El cànon en el qual es mou la historiografia, l’ensenyament, la crítica i els reconeixements de l’arquitectura representa un percentatge gairebé negligible del parc construït, especialment en el cas de l’habitatge, la tipologia més comú. L’article, basant-se en un treball de camp personal molt ampli i inintencional, convida a una sèrie de reflexions sobre els espais reals que habitem; són les seves condicions socioculturals i normatives les que, amb més o menys encert, els han anat modelant fins a dia d’avui.
Sempre s’ha dit que la història l’escriuen els vencedors, i la web en la qual esteu ara mateix, sota el títol genèric d’Arquitectura Catalana, n’és un bon exemple: pàgina rere pàgina de projectes exitosos i carreres brillants. L’encomiable tasca de destriar, classificar i documentar les obres més rellevants d’un territori no ens pot fer oblidar, tanmateix, que aquesta no és l’arquitectura que habitem, almenys no la gran majoria de nosaltres.
Allò que és exemplar és necessàriament antagònic d’allò que és ordinari: el primer necessita el segon per comparar-s’hi i establir la seva preponderància. Es proposa aquí fer una revisió de l’arquitectura domèstica dels darrers dos segles, de l’arquitectura “normal”, i com aquesta ha evolucionat en el temps. No per reivindicar-ne unes qualitats ocultes que hagin pogut passar desapercebudes pel cànon oficial, sinó per constatar la seva existència i la seva massiva presència a les nostres ciutats.
“Allò que és exemplar és necessàriament antagònic d’allò que és ordinari: el primer necessita el segon per comparar-s’hi i establir la seva preponderància. Es proposa aquí fer una revisió de […] l’arquitectura “normal”[…] No per reivindicar-ne unes qualitats ocultes […] sinó per constatar la seva existència”
Per fer-ho ens acompanyarem d’un recull de plantes d’habitatges recopilades en els darrers deu anys: 216 habitatges en edificis plurifamiliars, majoritàriament a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Una mostra petita, però prou significativa,1 que permet extreure’n algunes conclusions.
Cal potser aquí un petit apunt biogràfic per entendre’n la procedència. Quan vaig acabar la carrera el 2013, vaig compaginar durant uns anys la feina a temps parcial en estudis establerts amb els primers encàrrecs privats i l’elaboració de taxacions immobiliàries. A la poca creativitat inherent a fer informes de taxació s’hi afegeix, tanmateix, la possibilitat d’observar com viu gent de tota mena: des de xalets de multimilionaris a pisos pastera. Sigui per hipoteques, divorcis, herències o avals a hisenda, tots els estrats de la societat necessiten taxacions. Es tracta, per tant, d’un treball de camp inintencionat que s’allunya dels ideals de l’arquitectura d’autor per acostar-se a la realitat construïda i el seu dia a dia.
Expliquen la història recent del país
Els llocs que habitem estan indubtablement lligats a la història de la ciutat i del país. La construcció d’habitatges és, al cap i a la fi, inseparable de la política i l’economia d’un determinat moment. El retrat proposat va des del 1850 fins al 2019, dates respectives dels habitatges més antics i els visitats més recentment. Engloba, per tant, la construcció de la ciutat des del Pla Cerdà fins a l’esclat de la bombolla immobiliària.



Recull de les plantes dels 216 habitatges visitats i redibuixats, endreçats per any de construcció. Una radiografia aleatòria de les tipologies del parc d’habitatges local. (© Bonell+Dòriga)
Veure’ls en ordre cronològic ens permet una lectura centrada en l’evolució tipològica, però també interpretar-ne les successives etapes. La ciutat evoluciona a diferents velocitats, i a uns períodes de gran intensitat els succeeixen d’altres de relativa calma. La construcció de l’Eixample s’accelera a principis del segle xx fins que arriba al seu moment més àlgid a principis de la dècada de 1930, quan es veu inevitablement interromput per l’arribada de la guerra civil i la carestia dels anys posteriors. A la dècada de 1950 es reactiva la construcció d’habitatges, que esclata amb força als anys 60 i 70 —quasi la meitat dels habitatges que presentem es construeixen durant aquestes dues dècades—2 i el ritme es rebaixa als anys 80. A principis de la dècada de 1990, els Jocs Olímpics contribueixen a la remodelació del front marítim amb noves zones residencials, i l’àrea metropolitana creix en els anys següents de forma moderada però constant, fins a l’aturada total el 2010, de la qual tot just n’hem començat a sortir. Cadascun d’aquests períodes d’expansió respon a una casuística particular que acaba promovent habitatges de diferent mena.
L’expansió a l’Eixample
La imatge de la ciutat de Barcelona va sovint associada a l’arquitectura de l’Eixample antic i els seus edificis del tombant del segle XX. Es tracta d’una arquitectura eminentment burgesa, construïda en un moment de bonança econòmica per a la ciutat, i que coincideix també amb el modernisme com a moviment cultural, el qual té el seu braç més potent, precisament, en el camp de l’arquitectura. Els habitatges construïts sobre la retícula traçada per Cerdà responen majoritàriament a una tipologia de dos pisos passants en profunditat per replà, amb l’entrada situada a la part central i organitzats com una successió d’estances i celoberts disposats entre el carrer i l’interior d’illa. Només els habitatges dels xamfrans presenten, de forma excepcional, variacions sobre aquesta tipologia.

L’element principal d’aquests projectes és la façana, que es presenta com la imatge pública de l’edifici, en tant que extensió de la família que l’ha finançat i que li posa nom. Les cases Milà, Lleó i Morera, Amatller i Batlló en són alguns dels exemples més paradigmàtics, i el fenomen es repeteix als carrers adjacents, però a una escala més modesta. Es tracta d’edificis fets per i per a la família, que n’habiten la planta principal i lloguen la resta. En els edificis de major dimensió, els habitatges permeten la coexistència de la vida familiar i professional. El pare de família rep visites o passa consulta a les sales del carrer, mentre que les estances d’interior d’illa són l’escenari de les relacions familiars. La tipologia de pis passant perviurà de forma ocasional en els futurs projectes de la ciutat, però és entre el 1900 i el 1939 quan viu el seu màxim apogeu com a model habitacional.


Les dècades dels anys 60 i 70
L’1 de maig del 1959 —una data prou assenyalada—, el ministre d’habitatge José Luis de Arrese declara que Espanya ha de ser “un país de propietaris i no de proletaris”.3 Es tanca l’etapa de postguerra, durant la qual el govern franquista havia promogut, primer, la creació dels anomenats poblats de colonització en zones rurals per part de l’Instituto Nacional de Colonización (1939-1971), i, després, la construcció d’habitatges en règim de renda amb la Ley de Viviendas de Renta Limitada (1954), per passar a fomentar la propietat privada com a fet essencial d’una nova societat que aspira a ser de classe mitjana. L’accés a l’habitatge, per tant, s’empra com a eina de control de la població per a garantir-ne l’ordre —qui res no té, res no pot perdre. És el preàmbul del Plan Nacional de Vivienda de l’any 1961, que impulsa un període d’efervescència edificadora. Durant les següents dues dècades es construeixen, tant a Barcelona com a les ciutats de l’entorn, barris sencers que reblen l’espai buit entre els diversos nuclis antics de població i que convertiran l’àrea metropolitana en una de les zones més densament poblades d’Europa.
“L’accés a l’habitatge, per tant, s’empra com a eina de control de la població per a garantir-ne l’ordre —qui res no té, res no pot perdre. És el preàmbul del Plan Nacional de Vivienda de l’any 1961, que impulsa un període d’efervescència edificadora.”
Qui construeix aquests habitatges? Amb l’avenç dels mitjans de transport, viure al centre de la ciutat deixa de ser prioritari, i les famílies de l’alta burgesia desplacen la seva residència als afores, a cases unifamiliars amb jardí. La producció d’habitatges es trasllada a estaments oficials i a empreses promotores, que posen per davant el rendiment econòmic de la inversió a la imatge pública de l’edifici com a representació de la família.
En aquest context, la planta passa a ser l’element principal en la configuració de l’edifici, en tant que prioritza la superfície de metres quadrats que es podran posar a la venda. L’explotació de la profunditat edificable i la reducció de les dimensions dels pisos comporten canvis en la seva organització: de la tipologia de dos habitatges passants per replà es passa a quatre —o més, en edificis de grans dimensions. Als habitatges ja no s’hi accedeix pel centre, sinó per un dels extrems. Amb la implantació generalitzada de l’ascensor i de les estructures de formigó armat, més resistents que no pas els tradicionals murs portants de maó, els edificis creixen en alçària i la planta més preuada deixa de ser la principal i passa a ser l’àtic: menys soroll, més llum i la possibilitat d’un espai exterior propi.




Si al pis burgès de principis de segle s’establia una certa flexibilitat en les estances, fent relativament fàcil d’imaginar diferents configuracions espacials, els habitatges dels anys 60 són ja plenament deutors d’un funcionalisme, sovint mal entès, que demana de forma clara i inequívoca un ús específic per cada habitació. El passadís, estret i fosc, vertebra l’organització d’uns espais desconnectats entre si. Només algunes estances —normalment la sala d’estar i el dormitori principal— es bolquen a l’espai exterior, i la resta s’han d’acontentar amb ventilar a través de patis cada cop més petits. La façana no és ja un element amb identitat pròpia, sinó l’externalització d’allò que passa a l’interior.




L’habitatge experimental
Davant d’aquesta nova normalitat habitacional sorgeix amb força un moviment en sentit oposat, encapçalat per joves arquitectes que aspiren a repensar tipològicament l’habitatge, tant en planta com en secció. Es tracta sovint d’edificis promoguts per comunitats de veïns formades per professionals liberals que uneixen esforços a la recerca d’habitatges que no troben al mercat. A vegades, els mateixos arquitectes en són també els futurs habitants, recuperant d’alguna manera la figura de l’antiga burgesia promotora que construïa per a si mateixa.
És el cas dels habitatges al carrer de Nicaragua, on Ricardo Bofill va residir uns anys abans de traslladar-se a La Fàbrica. L’edifici Frégoli I d’Esteve Bonell, els habitatges Caponata d’MBM i la casa Fullà de Clotet i Tusquets exploren les possibilitats de connexió entre estances situades a diferents nivells, una opció que ja havien estudiat anteriorment Sert a la casa Jenara López, Duran i Reynals als habitatges Muntades, Barba Corsini a l’adequació de les golfes de la casa Milà. Els habitatges al carrer de Muntaner de Solà-Morales, els de Can Bruixa de Mora, Piñón i Viaplana o els del carrer de Johann Sebastian Bach de Bofill se centren, en canvi, en proporcionar solucions innovadores a la problemàtica de construir en profunditat. L’últim d’aquests projectes, per exemple, aconsegueix projectar habitatges de quatre dormitoris sense un sol celobert.




La tendència a l’entropia
Mentre una bona part dels habitatges tendeixen a formalitzar-se en esquemes tipològics de gran similitud i, excepcionalment, sorgeixen propostes que investiguen noves formalitzacions de l’espai, es generalitzen també els projectes que exploten la falta de control per tal de maximitzar la superfície construïda amb força menys subtilesa que aquests tres darrers projectes.


Llargs passadissos que es recargolen sobre si mateixos, edificis que ocupen tota la parcel·la i es farceixen de petits patis insuficients per a garantir el confort interior, estranyes contorsions per aportar als habitatges un mínim de façana exterior… En edificis cada cop més alts, les plantes més baixes es veuen especialment penalitzades. Es fa necessària una major regulació.
L’habitatge normatiu
L’arquitectura hiperregulada que avui en dia construïm és conseqüència directa del descontrol provocat per les males pràctiques de dècades anteriors. Si inicialment la normativa se centra en aspectes urbanístics —alçària màxima reguladora, edificabilitat de la parcel·la, profunditat edificable, volum màxim, dimensions mínimes de patis, etc.—, després s’enfoca a regular cada cop més l’espai interior, amb regles de caràcter generalista que tendeixen a uniformar les qüestions de l’habitar.
La contrapartida de promoure una arquitectura de mínims és que aquests s’estableixen d’acord amb uns estàndards que passen, de facto, a impedir propostes més experimentals. Es tracta d’un joc d’instruccions precises —dimensions mínimes de les estances, mobiliari mínim, cercles i quadrats mínims imaginaris que s’hi han de poder inserir— que limiten l’organització de l’espai i les geometries possibles. Cap dels projectes “exemplars” que hem mostrat fins ara passaria el filtre establert pel Decret d’Habitabilitat per a nous habitatges, ja no cal dir la normativa d’accessibilitat o la de seguretat d’ús. Són per això menys aptes per a viure-hi?
“La contrapartida de promoure una arquitectura de mínims és que aquests s’estableixen d’acord amb uns estàndards que passen, de facto, a impedir propostes més experimentals. […] Cap dels projectes “exemplars” que hem mostrat fins ara passaria el filtre establert pel Decret d’Habitabilitat per a nous habitatges.”
Som hereus encara d’un moviment modern que va promoure l’establiment d’un model arquetípic d’home a la mida del qual es construïa l’espai habitat. Les dimensions de referència dels nostres habitatges —l’alçària del taulell de la cuina, per exemple— encara estan fixades sota aquest criteri, pressuposant que totes aquelles persones diferents de l’arquetip ideal s’hi hauran d’adaptar. L’evolució més gran ha estat, probablement, en la definició de qui és aquest individu estàndard. En pro d’una major inclusivitat, la normativa de construcció de nous habitatges requereix cada cop més mecanismes d’adaptació a persones amb funcionalitats diverses. L’home lecorbusierià de mides “estàndard” ha estat substituït per una persona-collage que engloba totes les disfuncions possibles. Una persona que no és ningú en concret però que té afectacions que tots podem arribar a patir, de forma permanent o transitòria, en algun moment de les nostres vides. Per tal de poder-lo adaptar a tothom, l’habitatge contemporani de nova construcció no està fet per a ningú.


Davant la impossibilitat de repensar tipològicament l’interior de forma anàloga als arquitectes dels anys 60 i 70, la investigació en arquitectura s’ha traslladat a la construcció de l’envolupant i als espais comunitaris com a llocs de relació, especialment en els projectes d’habitatge amb protecció oficial. En el context actual d’emergència climàtica, i després de dècades d’estructures reticulars de formigó armat i tancaments de totxana, s’està produint una veritable evolució en l’apartat de la tècnica, amb la implantació de nous materials i elements de control climàtic que emfasitzen aspectes com la temperatura interior i la qualitat de l’aire per sobre de la formalització de l’espai habitat.


Arquitectures d’interior
Paradoxalment, hi ha avui més llibertat creativa en el camp de la reforma d’interiors que en la construcció de nous edificis. Malgrat les limitacions d’actuar dins d’un perímetre predefinit i amb una sèrie de condicionants externs que no es poden controlar, l’espai gris de l’alegalitat en què es mouen aquests projectes proporciona, finalment, la possibilitat de manipular allò existent per a generar espais domèstics que s’adeqüin a les necessitats reals dels seus futurs habitants. Des de petites intervencions fins a operacions de major envergadura, es tracta de projectes que introdueixen variables noves i molt diverses —hedonisme, compacitat, sostenibilitat, economia, surrealisme— en espais preexistents, sovint habitatges, però també en la reconversió (no regulada) de locals destinats a altres usos.


Projectes com la “Casa dins una maleta” de Flores i Prats, la 10K House de Takk, l’apartament de 700 m2 per a un solter d’Arquitectura G, o l’A Table (II) d’Escolano i Steegmann proporcionen mirades heterogènies a voluntats diverses i experimenten amb formes d’habitar alternatives. Es tracta de propostes que entenen la seva pròpia condició efímera, intervencions reversibles que duraran mentre siguin útils. L’estabilitat de l’estructura que les embolcalla no serà eterna, però sí que durarà prou per a acollir nous habitants amb noves necessitats, i aquests espais es podran canviar.


El periple de la família burgesa que construïa com a extensió de si mateixa, i que evoluciona als anys 60 i 70 cap a la comunitat de veïns promotors a la recerca d’habitatges innovadors, culmina aquí en la transformació individualitzada d’espais preexistents per a clients a la recerca, com diria Curzio Malaparte, d’una casa come me. En la seva voluntat de passar desapercebuts, i precisament per no entrar en conflicte amb la burocràcia reguladora, sempre a l’aguait, aquests projectes no externalitzen la seva posició més enllà dels seus límits i, per tant, rebutgen contribuir de cap manera a la construcció de la ciutat. Aquesta és, potser, la més gran diferència amb aquella arquitectura de principis del segle XX, la qual va ajudar a construir una imatge de Barcelona que encara avui perdura. Ara, la revolució es fa de portes endins.
NOTES I REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
1 Cinc dels 216 habitatges visitats pertanyen a projectes documentats a Arquitectura Catalana, l’equivalent a un 2,3% . Sembla un percentatge alt en excés, però potser no ho és tant si se sap que tres d’aquests cinc habitatges estan situats a la Vila Olímpica, un barri que està completament documentat.
2 101 dels 216 habitatges —un 46,8 %— es van construir entre el 1960 i el 1979, de llarg el període més intensiu d’edificació residencial dels darrers cent setanta anys
3 “’No queremos una España de proletarios, sino de propietarios’ Palabras de D. José Luis de Arrese, en el homenaje que le tributaron los agentes de la propiedad inmobiliaria”, ABC (2-5-1959), pàg. 41-42.