Intro

Sobre el projecte

El fons documental digital del projecte es focalitza actualment en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any de construcció de la primera xemeneia industrial de Barcelona, i de l’estat, que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.

El projecte, promogut pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC), té l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals del sector com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que es millora, s’actualitza i amplia el seu fons documental progressivament.

El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses seus i entitats associades al COAC i d’altres fons provinents d’entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.

Cal mencionar especialment la divulgació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en molts casos inèdita– documentació gràfica.

El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC, comissionats escollits per les demarcacions del COAC i professionals i d’altres experts externs que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.

Benvingut al fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau i exemplar de divulgació i documentació arquitectònica, referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors arquitecturacatalana.cat

credits

Qui som

Projecte de:

Promogut per:

Directors:

2019-2025 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comissió Documental:

2019-2025 Ramon Faura Carolina B. Garcia Eduard Callís Francesc Rafat Pau Albert Antoni López Daufí Joan Falgueras Mercè Bosch Jaume Farreny Anton Pàmies Juan Manuel Zaguirre Josep Ferrando Fernando Marzá Moisés Puente Aureli Mora Omar Ornaque

Col·laboradors:

2019-2025 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero Lucía M. Villodres Montse Viu

Col·laboradors Externs:

2019-2025 Helena Cepeda Inès Martinel

Amb el suport de:

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

Entitats Col·laboradores:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

 

Basílica de la Sagrada Família

 

Museu del Disseny de Barcelona

 

Fomento

 

AMB

 

EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona

 

IEFC

 

Fundació Domènench Montaner.

Disseny i Programació:

edittio Nubilum

La domesticitat que habitem

per Laura Bonell

El cànon en el qual es mou la historiografia, l’ensenyament, la crítica i els reconeixements de l’arquitectura representa un percentatge gairebé negligible del parc construït, especialment en el cas de l’habitatge, la tipologia més comú. L’article, basant-se en un treball de camp personal molt ampli i inintencional, convida a una sèrie de reflexions sobre els espais reals que habitem; són les seves condicions socioculturals i normatives les que, amb més o menys encert, els han anat modelant fins a dia d’avui.

Sempre s’ha dit que la història l’escriuen els vencedors, i la web en la qual esteu ara mateix, sota el títol genèric d’Arquitectura Catalana, n’és un bon exemple: pàgina rere pàgina de projectes exitosos i carreres brillants. L’encomiable tasca de destriar, classificar i documentar les obres més rellevants d’un territori no ens pot fer oblidar, tanmateix, que aquesta no és l’arquitectura que habitem, almenys no la gran majoria de nosaltres.

Allò que és exemplar és necessàriament antagònic d’allò que és ordinari: el primer necessita el segon per comparar-s’hi i establir la seva preponderància. Es proposa aquí fer una revisió de l’arquitectura domèstica dels darrers dos segles, de l’arquitectura “normal”, i com aquesta ha evolucionat en el temps. No per reivindicar-ne unes qualitats ocultes que hagin pogut passar desapercebudes pel cànon oficial, sinó per constatar la seva existència i la seva massiva presència a les nostres ciutats.

“Allò que és exemplar és necessàriament antagònic d’allò que és ordinari: el primer necessita el segon per comparar-s’hi i establir la seva preponderància. Es proposa aquí fer una revisió de […] l’arquitectura “normal”[…] No per reivindicar-ne unes qualitats ocultes […] sinó per constatar la seva existència”

Per fer-ho ens acompanyarem d’un recull de plantes d’habitatges recopilades en els darrers deu anys: 216 habitatges en edificis plurifamiliars, majoritàriament a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Una mostra petita, però prou significativa,1 que permet extreure’n algunes conclusions.

Cal potser aquí un petit apunt biogràfic per entendre’n la procedència. Quan vaig acabar la carrera el 2013, vaig compaginar durant uns anys la feina a temps parcial en estudis establerts amb els primers encàrrecs privats i l’elaboració de taxacions immobiliàries. A la poca creativitat inherent a fer informes de taxació s’hi afegeix, tanmateix, la possibilitat d’observar com viu gent de tota mena: des de xalets de multimilionaris a pisos pastera. Sigui per hipoteques, divorcis, herències o avals a hisenda, tots els estrats de la societat necessiten taxacions. Es tracta, per tant, d’un treball de camp inintencionat que s’allunya dels ideals de l’arquitectura d’autor per acostar-se a la realitat construïda i el seu dia a dia.

Expliquen la història recent del país

Els llocs que habitem estan indubtablement lligats a la història de la ciutat i del país. La construcció d’habitatges és, al cap i a la fi, inseparable de la política i l’economia d’un determinat moment. El retrat proposat va des del 1850 fins al 2019, dates respectives dels habitatges més antics i els visitats més recentment. Engloba, per tant, la construcció de la ciutat des del Pla Cerdà fins a l’esclat de la bombolla immobiliària.

Recull de les plantes dels 216 habitatges visitats i redibuixats, endreçats per any de construcció. Una radiografia aleatòria de les tipologies del parc d’habitatges local. (© Bonell+Dòriga)

Veure’ls en ordre cronològic ens permet una lectura centrada en l’evolució tipològica, però també interpretar-ne les successives etapes. La ciutat evoluciona a diferents velocitats, i a uns períodes de gran intensitat els succeeixen d’altres de relativa calma. La construcció de l’Eixample s’accelera a principis del segle xx fins que arriba al seu moment més àlgid a principis de la dècada de 1930, quan es veu inevitablement interromput per l’arribada de la guerra civil i la carestia dels anys posteriors. A la dècada de 1950 es reactiva la construcció d’habitatges, que esclata amb força als anys 60 i 70 —quasi la meitat dels habitatges que presentem es construeixen durant aquestes dues dècades—2 i el ritme es rebaixa als anys 80. A principis de la dècada de 1990, els Jocs Olímpics contribueixen a la remodelació del front marítim amb noves zones residencials, i l’àrea metropolitana creix en els anys següents de forma moderada però constant, fins a l’aturada total el 2010, de la qual tot just n’hem començat a sortir. Cadascun d’aquests períodes d’expansió respon a una casuística particular que acaba promovent habitatges de diferent mena.

L’expansió a l’Eixample

La imatge de la ciutat de Barcelona va sovint associada a l’arquitectura de l’Eixample antic i els seus edificis del tombant del segle XX. Es tracta d’una arquitectura eminentment burgesa, construïda en un moment de bonança econòmica per a la ciutat, i que coincideix també amb el modernisme com a moviment cultural, el qual té el seu braç més potent, precisament, en el camp de l’arquitectura. Els habitatges construïts sobre la retícula traçada per Cerdà responen majoritàriament a una tipologia de dos pisos passants en profunditat per replà, amb l’entrada situada a la part central i organitzats com una successió d’estances i celoberts disposats entre el carrer i l’interior d’illa. Només els habitatges dels xamfrans presenten, de forma excepcional, variacions sobre aquesta tipologia.

La generositat espaial d’aquest tipus d’habitatges ha permès la seva adaptació a models de vida canviants; també a l’especulació actual, que els ha escapçat. D’un n’han fet dos, eliminant dues de les seves grans virtuts: el pis passant amb ventilació creuada i l’entrada a l’habitatge pel centre de la planta. (© Bonell+Dòriga)

L’element principal d’aquests projectes és la façana, que es presenta com la imatge pública de l’edifici, en tant que extensió de la família que l’ha finançat i que li posa nom. Les cases Milà, Lleó i Morera, Amatller i Batlló en són alguns dels exemples més  paradigmàtics, i el fenomen es repeteix als carrers adjacents, però a una escala més modesta. Es tracta d’edificis fets per i per a la família, que n’habiten la planta principal i lloguen la resta. En els edificis de major dimensió, els habitatges permeten la coexistència de la vida familiar i professional. El pare de família rep visites o passa consulta a les sales del carrer, mentre que les estances d’interior d’illa són l’escenari de les relacions familiars. La tipologia de pis passant perviurà de forma ocasional en els futurs projectes de la ciutat, però és entre el 1900 i el 1939 quan viu el seu màxim apogeu com a model habitacional.

La casa Pons i Trabal, amb una façana unitària per a dues finques diferents, com s’endevina en planta baixa. (autoria desconeguda)
A la Casa Calvet s’endevina la importància donada als espais i recorreguts entre l’accès principal i la porta de cada habitatge. El que avui és residual ahir va ser principal. (autoria desconeguda – Fons Col·leccions / Arxiu Històric del COAC)

Les dècades dels anys 60 i 70

L’1 de maig del 1959 —una data prou assenyalada—, el ministre d’habitatge José Luis de Arrese declara que Espanya ha de ser “un país de propietaris i no de proletaris”.3 Es tanca l’etapa de postguerra, durant la qual el govern franquista havia promogut, primer, la creació dels anomenats poblats de colonització en zones rurals per part de l’Instituto Nacional de Colonización (1939-1971), i, després, la construcció d’habitatges en règim de renda amb la Ley de Viviendas de Renta Limitada (1954), per passar a fomentar la propietat privada com a fet essencial d’una nova societat que aspira a ser de classe mitjana. L’accés a l’habitatge, per tant, s’empra com a eina de control de la població per a garantir-ne l’ordre qui res no té, res no pot perdre. És el preàmbul del Plan Nacional de Vivienda de l’any 1961, que impulsa un període d’efervescència edificadora. Durant les següents dues dècades es construeixen, tant a Barcelona com a les ciutats de l’entorn, barris sencers que reblen l’espai buit entre els diversos nuclis antics de població i que convertiran l’àrea metropolitana en una de les zones més densament poblades d’Europa.

“L’accés a l’habitatge, per tant, s’empra com a eina de control de la població per a garantir-ne l’ordre qui res no té, res no pot perdre. És el preàmbul del Plan Nacional de Vivienda de l’any 1961, que impulsa un període d’efervescència edificadora.”

Qui construeix aquests habitatges? Amb l’avenç dels mitjans de transport, viure al centre de la ciutat deixa de ser prioritari, i les famílies de l’alta burgesia desplacen la seva residència als afores, a cases unifamiliars amb jardí. La producció d’habitatges es trasllada a estaments oficials i a empreses promotores, que posen per davant el rendiment econòmic de la inversió a la imatge pública de l’edifici com a representació de la família.

En aquest context, la planta passa a ser l’element principal en la configuració de l’edifici, en tant que prioritza la superfície de metres quadrats que es podran posar a la venda. L’explotació de la profunditat edificable i la reducció de les dimensions dels pisos comporten canvis en la seva organització: de la tipologia de dos habitatges passants per replà es passa a quatre —o més, en edificis de grans dimensions. Als habitatges ja no s’hi accedeix pel centre, sinó per un dels extrems. Amb la implantació generalitzada de l’ascensor i de les estructures de formigó armat, més resistents que no pas els tradicionals murs portants de maó, els edificis creixen en alçària i la planta més preuada deixa de ser la principal i passa a ser l’àtic: menys soroll, més llum i la possibilitat d’un espai exterior propi.

Tipologia d’habitatges visitats amb dues estances a la façana principal, la més habitual. (© Bonell+Dòriga)
Tipologia d’habitatges visitats amb tres estances a la façana principal, aprofitant finques de dimensions majors. (© Bonell+Dòriga)
La singularitat dels pisos amb més façana que profunditat. En ocasions, el resultat d’àtics o sobreàtics situats perpendicularment a la tipologia principal. (© Bonell+Dòriga)
La resolució d’habitatges en cantonada és un exercici estimulant però no sempre ben resolt. (© Bonell+Dòriga)

Si al pis burgès de principis de segle s’establia una certa flexibilitat en les estances, fent relativament fàcil d’imaginar diferents configuracions espacials, els habitatges dels anys 60 són ja plenament deutors d’un funcionalisme, sovint mal entès, que demana de forma clara i inequívoca un ús específic per cada habitació. El passadís, estret i fosc, vertebra l’organització d’uns espais desconnectats entre si. Només algunes estances —normalment la sala d’estar i el dormitori principal— es bolquen a l’espai exterior, i la resta s’han d’acontentar amb ventilar a través de patis cada cop més petits. La façana no és ja un element amb identitat pròpia, sinó l’externalització d’allò que passa a l’interior.

Els Habitatges Biscaia 340, resolent una planta amb dues estances a façana. (© Antoni de Moragas i Gallisà, Francesc de Riba i Salas – Fons Antoni de Moragas i Gallisà / Arxiu Històric del COAC)
L’any 1929, Josep Lluís Sert als Habitatges Rosselló va ser un dels primers en experimentar amb 4 pisos per replà en uns habitatges entre mitgeres. (© Josep LLuís Sert)
Els patis intermedis, necessaris, acaben resultant en espais de comunicació interior i relació entre els veïns, com als habitatges en cooperativa Lepant II (© Francesc Català-Roca – Fons MBM / Arxiu Històric del COAC)
Un resultat espaial molt similar al de la imatge anterior, 20 anys després, als habitatges Sant Quintí d’Arias, Pérez de la Vega i Twose, i que avui dia torna a reivindicar-se, sobretot en les noves propostes públiques d’habitatge protegit. (© José Hevia)

L’habitatge experimental

Davant d’aquesta nova normalitat habitacional sorgeix amb força un moviment en sentit oposat, encapçalat per joves arquitectes que aspiren a repensar tipològicament l’habitatge, tant en planta com en secció. Es tracta sovint d’edificis promoguts per comunitats de veïns formades per professionals liberals que uneixen esforços a la recerca d’habitatges que no troben al mercat. A vegades, els mateixos arquitectes en són també els futurs habitants, recuperant d’alguna manera la figura de l’antiga burgesia promotora que construïa per a si mateixa.

És el cas dels habitatges al carrer de Nicaragua, on Ricardo Bofill va residir uns anys abans de traslladar-se a La Fàbrica. L’edifici Frégoli I d’Esteve Bonell, els habitatges Caponata d’MBM i la casa Fullà de Clotet i Tusquets exploren les possibilitats de connexió entre estances situades a diferents nivells, una opció que ja havien estudiat anteriorment Sert a la casa Jenara López, Duran i Reynals als habitatges Muntades, Barba Corsini a l’adequació de les golfes de la casa Milà. Els habitatges al carrer de Muntaner de Solà-Morales, els de Can Bruixa de Mora, Piñón i Viaplana o els del carrer de Johann Sebastian Bach de Bofill se centren, en canvi, en proporcionar solucions innovadores a la problemàtica de construir en profunditat. L’últim d’aquests projectes, per exemple, aconsegueix projectar habitatges de quatre dormitoris sense un sol celobert.

La recerca de complexitat en secció torna amb força a partir de la segona meitat dels anys 60, com demostra aquesta secció en perspectiva de la casa Fullà. (© Lluís Clotet, Oscar Tusquets – Fons Clotet, Tusquets, Paricio / Arxiu Històric del COAC)
Perspectiva interior d’un dúplex dels Habitatges Frégoli I, on es segueixen explorant maneres més experimentals de concebre els espais (© Esteve Bonell)
Planta dels habitatges Can Bruixa, amb lleugeres variacions consecutives en la seva inclinació al respecte de la façana principal. (© Gabriel Mora, Helio Piñon, Albert Viaplana – Fons Gabriel Mora / Arxiu Històric del COAC)
Pisos gairebé partits per patis centrals generosos en la proposta dels habitatges Muntaner-Avenir. Podriem dir que cada pis passa a tenir 4 façanes. (© Manuel de Solà-Morales i Rubió, Manuel de Solà-Morales i Rosselló )

La tendència a l’entropia

Mentre una bona part dels habitatges tendeixen a formalitzar-se en esquemes tipològics de gran similitud i, excepcionalment, sorgeixen propostes que investiguen noves formalitzacions de l’espai, es generalitzen també els projectes que exploten la falta de control per tal de maximitzar la superfície construïda amb força menys subtilesa que aquests tres darrers projectes.

Exemples contextualitzats amb els edificis adjacents, on es veu clarament la relació especulativa d’aquests pisos amb les seves possibilitats reals d’il·luminació i ventilació. El mercat del sòl no es regula sol. (© Bonell+Dòriga)

Llargs passadissos que es recargolen sobre si mateixos, edificis que ocupen tota la parcel·la i es farceixen de petits patis insuficients per a garantir el confort interior, estranyes contorsions per aportar als habitatges un mínim de façana exterior… En edificis cada cop més alts, les plantes més baixes es veuen especialment penalitzades. Es fa necessària una major regulació.

L’habitatge normatiu

L’arquitectura hiperregulada que avui en dia construïm és conseqüència directa del descontrol provocat per les males pràctiques de dècades anteriors. Si inicialment la normativa se centra en aspectes urbanístics —alçària màxima reguladora, edificabilitat de la parcel·la, profunditat edificable, volum màxim, dimensions mínimes de patis, etc.—, després s’enfoca a regular cada cop més l’espai interior, amb regles de caràcter generalista que tendeixen a uniformar les qüestions de l’habitar.

La contrapartida de promoure una arquitectura de mínims és que aquests s’estableixen d’acord amb uns estàndards que passen, de facto, a impedir propostes més experimentals. Es tracta d’un joc d’instruccions precises —dimensions mínimes de les estances, mobiliari mínim, cercles i quadrats mínims imaginaris que s’hi han de poder inserir— que limiten l’organització de l’espai i les geometries possibles. Cap dels projectes “exemplars” que hem mostrat fins ara passaria el filtre establert pel Decret d’Habitabilitat per a nous habitatges, ja no cal dir la normativa d’accessibilitat o la de seguretat d’ús. Són per això menys aptes per a viure-hi?

“La contrapartida de promoure una arquitectura de mínims és que aquests s’estableixen d’acord amb uns estàndards que passen, de facto, a impedir propostes més experimentals. […] Cap dels projectes “exemplars” que hem mostrat fins ara passaria el filtre establert pel Decret d’Habitabilitat per a nous habitatges.”

Som hereus encara d’un moviment modern que va promoure l’establiment d’un model arquetípic d’home a la mida del qual es construïa l’espai habitat. Les dimensions de referència dels nostres habitatges —l’alçària del taulell de la cuina, per exemple— encara estan fixades sota aquest criteri, pressuposant que totes aquelles persones diferents de l’arquetip ideal s’hi hauran d’adaptar. L’evolució més gran ha estat, probablement, en la definició de qui és aquest individu estàndard. En pro d’una major inclusivitat, la normativa de construcció de nous habitatges requereix cada cop més mecanismes d’adaptació a persones amb funcionalitats diverses. L’home lecorbusierià de mides “estàndard” ha estat substituït per una persona-collage que engloba totes les disfuncions possibles. Una persona que no és ningú en concret però que té afectacions que tots podem arribar a patir, de forma permanent o transitòria, en algun moment de les nostres vides. Per tal de poder-lo adaptar a tothom, l’habitatge contemporani de nova construcció no està fet per a ningú.

El bloc de 54 Habitatges al Bon Pastor, en una fotografia on es mostren clarament les intencions: diferents profunditats, tamissos i espais de qualitats diverses. (© José Hevia)
Planta dels mateixos habitatges, on es llegeix la voluntat projectual de recuperar virtuts passades i d’explorar-ne de noves. (© Peris+Toral)

Davant la impossibilitat de repensar tipològicament l’interior de forma anàloga als arquitectes dels anys 60 i 70, la investigació en arquitectura s’ha traslladat a la construcció de l’envolupant i als espais comunitaris com a llocs de relació, especialment en els projectes d’habitatge amb protecció oficial. En el context actual d’emergència climàtica, i després de dècades d’estructures reticulars de formigó armat i tancaments de totxana, s’està produint una veritable evolució en l’apartat de la tècnica, amb la implantació de nous materials i elements de control climàtic que emfasitzen aspectes com la temperatura interior i la qualitat de l’aire per sobre de la formalització de l’espai habitat.

Una de les primeres aproximacions a Barcelona al concepte d’atri climàtic va ser la Cooperativa d’Habitatge La Borda, de l’equip LaCol. Els espais comuns no només com a lloc de relació —proposta ja molt explorada als anys 70— si no com a regulador de temperatura. (© Lluc Miralles)
De vegades, aquesta lectura d’espai intermig permet la relació entre dues arquitectures discordants mitjançant una doble pell, enriquint els recorreguts i millorant la qualitat mediambiental‘eficiència energètica. A la imatge, els habitatges Fabra i Coats de Roldán+Berengué. (© Juan Franco Martos)

Arquitectures d’interior

Paradoxalment, hi ha avui més llibertat creativa en el camp de la reforma d’interiors que en la construcció de nous edificis. Malgrat les limitacions d’actuar dins d’un perímetre predefinit i amb una sèrie de condicionants externs que no es poden controlar, l’espai gris de l’alegalitat en què es mouen aquests projectes proporciona, finalment, la possibilitat de manipular allò existent per a generar espais domèstics que s’adeqüin a les necessitats reals dels seus futurs habitants. Des de petites intervencions fins a operacions de major envergadura, es tracta de projectes que introdueixen variables noves i molt diverses —hedonisme, compacitat, sostenibilitat, economia, surrealisme— en espais preexistents, sovint habitatges, però també en la reconversió (no regulada) de locals destinats a altres usos.

La “Casa dins una maleta”, de Flores i Prats, reconverteix un antic safareig minúscul en un habitatge mitjançant la col·locació d’un moble que desplega les seves múltiples funcions segons convingui, com una navalla suïssa. (© Eugeni Pons)
L’apartament per a un solter d’Arquitectura-G, de 700m², és el cas contrari. Superfície sense límits en una antiga nau industrial que permet desplegar un imaginari hedonista. (© José Hevia)

Projectes com la “Casa dins una maleta” de Flores i Prats, la 10K House de Takk, l’apartament de 700 m2 per a un solter d’Arquitectura G, o l’A Table (II) d’Escolano i Steegmann proporcionen mirades heterogènies a voluntats diverses i experimenten amb formes d’habitar alternatives. Es tracta de propostes que entenen la seva pròpia condició efímera, intervencions reversibles que duraran mentre siguin útils. L’estabilitat de l’estructura que les embolcalla no serà eterna, però sí que durarà prou per a acollir nous habitants amb noves necessitats, i aquests espais es podran canviar.

La 10k House de l’estudi TAKK segueix estratègies transgressores sota un discurs energètic i econòmic. Només habilita aquells espais que considera necessaris. (© José Hevia)
L’A table (II) d’Escolano i Steegman busca la relectura de l’espai mitjançant l’obertura i colonització d’espais residuals amb elements inesperats. (© José Hevia)

El periple de la família burgesa que construïa com a extensió de si mateixa, i que evoluciona als anys 60 i 70 cap a la comunitat de veïns promotors a la recerca d’habitatges innovadors, culmina aquí en la transformació individualitzada d’espais preexistents per a clients a la recerca, com diria Curzio Malaparte, d’una casa come me. En la seva voluntat de passar desapercebuts, i precisament per no entrar en conflicte amb la burocràcia reguladora, sempre a l’aguait, aquests projectes no externalitzen la seva posició més enllà dels seus límits i, per tant, rebutgen contribuir de cap manera a la construcció de la ciutat. Aquesta és, potser, la més gran diferència amb aquella arquitectura de principis del segle XX, la qual va ajudar a construir una imatge de Barcelona que encara avui perdura. Ara, la revolució es fa de portes endins.

NOTES I REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

1 Cinc dels 216 habitatges visitats pertanyen a projectes documentats a Arquitectura Catalana, l’equivalent a un 2,3% . Sembla un percentatge alt en excés, però potser no ho és tant si se sap que tres d’aquests cinc habitatges estan situats a la Vila Olímpica, un barri que està completament documentat.

2 101 dels 216 habitatges —un 46,8 %— es van construir entre el 1960 i el 1979, de llarg el període més intensiu d’edificació residencial dels darrers cent setanta anys

3 “’No queremos una España de proletarios, sino de propietarios’ Palabras de D. José Luis de Arrese, en el homenaje que le tributaron los agentes de la propiedad inmobiliaria”, ABC (2-5-1959), pàg. 41-42.

Tornar

Cronologia (28)

  1. Casa Antoni Amatller

    Josep Puig i Cadafalch

    Casa Antoni Amatller

    La primera fase del projecte consisteix en la reforma d’una antiga casa de lloguer, un costum habitual a l’eixample del final del segle XIX. La segona etapa consisteix en el disseny de l’estudi d’un fotògraf a la planta més alta, per justificar una peculiar solució de coronament que no s’ajustava a les ordenances d’edificació. El resultat és una de les interpretacions més fresques de l’arquitectura gòtica septentrional: la galeria porticada passa a la tercera planta, però té una rèplica subtil als aparadors de la planta baixa; la simetria es manté rigorosament a la meitat superior de la façana, mentre que la composició és més lliure al contacte amb el carrer; tot el pla de façana s’ornamenta amb uns motius abstractes i repetitius que culminen en la silueta escalonada de la coronació, que oculta una coberta a dos vessants. Sens dubte és l’obra en què Puig i Cadafalch explora d’una manera més agosarada la llibertat compositiva pròpia de la sensibilitat moderna emergent.
  2. Casa Calvet

    Antoni Gaudí i Cornet

    Casa Calvet

    Es tracta d’una interpretació força agosarada de la casa de lloguer pròpia de l’Eixample, en aquest cas amb dos habitatges per planta i una banda de façana amb cinc obertures. La façana al carrer, a base de balcons trilobats, un ordre variat de filades de carreus i una coronació amb dos timpans barrocs, contrasta amb la solució de la façana posterior, on incorpora bandes d’esgrafiats blancs a totes dues galeries i balustrades de perfils simplificats. Malgrat tot, la façana al carrer és repleta de petites simbologies imperceptibles, com ara els bolets, que al·ludeixen a la vocació de micòleg del propietari, o el xiprer de sota la tribuna, símbol de l’hospitalitat. Gaudí també recorre a l’excepció i a les referències barroques al vestíbul i a l’interior dels habitatges, tots ells diferents, i no dubta a utilitzar els estucats dibuixats, la pedra artificial o d’altres materials dissimulats per obtenir els efectes estètics que desitja.
  3. Casa Lleó Morera

    Lluís Domènech i Montaner

    Casa Lleó Morera

    El projecte original de Domènech i Montaner contemplava la reforma d’una façana, però va acabar essent un edifici de nova planta. Es tracta del tipus de casa modernista destinat a allotjar els propietaris a la planta noble i deixar dos o tres pisos de lloguer. Domènech posa tot l’èmfasi a trencar la repetitivitat dels ordres verticals per mitjà del treball de la pedra, que en la seva varietat és determinant per definir l’aspecte enormement profús de la casa. L’arquitecte subratlla la cantonada i dóna un caràcter equilibrat a les façanes laterals, que no tenen la mateixa amplària. Si bé atorga un tractament àulic a la planta noble, el tractament dels dos pisos superiors —amb els grans finestrals circulars i el balcó desdoblat— denota una voluntat de dignificar tota la façana. La casa Lleó Morera exemplifica l’ideal modernista de la casa de renda que es mostra a la ciutat amb una imatge carregada de singularitat.
  4. Casa Batlló

    Antoni Gaudí i Cornet

    Casa Batlló

    Gaudí és requerit en aquest cas per transformar completament la imatge d’una casa ja existent, tot incorporant-hi amb plena llibertat noves concepcions estructurals, referències naturalistes, simbolismes de tota mena i ornamentacions abstractes. L’afegit d’una nova planta permet coronar la façana de manera asimètrica, tenint en compte la presència de la veïna casa Amatller, ja existent. La planta noble incorpora el naturalisme en la mateixa estructura portant, mentre que les golfes permeten la introducció de les voltes parabòliques, ja assajades anteriorment. La col·laboració de Josep Maria Jujol aporta una llibertat més gran en el treball amb els materials i en la intensitat dels efectes. Les dues façanes, anterior i posterior, ondulen com dues cortines. Podem considerar-la com la primera obra madura de Gaudí, on assoleix una síntesi sorprenent entre la materialitat estructural de l’edifici i el caràcter oníric dels múltiples suggeriments que hi podem trobar arreu.
  5. Casa Milà

    Antoni Gaudí i Cornet

    Casa Milà

    Es tracta de la darrera obra civil de Gaudí, on posa tot l’èmfasi en l’experimentació amb l’estructura i opta per solucions arriscades i ben diferenciades dels procediments tradicionals. Els peus drets portants són de pedra calcària del Garraf, combinats amb elements metàl·lics, i es dimensionen i configuren segons la casuística de la seva posició concreta. Els forjats són de bigues metàl·liques, que segueixen un ordre irregular d’acord amb la configuració de la planta. Les façanes al carrer es fonen amb els pilars perimetrals en un sistema monolític i autoportant. Gaudí es proposa desvincular les formes del seu contingut matèric i cercar una síntesi entre l’abstracció i l’evocació dels elements de la natura. Això el porta a convertir l’edifici en un gran monument dedicat a la Mare de Déu, que havia de coronar la casa com si aquesta només en fos un pedestal. L’ajut d’un enginyer naval o les formes suggerides a la coberta revelen un Gaudí precursor de l’arquitectura moderna, interessat a alliberar-se de les filades de maçoneria, dels ordres o del pes dels materials constructius. La Pedrera és una obra totalment inacabada que resol cada repte espacial i constructiu per mitjà de solucions inèdites i de vegades incomprensibles.
  6. Casa Jenara López

    Josep Lluís Sert , GATCPAC

    Casa Jenara López

    Es tracta d’una interpretació personal del concepte d’habitatge llegat per Le Corbusier. Els habitatges s’organitzen en dos nivells, amb accessos independents. A totes dues plantes, un petit distribuïdor central dóna accés a totes les estances. A baix hi ha la sala d’estar, el menjador, la cuina, un dormitori i les zones de servei. A dalt hi ha la resta de dormitoris, a més d’una galeria que envolta la sala d’estar i va a morir al petit balcó de la cantonada. L’organització en habitatges dúplex queda reflectida a la façana, que altera l’escala convencional i proposa una imatge més dignificada de l’habitatge urbà.
  7. Nous Apartaments a les Golfes de la Casa Milà

    Francisco Juan Barba Corsini

    Nous Apartaments a les Golfes de la Casa Milà

    La zona de golfes de La Pedrera era, a més de dipòsit de trastos inútils, un veritable niu de rates quan em van encarregar estudiar una solució que permetés incorporar-la a la part útil i rendible de l’edifici. L’estructura és senzilla i molt interessant. El terrat descansa directament sobre arcs parabòlics d'envà distanciats uns 80cm, les claus dels quals vénen enllaçades per nervis de maó que segueixen directrius catenàries. El plantejament era Iògic: uns anells de pas al voltant dels grans patis centrals donen entrada a les diverses unitats, que a l'interior aprofiten l'alçada dels sostres ondulats mitjançant altells formant “dúplex”. Idea rectora. A partir del projecte, el veritable tauler de dibuix ha estat el mateix terra de la planta, amb un ferm propòsit de defensar “l'honradesa arquitectònica tant a l'estructura com als materials”, valorant una solució com més senzilla millor, fins i tot a costa de la perfecció de l’acabat. A aquesta idea m'he aferrat per fugir del decorativisme i barroquisme que m'han assaltat, com és lògic, en un ambient exuberant de formes, rebutjant la utilització de materials manufacturats en indústries que el nostre país no té. Materials. Tots han estat materials senzills, fins i tot elementals. Assajos amb maó vulgar cru, refractaris de diverses classes, ceràmics, pedres, pi gallec en algun revestiment… En xapats de cuinetes i banys després d'algun assaig en vidrats he tornat a la rajola, material de grans possibilitats, que he tractat en grups de 3 o 4 colors per peça. Crec que el major èxit aconseguit ha estat amb materials terrosos, particularment amb els refractaris per la seva calenta i vibrant qualitat. Formes. Treballant en un medi orgànic sense cap altre peu forçat que l’estructura, lliure de la presó de la retícula i de l'angle de 90 graus, lògica conseqüència d'una normalització industrial o de la utilització de murs de càrrega, però sense justificació en projectes d'estructures obertes que permeten concebre un món més lliure i proper a la natura que no va ser creada en quadrícula, he arribat a la conclusió que hem de treure partit de l'estat de la nostra indústria, permetent certes llibertats de projecte que no serien acceptables en països més avançats, per aconseguir una arquitectura més humana i atractiva. Llei d’ordenació de planta. Facilitar la vida amb el mínim esforç i la màxima sensació de benestar, cercant mínimes distàncies en els desplaçaments i adaptant a aquests traçats les línies de tancament dels ambients els tancaments dels quals queden diverses vegades flotant en planta i alçat. Estudiant les perspectives des dels punts fonamentals: dormir, menjar i estar. Normalització. Impossible normalitzar una altra cosa que la idea fonamental; he pogut crear un element “estàndard” que regula les funcions entre la cuineta i la zona de dormir, gran armari policromat que ha simplificat molt la feina. Color. Com a mediterranis de sang vermella i mar blava, no podem veure la vida en blanc i negre; el color és la nostra quarta dimensió a l’arquitectura. Assajos de policromia contrastada, gammes de colors d'un mateix ordre i fons neutres amb parts policromades. La classe de pintura emprada és la cola; al meu entendre, és la que dóna millor qualitat. Mobiliari. S'han hagut d'inventar tots els mobles, atès que no s’ha trobat res decent al mercat. Fins i tot hem hagut d’inventar la butaca Saarinen, ja inventada. Com a experiència, una cadira de respatller i seient continu i un grup inspirat en el “puf” moro en un últim apartament que recull les experiències de tots els altres i on he intentat respectar al màxim l’honradesa arquitectònica en formes i materials. Conclusió. Després de viure La Pedrera diàriament durant més d'un any, he conegut Gaudí, veritable mestre de la nostra més valenta arquitectura funcional. “La Pedrera” va començar l'any 1905, quan Gaudí tenia 53 anys, per als Srs. Milà de Barcelona, acabant-se el 1910. És una de les obres més importants, a banda del Temple Expiatori de la Sagrada Família, del genial arquitecte.
  8. Habitatges Johann Sebastian Bach 28

    Emili Bofill i Benessat , Ricardo Bofill Leví , RBTA - Ricardo Bofill Taller de Arquitectura

    Habitatges Johann Sebastian Bach 28

    Les peculiars condicions del solar porten a una solució distributiva que deixa de banda el repertori tipològic propi dels habitatges en un medi urbà. L’única façana al carrer dóna al nord. A la banda sud, l’espai de connexió amb el pati interior és molt reduït i es localitza en una cantonada. Bofill opta per situar les sales d’estar a la banda del carrer i orientar els cossos dels dormitoris cap al pati interior, tot creant un pati propi que garanteix la bona il·luminació i ventilació de la part posterior dels habitatges. Les dues ales de dormitoris s’obren escalonadament cap a la bona orientació, i el dormitori principal es troba a l’extrem, en la millor posició. Als espais romanents entre tots dos cossos s’hi situen les cuines, amb obertura al pati, i els banys, a les mitgeres. La façana que dóna al carrer combina alguns panys de gelosies ceràmiques amb persianes de fusta, que tanquen les sales d’estar de manera asimètrica.
  9. Edifici d'Habitatges en Cooperativa Lepant II

    Oriol Bohigas i Guardiola , Josep Maria Martorell i Codina , David Mackay , MBM Arquitectes

    Edifici d'Habitatges en Cooperativa Lepant II

    La idea fonamental del projecte és agrupar una sèrie de vivendes de petita superfície al voltant d'un ampli pati central, donant a aquest pati, no el caràcter d'un simple pou de ventilació, sinó un espai de convivència i circulació. La forma d'aquest pati és la que simplement resulta de col·locar els mateixos tipus d'habitatges en successió ordenada, seguint aproximadament les línies del solar. Aquest espai resultant s'ha tractat amb l'intent d'obtenir un cert ambient de plaça urbana. Així, els diferents compartiments s'han fraccionat i diferenciat, intentant una fluent continuïtat d'espais, de manera que mai no apareguin alhora els seus límits definitius, amb la qual cosa es té una mica la renovació de la continuïtat d'un carrer o d'una successió de petites places. Així mateix, al compartiment més ampli, s'ha situat una petita font, que formalment recorda alguns elements tradicionals dels nostres pobles i que centra una possible vida comunitària del conjunt. A banda d'aquestes consideracions d'ordre psicològic, aquest espai central serveix per al joc de nens, les reunions dels copropietaris agrupats en cooperativa, etc. La resta del projecte està gairebé supeditat totalment a aquesta idea fonamental. Dues consideracions més a tenir en compte són: La necessitat d'utilitzar un tipus d'habitatge que ja estava experimentat amb èxit en aquesta mateixa organització cooperativa i el desig d'utilitzar fins a les últimes conseqüències un sistema constructiu molt simple i econòmic (paret de maó vist i estructura inferior de formigó armat). Aplicant aquests tres criteris, la resta del projecte es va resoldre gairebé automàticament. La façana, sobretot, és un resultat gairebé no meditat. Segurament, fins i tot, excessivament no meditat, perquè potser té massa aridesa, i un punt d'insultant menyspreu a les possibles qualitats formals del carrer.
  10. Habitatges Nicaragua

    Emili Bofill i Benessat , Ricardo Bofill Leví , RBTA - Ricardo Bofill Taller de Arquitectura

    Habitatges Nicaragua

    Es tracta d’un programa d’habitatges de renda limitada en un solar en cantonada orientat al nord. La distribució allibera un pati de dimensions importants a la part posterior, que permet la il·luminació i la ventilació dels dormitoris dels habitatges laterals. L’habitatge central dóna tot ell al carrer, si bé oferint paraments gairebé cecs a la cantonada i obrint-se de biaix a llevant i a ponent. L’edifici ofereix una imatge de pantalles de maó que s’obren en ventall cap a les dues orientacions favorables, des d’on la visió és més transparent. Un habitatge singular desenvolupat en tres nivells dóna lloc als volums reculats de la coberta.
  11. Habitatges Johann Sebastian Bach - Francesc Pérez-Cabrero

    Ricardo Bofill Leví , Emili Bofill i Benessat , RBTA - Ricardo Bofill Taller de Arquitectura

    Habitatges Johann Sebastian Bach - Francesc Pérez-Cabrero

    L’edifici satisfà un programa de 12 habitatges de renda lliure i 21 habitatges de renda limitada, més un àtic reculat entès com una peça singular. Bofill es remet a la construcció tradicional amb fàbrica de maó per ajustar-se al perímetre circular de la plaça i donar-li un caràcter definitori. Totes dues jerarquies d’habitatges queden reflectides a la façana i, a la manera de la tradició modernista autòctona, es treu partit dels elements a petita escala (conductes de desguàs, gàrgoles, tubs de xemeneia, baranes) per donar expressivitat a l’edifici, entès com un treball delicat de fàbrica de maó i d’elements de ferro que adopten una qualitat escultòrica.
  12. Habitatges Muntaner-Avenir

    Manuel de Solà-Morales i Rosselló , Manuel de Solà-Morales i Rubió

    Habitatges Muntaner-Avenir

    La disposició dels habitatges adopta una solució que transcendeix les tipologies habituals llegades per la tradició. Tots els habitatges tenen façana al pati interior de l’illa de cases, que ofereix la millor assolellada per a les sales d’estar. Els dormitoris formen un cos separat, alineat amb els dos carrers, connectat al cos interior per uns llargs passadissos. Tots dos cossos queden separats per un pati obert que abasta tot l’edifici d’extrem a extrem. Els passadissos prenen una importància més gran en la distribució dels habitatges, ja que disposen de molta llum natural i atorguen un caràcter més obert a l’espai residual central.
  13. Casa Fullà

    Lluís Clotet i Ballús , Oscar Tusquets Blanca , Studio PER

    Casa Fullà

    L'especial relació entre els límits del solar i les alineacions que definien el pati interior d'illa provocava inevitablement l'aparició d'una enorme mitgera presidint el pati. Amb la intenció de suavitzar la seva presència es va tractar tot l'edifici amb el mateix material i els mateixos recursos constructius que els usats en les mitgeres tradicionals de Barcelona. La pretensió, sens dubte optimista, era que els veïns que vivien en els habitatges que s'obrien a l'pati no percebessin que l'edifici els donava l'esquena, sinó que els mostrés una façana el més semblant a les que donaven al carrer. En el projecte es noten moltes preocupacions alhora: resoldre l'accés als habitatges mitjançant un únic i generós espai que es va procurar lloc de trobada entre els veïns; barrejar el màxim nombre de tipus i mides d'habitatges per afavorir la diversitat dels ocupants; explorar les possibilitats dels àtics quan no es consideren simples afegits a un edifici projectat sense ells; donar privacitat i disminuir la superfície exagerada de les seves terrasses corregudes mitjançant unes claraboies que donaven llum zenital als pisos inferiors; cuines i banys radicalment interiors amb extraccions forçades... Molts temes per metre quadrat.
  14. Habitatges Frégoli I

    Esteve Bonell i Costa

    Habitatges Frégoli I

    Edifici per una comunitat de propietaris en una parcel·la estreta i llarga (9x40m) al barri de Sant Gervasi. Es tracta d'aconseguir un espai domèstic no convencional per habitatges de poca superfície. Un espai diferent, qualificat a partir de la connexió visual de les diferents parts de l’habitatge que es desenvolupa en dos nivells de 2 i 4,20m d’altura.
  15. Edifici d'Habitatges i Oficines Can Bruixa

    Gabriel Mora i Gramunt , Heliodoro Piñón Pallarés , Albert Viaplana i Veà

    Edifici d'Habitatges i Oficines Can Bruixa

    L’edifici respon a la necessitat d’incloure sis habitatges per planta en un solar en cantonada i orientat al nord, amb escàs contacte amb el pati de l’illa de cases. La solució proposa la disposició de cinc habitatges en ventall, deixant l’espai romanent per al sisè habitatge, que adopta una configuració atípica. Així, tots els habitatges tenen garantit un mínim de superfície a la façana. Els patis interiors segueixen les directrius del ventall, com també l’estructura portant, a base de pilars de secció rectangular que tanquen les crugies més petites. A la primera planta cada parell de pilars s’uneixen formant-ne un de sol, més idoni per a l’ús d’oficines. Tota la mitgera posterior queda alliberada per a les escales d’accés, i els distribuïdors reben la llum del pati de l’illa. La façana forma una doble pell que filtra el contacte amb el carrer i permet una composició de les obertures amb independència dels requeriments interiors.
  16. Edificis d'Habitatges Caponata

    Josep Maria Martorell i Codina , Oriol Bohigas i Guardiola , David Mackay , MBM Arquitectes

    Edificis d'Habitatges Caponata

    Grup de 34 habitatges (112 m2), organitzats en tres edificis independents que delimiten entre ells una plaça i un passatge amb coberta de vidre. El barri on està situat té carrers molt estrets que no aconsegueixen definir espais utilitzables. La col·locació d’aquests espais a l’interior del propi solar és una certa participació a la qualitat urbana de l’entorn. Els habitatges són tots ells de dues plantes, retranquejats cadascun en dos plans a diferent alçada, amb la qual cosa la circulació vertical es fa en trams d'escala de molt poca longitud, creant una certa continuïtat gairebé horitzontal. Els accessos es redueixen així a dos únics plànols: la planta baixa a nivell de plaça i passatge i la segona amb un passadís continu integrat als mateixos edificis.
  17. Habitatges Sant Quintí I

    Joan Arias i Roig , Luis Twose Roig , Lluís Pérez de la Vega

    Habitatges Sant Quintí I

    L’edifici Sant Quintí I forma part d'un projecte més ampli que inclou un conjunt d'habitatges i apartaments que ocupa un dels costats i dos xamfrans d'una illa de l'Eixample, edificis independents pel tipus de promoció, encara que mantenint la unitat de façana i d'accés a la planta de aparcament. Consta de 87 apartaments moblats de lloguer, oficines, locals comercials, bugaderia comuna, bar-restaurant connectat amb el vestíbul i aparcament. Es tracta d'un edifici exteriorment compacte, hermètic, on la façana es mostra com una envoltant que ho cobreix tot i que fins i tot intenta abastar les plantes àtic, perforada per obertures, on no es distingeixen les funcions de l'interior i que, determinada per la geometria de cantonada de l'eixample adopta diferents alteracions en els voladissos per accentuar la unitat de façana i donar direcció a la mateixa. Les dues plantes àtic, reculades respecte la façana s'entenen com a part de la mateixa, pertanyents a la mateixa envoltant, i s'utilitza, a més de la variació entre les plantes tipus, una estructura metàl·lica afegida a les terrasses de àtics com a element que difumina les variacions amb la resta i dona direcció longitudinal. L'esquema segueix la tipologia de l'Eixample barcelonès, amb el pati interior com a element vertebrador dels habitatges. Molt lluminós, amb parets enrajolades de rajola blanc, es travessat pels camins d'accés als apartaments, amb obertura a l'exterior i a el sol a través d'una escala circular de 4 m de diàmetre a la zona central, de vidre i connectada a el pati d'illa orientat a SO. El pati central, a què ventila la majoria de dormitoris, organitza la distribució en planta, i també en alçada ja que arriba a la planta baixa i puntualment fins a la planta soterrani i constitueix el gran espai de vestíbul.
  18. Habitatges Sant Quintí II

    Joan Arias i Roig , Luis Twose Roig , Lluís Pérez de la Vega

    Habitatges Sant Quintí II

    L’edifici Sant Quintí II forma part d'un projecte més ampli que inclou un conjunt d'habitatges i apartaments que ocupa un dels costats i dos xamfrans d'una illa de l'Eixample, edificis independents pel tipus de promoció en permuta, encara que mantenint la unitat de façana i d'accés a la planta de aparcament. Situat entre mitgeres, arribant fins al xamfrà amb el c. Industria, es desenvolupa en: sis plantes tipus i àtic, destinades a habitatges, planta altell a oficines, planta baixa per vestíbuls i locals comercials, i planta soterrani, per aparcament. Es disposen 12 habitatges per planta servits per tres escales. Aquests són de renda lliure, amb programa de sala-menjador, cuina, tres dormitoris, dos banys i terrassa. L'esquema segueix la tipologia actual de l'Eixample barcelonès, amb el pati interior com a element vertebrador i escala que serveix a quatre habitatges per planta. A la part central del solar, es situen dues escales, cada una amb dos habitatges orientats al carrer i dos al pati de illa. A la part central es situen els patis de llum comunicats entre ells. Els habitatges tenen doble ventilació a façana i pati. A la zona del xamfrà, un altre escala serveix a quatre habitatges orientats al carrer i amb patís de llums a mitgera. La façana es resol de manera unitària en el conjunt d'ambdós edificis, seguint les pautes de Sant Quintí I: Es tracta com edifici exteriorment compacte, on la façana es mostra com una envoltant que ho cobreix tot i que fins i tot intenta abastar les plantes àtic, perforada per obertures, on no es distingeixen les funcions de l'interior i que, determinada per la geometria de cantonada de l'eixample adopta diferents alteracions en els voladissos per accentuar la unitat de façana i donar direcció a la mateixa.
  19. Apartament de 700m2 per a un Solter

    Jonathan Arnabat Vila , Jordi Ayala-Bril , Igor Urdampilleta Placencia , Aitor Fuentes Mendizabal , Albert Guerra Romera , Arquitectura G

    Apartament de 700m2 per a un Solter

    La primera vegada que vam visitar aquest espai, les màquines de cosir encara estaven al seu lloc. Es tractava d’un únic espai diàfan d’aproximadament 10x70m destinat a un taller de confecció que havia tancat les seves portes. L’encàrrec consistia en transformar el taller en un habitatge per a una sola persona. A més, el programa també contemplava una zona d’estudi i un taller de creació artística. Es perseguien dos objectius principals. Per un costat, definir espais d’una escala abastable, humana, en el context d’una nau de grans proporcions. Per un altre, com a contrapunt, que en cap moment es perdés la percepció d’estar en un únic espai de caràcter singular. Com a conseqüència d’aquests dos objectius, es va descartar la compartimentació de l’espai diàfan mitjançant envans. Així, el projecte planteja una sèrie de divisòries de diferent caràcter que articulen l’espai en funció de les necessitats del programa. Aquests objectes independents mai entren en contacte amb les parets perimetrals o el sostre, preservant la continuïtat visual de l’espai diàfan original. Com a complement, s’ha manipulat el perímetre de la nau en les zones de contacte amb l’exterior, creant dos grans elements separadors que introdueixen aire, llum i vegetació: la terrassa i el jardí. Amb aquesta estratègia de compartimentació obtenim una seqüència d’espais la privacitat dels quals va augmentant segons avança cap a l’interior de l’habitatge. La zona de taller de creació artística se situa a l’accés. A continuació, es troben l’espai d’estar i la cuina i, per últim, es troba la zona més privada de l’habitatge. Era important aconseguir una atmosfera de recolliment en aquesta última zona, sense que per això el dormitori i el bany es convertissin en capses aïllades de la resta. La plataforma elevada acosta l’usuari al sostre, donant-li la sensació d’estar en un espai d’una escala menor, que al seu torn domina la resta. El projecte és d’una gran simplicitat a nivell material. S’utilitza una paleta de dos colors aplicant cada color en dues textures.
  20. 54 Habitatges Socials al Bon Pastor

    Marta Peris Eugenio , José Manuel Toral Fernández , Peris+Toral Arquitectes

    54 Habitatges Socials al Bon Pastor

    El bloc consta de cinc unitats d'agregació, quatre de les quals són de dos habitatges per replà passants. La cinquena unitat d'agregació de la testera està formada per tres habitatges per planta, per orientar les sales a sud i conformar una façana, en lloc d'un tester. L'habitatge passant orienta la zona de dia a les vistes del Besòs i al parc adjacent previst, mentre que les habitacions s'orienten a un carrer de caràcter més domèstic pertanyent a la nova ordenació del Bon Pastor. La disposició del nucli de bany al centre de la planta permet articular al seu voltant circulacions que no només permeten que la casa sembli més gran, ja que es tracta de circuits infinits, sinó que permet camins alternatius. Així es pot arribar a la cuina sense travessar la sala. La peça central exempta permet una certa permeabilitat de la planta, tant a l'aire de la ventilació creuada com a la mirada, de manera que la zona de nit i de dia estan més interrelacionades amb llargues visuals que travessen la casa de façana a façana. Aquesta mateixa posició central permet simetritzar la tipologia a la planta baixa de manera que les sales d'estar s'orienten, cercant intimitat, cap als patis que el planejament disposa a la façana oest. Els bucles de doble circulació no només s'activen al voltant del bany sinó també a través de les habitacions. Una terrassa passant que comparteixen les tres habitacions allarga el passeig per la casa i minimitza els espais estancs. L'ús de l'obra vista, com a materialitat determinada pel planejament, suposa una oportunitat per introduir gelosies que permeten texturar el sòcol de l'edifici i ventilar de manera natural l'aparcament i les escales. A la planta baixa, una càmera desdobla el mur de tancament dels patis i la façana de les habitacions, on s'alterna amb una terrassa que permet no només la ventilació natural del pàrquing, sinó que genera una distància d'intimitat, a mode de filtre, entre el carrer i la casa. El sistema de balcons metàl·lics ofereix una estructura suport capaç d'incorporar malles metàl·liques que possibilitin el creixement de la vegetació com a filtre solar, tendals i tèxtils.

Sobre el mapa

Per a veure aquest contingut, reviseu la vostra  política de cookies