trosseja abans d'arribar als plans de treball. Els pilars de fosa només suporten la coberta. L'hemeroteca del nivell intermedi descansa sobre les potes primes dels buits romboïdals de la llosa de formigó i deixen caure la llum. Són també paraments tècnics (llum, aire, millora acústica, dades...). Totes les superfícies de fusta de ucume, avet i xapa galvanitzada són perforades. El sostre de formigó s'ha encofrat sobre canyís per evitar rebots. El sòl és continu de magnesita d'alta duresa superficial. La coberta està acabada en zinc.Com a autors del projecte, afegim el nostre reconeixement a l'excel lent disposició de Construccions Sabater i dels industrials que van intervenir. En especial a Juan López que va ser el sastre que aplantilla i va cosir el mantell geomètric de zinc de la biblioteca.

Sobre el mapa

Per a veure aquest contingut, reviseu la vostra  política de cookies