L’any 2024 es va celebrar el centenari del naixement de Federico Correa i d’Alfonso Milá, una de les parelles d’arquitectes barcelonins més influents de la segona meitat del segle XX, sobretot a Catalunya. Amb tal motiu, el Centre Obert d’Arquitectura va dur a terme una exposició retrospectiva del seu llegat, fugint del convencionalisme cronològic i tipològic i centrant-se en capítols singulars de la seva obra. El fil de tot plegat serà, però, el seu mètode de treball: començar els projectes directament des del dibuix en perspectiva.
L’any 1997 el COAC, en col·laboració amb el Ministerio de Fomento, va dedicar als arquitectes una exposició que, vista amb perspectiva juntament amb la construcció del Museu Episcopal de Vic, va quedar gairebé com un comiat a càmera lenta per a tots els amics i seguidors de la seva obra.
Avui una nova aproximació pren sentit per diversos motius. El primer és el creixent interès per la seva obra en els darrers anys per part de noves generacions d’arquitectes no vinculades al seu mestratge ni a les seves relacions personals i professionals, reivindicant l’atemporalitat de moltes de les seves aportacions, tant en el camp de l’arquitectura com del disseny. El segon, la possibilitat de fer-ne una revisió en absència dels arquitectes, fet que ha permès treure a la llum material inèdit que potser no era d’interès per a ells però sí per a l’estudi i comprensió de la seva obra com un bé d’interès comú; aquest aprofundiment és possible gràcies als més de 600 expedients que l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya custodia des de l’any 2006. El tercer, i relatiu al punt anterior, per fer una lectura de la seva obra vinculada a la societat en què van desenvolupar-la, intentant entendre els condicionants que la van fer possible i en van fomentar les particularitats més enllà del talent i la bona praxi dels autors.
Mobiliari i disseny: l’espai des de l’objecte
L’aproximació de Federico Correa i Alfonso Milá al disseny de mobiliari neix més de la necessitat que no d’una vocació primigènia. Graduats com a arquitectes en un país sota el règim autàrquic de la postguerra espanyola, la minsa i rància producció de mobiliari local no satisfà la intuïció d’uns professionals que albiren la importància del mobiliari per a la configuració de l’espai, sobretot en l’intangible termòmetre que són el confort i el bon gust.


Després de produir alguns dissenys icònics i també d’altres peces ad hoc per als interiors que construeixen, abandonen el disseny de mobiliari. I és que, a mesura que el país es va obrint i van proliferant els dissenyadors i editors de mobiliari de qualitat, entenen que ja no els cal dissenyar més, ja que poden fer servir les solucions d’altres que es troben fàcilment en catàlegs comercials de nova fornada. Aquesta actitud despresa en el disseny ja la mostren en la seva primera obra com a estudi propi, la Casa Villavecchia a Cadaqués, on encarreguen replicar la cadira Superleggera de Gio Ponti; si existeix, no es dissenya. En aquest sentit, tot i les mancances industrials del país, tenen clar el potencial artesanal dels gremis, fet que es manifesta en aquesta i altres obres primerenques.



Coderch-Correa-Milá: no son genios lo que necesitamos ahora
La figura de José Antonio Coderch és cabdal en l’arquitectura que desenvolupen Correa i Milá, especialment en la de la seva primera dècada com a estudi professional. Els seus projectes primerencs estan vinculats umbilicalment a l’etapa com a estudiants al despatx de Coderch i Valls. Ràpidament, aquest flux d’influència passa a ser d’anada i tornada quan, ja de forma externa i amb estudi propi, passen a col·laborar de forma conjunta i recurrent en el desenvolupament d’alguns interiors dels seus projectes a Sitges, Cadaqués, Mallorca o la Barceloneta i en la realització de dissenys de mobiliari que signarien tots junts.



Alhora, la relació de Coderch amb membres del Team X i Gio Ponti, entre d’altres arquitectes i crítics italians, els aporta una projecció internacional i la connexió amb els corrents arquitectònics crítics més rellevants del moment, així com amb revistes de la talla de Casabella i Domus, fundada per Ponti.
Aquesta aproximació a l’arquitectura a través de la figura de Coderch, més que en un llenguatge formal, s’assenta al llarg de la seva obra per mitjà d’una mirada recolzada en uns valors concrets, en una manera de ser i d’estar al món i, també, de qüestionar-lo.
Cadaqués: una nova manera de viure
Al Cadaqués de mitjan anys cinquanta es donen les condicions propícies per desenvolupar els recursos apresos sota el mestratge de Coderch, que aviat personalitzen amb un tarannà propi que serveix per obrir pas a una manera d’intervenir al poble que encara avui perdura. Aprofitant al màxim els elements originals de l’habitatge tradicional entre mitgeres, intervenen curosament amb els materials i recursos locals disponibles per realitzar subtils canvis i incorporacions que inunden aquells espais existents d’una sorprenent i refrescant modernitat, tot apel·lant a una nova manera de viure.
Les encara puntuals —però creixents— aventures de la burgesia barcelonina cap a la Costa Brava com a destí turístic propicien que Correa i Milá rebin el seu primer encàrrec que es construirà: la casa per a Javier Villavecchia al Port d’Alguer de Cadaqués.


Les decisions que es veuen reflectides en aquesta obra es resumeixen en una loggia superior que inverteix els usos diürns i nocturns de la casa, per poder gaudir així de les vistes sobre el mar des de l’estar-menjador; el mobiliari d’obra; l’austeritat de recursos; el respecte per allò existent; i la sublimació del teixit urbà del casc antic, tot lligat amb un cert hedonisme que la tipologia de casa d’estiueig permet. Aquestes decisions es repeteixen en les seves intervencions immediatament posteriors.

Progressivament, una línia més experimental es traça paral·lela a les primeres edificacions aïllades, influenciada per la cada vegada més notable relació amb Itàlia, amb la casa Rumeu com a exemple més contundent i segurament més brillant. Aquest idil·li amb Cadaqués s’estén durant més de dues dècades, durant les quals arriben a realitzar gairebé cinquanta projectes, molts d’ells construïts, alguns referents de la modernitat del país. La seva experiència al poble va conviure amb d’altres obres singulars realitzades per altres mestres de l’arquitectura com el mateix Coderch, Francisco Juan Barba Corsini, però sobretot amb la molt significativa obra dels estrangers arrelats a Cadaqués, Peter Harnden i Lanfranco Bombelli, que importen exotisme i sensibilitat artística a aquesta manera de fer iniciada per Correa i Milá.


Més enllà dels pirineus: impuls ultralocal i projecció internacional
Als anys cinquanta la cultura del país abasta un espai cultural rònec, on la idea de progrés està absolutament alienada i amb prou feines existeix una clandestinitat, tal com està el país, més preocupat per satisfer les seves necessitats més bàsiques i amb un bloqueig internacional fefaent per ser l’únic règim totalitari feixista després de la Segona Guerra Mundial.
Aquesta misèria cultural porta a una falta d’estil propi de l’arquitectura del règim, cosa que permet el desenvolupament d’una certa modernitat als marges del sistema on Coderch, solitari, malgrat ser un conservador amb afinitat ideològica pel falangisme primigeni de Primo de Rivera, pot subsistir principalment d’encàrrecs privats amb llibertat d’idees i vincular-se internacionalment, donada la bonança econòmica familiar, amb figures internacionals de gran rellevància com els italians Gio Ponti i Alberto Sartorius o membres del Team X, tots personatges crítics amb els preceptes de l’arquitectura moderna per mitjà de la revisió regional i el seu possibilisme tecnològic.1

Fruit d’aquesta relació amb Itàlia, Gio Ponti introdueix aquesta incipient arquitectura espanyola dins els cercles de discussió internacionals per mitjà de la seva publicació a la revista Domus.
Tant Correa com Milá accedeixen a aquests cercles per mitjà de la tutoria de Coderch; gràcies a la seva recomanació, ambdós assisteixen a cursos i congressos del CIAM on estableixen relacions amb els arquitectes més destacats del moment —algunes que s’esdevindran sòlides amistats com les que manté Correa amb Franco Albini, Ignazio Gardella, Ernesto Nathan Rogers, entre d’altres italians—. Aquesta lleugera brisa arquitectònica forana aporta una mínima esperança de modernitat a una Espanya sota les regnes d’un règim conscient que no pot ofegar les seves classes més benestants per poder mantenir-se i que, poc a poc, es veu obligat a obrir la finestra i ventilar.

La reiteració dels contactes i la suma progressiva d’altres arquitectes de la importància d’Oriol Bohigas o Rafael Moneo al circuit internacional provoca que, més endavant vegin —plegats i juntament amb d’altres professionals i personalitats locals— la necessitat d’una revista crítica amb projecció exterior. El resultat d’aquesta ambició és la revista Arquitecturas BIS, un camp de reflexió lliure en les albors de la transició democràtica, que se suma a experiències editorials contemporànies estrangeres, com Oppositions o Lotus, i que posa en èmfasi la xarxa de contactes internacionals de Correa, no només amb Itàlia, sinó amb els Estats Units, Anglaterra, Polònia…


Gent d’ordre
La denominació «Gent d’Ordre» prové del llibre homònim de Cristian Segura2 que, alhora, és un concepte general de caire abstracte on, amb aproximacions i exemples, descriu les classes benestants barcelonines sorgides després de la Guerra Civil i que comencen a deixar-se sentir a partir de mitjan dècada dels cinquanta, una vegada els estralls de la postguerra comencen a remetre i l’omnipresència militarista cedeix pas molt lentament a altres elits.

Així, aquesta Gent d’Ordre prové de dos sectors clarament diferenciats. D’una banda, una part de la burgesia catalana (i també catalanista) que s’havia allunyat, per por, de les derives revolucionàries d’alguns sectors que recolzaven la jove República espanyola i va recolzar el cop d’Estat de 1936 —o com a mínim no s’hi va oposar— per tal de restablir l’ordre i conservar els seus béns i estatus. De l’altra, tot l’alt comandament militar, l’alt funcionariat afí al règim i els càrrecs polítics no electes; també professionals qualificats i empresaris de la resta d’Espanya que van veure l’oportunitat d’ocupar els buits que havien deixat la repressió i l’exili en un dels teixits industrials més desenvolupats del país.
El retrat entronca, a la seva manera, amb la sàtira «Catalanes todos», de Javier Pérez Andújar3 on, mitjançant la novel·la, parla de la manca d’ideologia del diner i del seu instint de supervivència que, acomplint la màxima lampedusiana4 es manté en mans de més o menys les mateixes famílies amb el pas dels anys i dels diferents sistemes de govern: monarquies, dictadures o repúbliques han passat sense fer-lo trontollar massa, només li ha calgut saber quan i quant mullar-se, sempre amb discreció.
“És en aquest context en què Correa i Milá comencen la seva carrera com a arquitectes. Com molts arquitectes, els primers encàrrecs provenen de familiars, amics, coneguts i saludats. En aquest cas, juga un paper fonamental la llarga implantació de les famílies Milá i Sagnier al teixit industrial, polític i de poder del país, abans i després de la guerra.”
És en aquest context en què Correa i Milá comencen la seva carrera com a arquitectes. Com molts arquitectes, els primers encàrrecs provenen de familiars, amics, coneguts i saludats. En aquest cas, juga un paper fonamental la llarga implantació de les famílies Milá i Sagnier al teixit industrial, polític i de poder del país, abans i després de la guerra. Són la Compañía General de Tabacos de Filipinas i el poble de Comillas els que vinculen les dues famílies mitjançant d’altres com els Rumeu, els Güell i els López.
Aquesta complexa relació de famílies i amistats dona com a fruit uns encàrrecs que s’expliquen en tres capítols, segons la naturalesa o àmbit dels mateixos: «Riquesa i poder», vinculat al món de la indústria i el diner; «L’espai domèstic, més enllà de Cadaqués», vinculat a tot tipus d’habitatges i maneres de viure fora de la seva aportació singular al poble empordanès; i «Socialització i consum», vinculat a aquells espais on la burgesia veu i desitja ser vista.
Cal destacar que Correa i Milá desenvolupen tota la seva trajectòria sense rebre encàrrecs directes del règim, amb una dignitat de vella aristocràcia, gràcies a aquesta xarxa de clients particulars.
Gent d’ordre: riquesa i poder
A les acaballes dels cinquanta, amb el final de l’autarquia, es restableix lentament el teixit industrial català. Això es tradueix per al recent estrenat estudi en la primera oportunitat de realitzar obra d’una certa envergadura, gràcies a l’encàrrec familiar per a la Fàbrica Montesa, a Esplugues de Llobregat, prop de la residència dels Milá.
Després d’aquesta experiència, i gràcies a ella, en deriven d’altres, on els arquitectes estudien els diferents llenguatges dels recintes industrials. En aquestes, es desprèn un equilibri entre els enginys de les noves solucions constructives i els beneficis dels mètodes constructius tradicionals, en la línia de la dicotomia que ja es comença a albirar entre els ortodoxos del moviment modern i les primeres veus crítiques.


No són les fàbriques, però, l’única font generadora de riquesa que ha de permetre el desenvolupament de les classes benestants. El sector financer, amb les seus bancàries i d’altres establiments i oficines, col·laboren a assentar o propulsar les bases econòmiques de l’elit que, en el desig de fer notar el seu status quo, inverteix en nous habitatges, segones residències en zones d’estiueig o en el consum en locals de moda on deixar-se veure.

Gent d’ordre: l’espai domèstic, més enllà de Cadaqués
El gran gruix dels encàrrecs de Correa i Milá prové de l’àmbit residencial de caire domèstic. Pisos i habitatges unifamiliars, tant reformats com de nova planta. Productes primer del boca-orella familiar, més endavant del prestigi adquirit entre certa burgesia. Viure en una obra de Correa i Milá és, en aquella època, l’epítom del bon gust i la distinció, fet que també es comprova ja en els locals dissenyats per l’estudi als quals tothom assisteix.
Així es pot confirmar que l’estudi barceloní ensenya a viure d’una altra manera, a veure l’habitatge amb una altra perspectiva. Els més avesats en treuen un aprenentatge (la jerarquia dels espais, la relació entre diferents nivells, la importància material, la llum o l’intangible confort…) i és probable que molts d’altres senzillament canviïn aquestes virtuts per d’altres més enlluernadores amb el pas del temps, però és innegable que les propostes de Correa i Milá en l’àmbit de l’habitatge i la forma de viure marquen una època que, anys després, en alguns casos més radicalitzada, dona a llum a nous experiments en el camp de l’habitatge.


Un univers propi de segones residències corre en paral·lel a l’experiència acumulada a Cadaqués. Aplicant les solucions trobades en les seves investigacions, però d’una manera més adotzenada i costumista (cobertes de teula a dues aigües, xemeneies en façana, bigues vistes o finestres recherchées hexagonals), aconsegueixen donar un valor afegit a tot un seguit de segones residències per a una burgesia menys arriscada que decideix assentar-se prop de Barcelona, al Maresme. (© autoria desconeguda, Francesc Català-Roca – Fons Correa Milá Arquitectes / Arxiu Històric del COAC)
Amb el pas dels anys, els encàrrecs d’habitatge privat de l’estudi van minvant i perdent interès, cedint a un relleu generacional inevitable, a la vegada que comencen a rebre els primers encàrrecs públics i obren la seva pràctica a l’espai urbà i l’equipament.
Gent d’ordre: socialització i consum
La generació de riquesa, en afegit a la seva acumulació, té un percentatge elevat de la seva raó de ser com a combustible que alimenta l’espai social. Això es tradueix en moda, restauració i oci, i l’èxit social es mesura en la capacitat de consum de les classes benestants.

En aquest sentit, els interiors de Correa i Milá fixen uns cànons de modernitat i bon gust allunyats del tuf carrincló i d’olor a tancat del règim, amb propostes radicals però sorprenentment confortables i, sobretot, chic. Una modernitat d’arestes arrodonides, flonges i avantguardistes, alhora que clàssiques. Tot i que els valen algunes crítiques, ràpidament s’estableixen com a referent d’exclusivitat i cosmopolitisme. La seva connexió amb els cercles internacionals, els seus viatges, però sobretot la seva intuïció i bon gust, permeten començar a posar color, com en les seves perspectives, a una societat que encara viu en blanc i negre. Des de la serietat del Reno a la radicalitat del Flash-Flash, la gent que fa vida per sobre de la Diagonal sap on s’ha de deixar veure quan compra roba, quan surt a sopar o es pren una copa per donar sentit als diners i trobar-se amb els seus semblants. També la intel·lectualitat, en general provinent de cercles més o menys privilegiats, s’hi deixa veure generant el caldo de cultiu del que passaria a anomenar-se la Gauche Divine.
De l’extint món de Tuset Street només en queden, més de cinquanta anys després, dos dels seus màxims estendards: els restaurants Il Giardinetto i Flash-Flash. Nascuts de l’empenta empresarial i l’amistat entre la família Milá i la del fotògraf i publicista Leopoldo Pomés, aquests locals han vist néixer, créixer i apagar-se lentament la Gauche Divine que van acollir. Sortosament, l’han sobreviscut. (© Correa Mila Arquitectes – Fons Correa Milá Arquitectes / Arxiu Històric del COAC)
Canvi d’escala: promoció immobiliària privada
Una fita important en la seva carrera, i probable punt d’inflexió, és la construcció de les dues torres d’habitatges que s’aixequen al nou tram de la Diagonal a inicis dels setanta. Per a l’estudi són un repte majúscul: des de la fundació de l’estudi l’any 1952 es pot afirmar que és la primera vegada que «fan ciutat» o, com a mínim, que l’aborden a una escala de rellevància.
Han passat divuit anys des dels seus inicis, i comença a circular un cert rum-rum de dubte al voltant de la seva capacitat per afrontar un encàrrec de major transcendència. Al mateix temps que ells projecten reformes de pisos i interiors de locals, cases unifamiliars i, excepcionalment, fàbriques —que tot i la seva mida, als anys seixanta no es poden considerar del tot un fet urbà de primer ordre—, companys de generació com Bohigas, Bassó o Giráldez, entre d’altres, fa anys que afronten obres de gran envergadura dins del teixit urbà de Barcelona. Fins i tot arquitectes més joves, com Ricardo Bofill, han construït ja obres destacadíssimes, i els seus mateixos deixebles, Lluís Clotet i Oscar Tusquets, inauguren la Casa Fullà mentre ells encara construeixen la torre Atalaya. L’expectativa és, doncs, alta. El resultat és un èxit que destaca per sobre de les arquitectures realitzades fins al moment, oblidant la ja obsoleta confrontació entre el neorealisme de l’Escola de Barcelona i les receptes del moviment modern, posant el punt de mira més enllà. Així, l’Atalaya és guardonada amb el premi FAD d’aquell any 1972 i suposa un reconeixement ja transversal a la seva trajectòria i la seva consagració.

Els encàrrecs democràtics: la importància d’Oriol Bohigas
No és fins a l’arribada d’Oriol Bohigas a l’Ajuntament de Barcelona —amb qui els uneix una admiració professional i una llarga i intensa amistat— que Correa i Milá reben els seus primers encàrrecs públics, que són d’entitat i rellevància.

La relació amb Oriol Bohigas, només un any més jove, comença ben aviat, i Correa i Milá esdevenen el pont impossible i no sempre tranquil entre dues figures tan fortes com la de Bohigas i Coderch. Generacionalment i ideològicament propers en els principis il·lustrats socialistes, Correa i Bohigas s’interessaran per la docència, la divulgació i la crítica, tot i l’aversió de Correa per l’escriptura i per deixar cap pensament per escrit, a les antípodes de la prolífica —i de vegades fins i tot excessiva— aportació de Bohigas. En el seu conegut article «Una posible Escuela de Barcelona», Bohigas cita l’estudi de Correa i Milá com el primer de la seva llista, del que, al seu parer, comença a forjar-se com una manera de fer pròpia dels arquitectes de la ciutat.

Així, aquesta amistat i admiració portaran Bohigas a no dubtar a l’hora de realitzar encàrrecs directament i de manera convençuda i desacomplexada des de l’Administració municipal a aquells arquitectes que considera millor capacitats per retornar la glòria a la seva ciutat. Un despotisme il·lustrat que impulsa —juntament amb les Olimpíades i amb la connivència de l’alcalde Pasqual Maragall— el model Barcelona, en el qual Correa i Milá hi tindrien un paper destacat. Més endavant arriben encàrrecs d’altres ciutats, el volum de la feina creix, també en l’àmbit privat, però és probable que entre els encàrrecs Olímpics i el Museu Episcopal de Vic, gairebé a mode de testament, estiguéssim assistint a les últimes raneres de la brillant producció dels arquitectes barcelonins.




A tres cruïlles de distància en l’avinguda Diagonal de Barcelona, la seu central de la Diputació de Barcelona i l’edifici per a la Caixa d’Estalvis de Catalunya, on assagen solucions similars per al mateix problema. (© Francesc Català-Roca, Andreu Català Pedersen – Fons Correa Milá Arquitectes / Arxiu Històric del COAC)
Mestres i alumnes
Tot i la vessant acadèmica de Federico Correa i Alfonso Milá, és el primer qui deixa un llegat indeleble en els seus alumnes de l’ETSAB i l’EINA, molts d’ells avui reconeguts arquitectes, que reivindiquen la seva mestria, no només en l’arquitectura, sinó vers el vestir, l’art, el cinema…; és a dir, la vida contemporània en general.
Els seus plantejaments i exercicis fan un tomb en la manera canònica d’ensenyar l’ofici. Començant per l’icònic exercici de dissenyar un banc, tot un seguit de casos pràctics reverteixen els plantejaments anacrònics duts a terme fins al moment.

Però la fascinació pel personatge sobrepassa la seva professió i entra gairebé en l’àmbit de la llegenda, també per a aquelles generacions que no l’han conegut. En una època de referents tan limitats, l’extravagància portada amb classe, però sobretot sustentada per un inexorable sentit de la lògica i una intel·ligència brillants, el fan imprescindible, també com a suport ideològic en les protestes d’estudiants durant el franquisme. El seu posicionament, més moral que polític, el porten a perdre la seva plaça a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, moment en què el seu distanciament amb Coderch desemboca en un abisme insalvable. Com no seguir a un revolucionari amb guants de pell, gavardina i xofer? On s’ha vist fins llavors un dandi amb ideologia que corregeix exercicis dels seus alumnes des del llit i que, a més, els ho comenta a títol informatiu i no com a confessió?
Projectar en perspectiva
En la concepció clàssica dels oficis, els artesans lliguen la seva forma de fer a les eines que són pròpies al seu gremi. El domini sobre cadascuna d’aquestes, la forma d’utilitzar-les i de subvertir-les, tot qüestionant-les, és el camí que, entre d’altres coses, porta a diferents resultats que aconsegueixen transcendir, o no, la transmissió tradicional del coneixement generació rere generació.
“Així, les perspectives de Correa neixen de l’instint i de la facilitat per a la representació, en cap cas de l’excentricitat o d’una voluntat d’originalitat. Alhora, aquesta forma de fer situa al projectista al centre de l’escena i, per tant, el converteix directament en el seu propi client; […] el resultat és una arquitectura personalíssima i, per tant, humana.”
En el cas de Federico Correa i Alfonso Milá es fa impossible d’entendre la seva arquitectura sense tenir en compte l’eina amb què la conceben des del seu inici: la perspectiva cònica amb què treballen els seus espais projectats que, com explica Oscar Tusquets en el seu article “El dibujo en el método proyectual de Federico Correa”,5 és una forma de fer tan insòlita com suggeridora, amb moltes virtuts però també amb algunes limitacions. Aquesta aparent inversió de les fases —realitzant primer la perspectiva cònica per després desmuntar-la i obtenir representacions dièdriques (plantes i alçats) amb l’objectiu de verificar les intuïcions i poder realitzar la documentació tècnica pertinent— és només això, aparent. Qualsevol persona sense formació en el camp de la representació també actuaria de la mateixa forma per intentar explicar-se: l’abstracció científica és la representació en dièdric i no a l’inrevés. Així, les perspectives de Correa neixen de l’instint i de la facilitat per a la representació, en cap cas de l’excentricitat o d’una voluntat d’originalitat. Alhora, aquesta forma de fer situa al projectista al centre de l’escena i, per tant, el converteix directament en el seu propi client; transmet als espais projectats totes les seves inquietuds, necessitats i també manies: podríem dir, així, que el resultat és una arquitectura personalíssima i, per tant, humana.


Pàgines aleatòries de la revista Architectural Forum durant el període en què el Federico Correa alumne hi està subscrit. Arquitectura, mobiliari, tecnologia i anuncis sota el fil conductor de l’optimisme. (autoria desconeguda)

En una entrevista, Correa explicava que el seu interès en la representació de l’arquitectura, i sobretot la seva aproximació a l’arquitectura moderna, els deu principalment al regal d’estudis que li va fer el seu pare: la subscripció a la revista estatunidenca ArchitecturalForum. Aquesta revista, que Correa escodrinyava a plaer i que el permetia fugir de l’academicisme franquista de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, retratava mitjançant la seva publicitat, i de forma propagandística, l’optimisme estatunidenc després de la victòria en la Segona Guerra Mundial. Aquests anuncis pretenien establir el model familiar de consum capitalista, que esdevindria hegemònic la meitat de segle restant, i que es representava amb il·lustracions de fàcil assimilació per a les masses. Així, Correa parteix d’una aproximació pop i forana al dibuix i, inevitablement, a l’arquitectura; aquest serà el seu fonament iniciàtic.
NOTES I REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
1 Un revisionisme que Kenneth Frampton bateja, anys després, amb l’etiqueta de Regionalisme Crític i que esdevé un altre dels fonaments sobre els quals Correa i Milá, amb la seva personalíssima mirada, desenvolupen la seva arquitectura.
2 Segura, Cristian, «Gent d’ordre. La desfeta d’una elit», Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2021.
3 Pérez Andújar, Javier, «Catalanes todos», Tusquets Editores, Barcelona, 2015.
4 «Si volem que tot segueixi com està, és necessari que tot canviï», cita de Giuseppe Tomasi di Lampedusa a Il Gattopardo.
5 Tusquets Blanca, Oscar, “El dibujo en el método proyectual de Federico Correa”, Roca Blanch, Estanislau i Solaguren-Beascoa, Félix (eds.), Hablando de color, ante la duda: marrón. Homenatge de l’ETSAB a Federico Correa, Iniciativa Digital Politècnica, Barcelona, 2020, pp. 53-56.